Discotecla

Klaus and Kinsky

2011-01-06T10:46:00.001Z

BIKIMEL

2010-08-12T09:13:00.000Z

Espaldamaceta

2010-07-20T07:53:00.001Z

The Sunday Drivers

2009-09-28T16:20:00.002Z

Uns paios que em van sorprendre ja fa uns anys quan van aparèixer en un concert de radio 3 d'aquests que passen a la 2 i que sempre he pensat que no mirava ningú, però em vaig quedar enganxat pel bon rotllo que porten aquests "conductors de diumenge" des de 1999. I encara vaig flipar més quan em vaig enterar que eren de Toledo, com??? Però si fan britpop!... Vaja, pop sense grans pretensions, alegre (sí, sí, el pop no té pq ser sempre tant depriment) i perfecte per viatges amb cotxe un diumenge d'estiu.

Aquestes cançons dels discos anteriors no estaben gens malament, però el nou disc d'aquest estiu 2009 "The end of maiden trip" és millor que tota la resta. Només cal veure com comença, amb dues grans cançons que han format part de la meva banda sonora aquestestiu: "The plan" i "I"... però tot el disc val la pena, tot i que potser és una mica menys alegre que els altres... s'escolta tant fàcil.

El 30 d'octubre venen a Barcelona,... a veure quan venen a Beijing, jejeje.

I per acabar, i abans de que em xapin l'spotify d'aqui a 10 dies, aquí teniu una gran selecció de música "gipsy" que hem elaborat entre diferent gent:

Amy Winehouse

2009-09-27T19:02:00.002Z

Com a mínim, iguala el clàssic... quina llàstima si finalment si és cert que s'ha perdut.... És un prodigi... ;-)

Potser no en qualitat de la veu, però si en intenció de la lletra (la Dinah Washington és bestial, però, potser perquè llavors no es podia, no canta el que diu la cançó...)

Patrick Swayze

2009-09-15T16:07:00.002Z

Un petit homenatge a aquest actor, ballarí, compositor, cantant...

Una de les cançons que va composar: "She's like the wind"

http://www.youtube.com/watch?v=AVi4PUx8bXk

Feel her breath on my face
her body close to me
can't look in her eyes
she's out of my league
just a fool to believe
I have anything she needs
she's like the wind.

Bat for lashes

2009-09-06T16:58:00.002Z

Albert Plà - La Diferencia

2009-09-04T13:55:00.006Z

Aquest 2009 va molt fort. El nou àlbum d'Animal Collective, el d'Antony and the Jonsons, el de Wilco, el de Jarvis Cocker, el dels Phoneix,... que bons... però aquest estiu m'he quedat enganxat, atrapat, fascinat... per l'últim de l'Albert Plà.
La Diferéncia és un disc excel·lent, que mostra un Albert Plà en plena facultats, que manté la seva escència provocadora i irreverent, amb una poesia realista explícita i una música cuidadíssima (quins arrenjaments!!) però potser amb un grau de maduresa que encara el fa ser més fi i que fa que redueix el toc escatològic que trobem en altres lletres.

http://open.spotify.com/user/rogerserra/playlist/5kkSp0XJ6UoNBgFsTgY9ew

La Diferencia es un disc senzillament genial de principi a fi, i tant eclèctic que resulta indefinible... potser les millors serien:

1- La Diferència, una rumba íntima que té des d'uns cors quasi gregorians i acaba amb guitarres a lo heavy.
2- Hongos... party-drinking song a lo "Veintegenarios"
4- Ciego, una rumba a lo "No solo de rumba vive el hombre"
5- Soñando, el més intimista i genuí... el de ho sento molt... però que maca...
6- Corazón, una altra genialitat... amb un estribillo fantàstic i una lletra increible... Una "roadsong" (com la del gat, o la colilla, o la juerga catalana) que tant bé fa el senyor Plà, és a dir, com una roadmovie però amb cancó.
8- Malos pensamientos, una oda increscendo de subidón final...
9- Fantasma, quasi, quasi diria que la cancó podria ser dels Estopa, jejeje... però la lletra noooo... i els arreglos tampoc.. rumba, rumba i més rumba de la bona...
10- La colilla... pues això... una "roadsong" per les amèriques... quina lletra!!!
11- Juerga Catalana... una supermegapartydrinkingdrugingorganilludefireta song a la catalana que està predestinada a ser un clàssic.

Ara veig que les he posat quasi totes, jejeje... bé us deixo algunes perles de lletra:

Vam canviar el golf GTI per un Mercedes Jo-De-Teeee

En los dedos de mis pies,
crecen hongos de colores
me los como y crecen flores
más allá del horizonte.

Mi corazón se me escapaba,
saltaba de mi cama
salía de mi casa
se iba por ahí de farra
sería que estaba deprimido
sería que estaba resentido
yo no sé por qué había sido
pero mi corazón se había ido...
y andando, andando,
se desplazan los humanos
pero los corazones se desplazan
palpitando, palpitando, palpitando....

Cherish the Ladies

2009-08-24T08:21:00.005Z

Bones a tots!

És el primer cop que escric en aquest blog i ho faig per animar-vos a escoltar un grup que és diu: Cherish the Ladies. És un grup femení irlandès nord-americà que es va formar el 1985. Malgrat sigui un grup femení, en els seus àlbums és possible sentir les col·laboracions de veus masculines.

Tenen peces tan instrumentals com vocals.

Si voleu sentir-les teniu un munt de peces a l'Spotify, i també alguns vídeos en el Youtube. Però de totes les que he anat sentint, la que més m'agrada es diu: "The Broom of the Cowdenknowes" (està a l'Spotify). És una petita preciositat.

Val la pena, de veritat!

Dave Gahan

2009-07-23T15:29:00.004Z

Em sembla que no cal grans presentacions per parlar de Dave Gahan, cantant de Depeche Mode. Cul inquiet com el que més ja fa temps que de forma paral.lela a DM escriu cançons (per DM i per ell mateix) i treu discos en solitari, concretament dos: Paper Monster (2003) i Hourglass (2007).

Us faig cinc cèntims d'algunes cançons de la seva discografia en solitari, que evidentment recorda molt a DM, amb un toc molt personal que de ben segur us atraparà com a mi: Saw Something; Kingdom; Dirty Sticky Floor; Deeper and deeper; A little Lie.

A gaudir!

MICHAEL JACKSON

2009-07-17T19:44:00.002Z

Bé es mereix un homenatge... aquesta és una de les meves preferides...

http://www.youtube.com/watch?v=4_hz2am90Hk

Un parell de nous bons discs...

2009-06-27T19:45:00.008Z

El primer que he pogut escoltar és el nou disc del Ben Harper, "White Lies for Dark Times". És totalment recomanable, i es pot escoltar gratuitament a la seva web a través d'un audioplayer.

El segon, és el nou de la Regina Spektor, "FAR", que podeu escoltar al seu site de Myspace . Com sempre, aquesta dona aconsegeix bona música i grans cançons, amb una veu superpeculiar...

Pecats Musicals: Naturaleza Muerta

2009-06-17T10:28:00.006Z

Ho confesso. Jo de jove era fan de Mecano. Sort que els anys han passat, i ara ja no ens dona vergonya reconèixer certs gustos musicals de joventut. Els mecaneros hem sortit al carrer a cridar "Una rosa es una rosa eeeeeeeeeeeees, ¡una rosa!" (molt profund, ho sé).

Com a mostra dels meus pecats us deixo la que sense dubte és la millor cançó de Mecano (i ho dic de forma subjectiva, clar). Per mi lo millor de la nostra joventut, juntament ambs els petazetas, nubes, flashes de 25 , els duels Fernando Martin-Audie Norris de bàsket, i els bollycao. Encara recordo cantant-la a viva veu a l'habitació de ma germana on estava l'únic radiocassette de casa mons pares, tot imitant -i posseit per algun dimoni- al Nacho Cano i els seus teclats.

Demano doncs l'absolució.

Joe Crepusculo

2009-06-15T22:29:00.006Z

Impressionant, sorprenent, freak, timu, enganxós, sabós, un crack. Tots aquests qualificatius contradictoris li fan justícia a aquest personatge però jo em decanto per considerarlo un MÚSIC genialment imperfecte i surrealista. En algunes coses em sembla una mena d'il·luminat semblant a l'Albert Plà o l'Albert Serra... no se... surrealista però sense ser galàctic, electrònica de fireta, organillu vuitanteru i tira milles. Per a què ens entenguem, està molt lluny de poder-li posar l'etiqueta de "calité", fins i tot diria que el tio no canta ni toca bé... i és més, el primer cop que el vaig sentir vaig dir... buffff, això no val res... però a copia de veure Rockdeluxe els deixava pels núvols i que el senyor Crepusculo es feia un lloc a tots els festivals del país i de l'estat (Privamera, PopArb, FIB, Absolut Faraday, Sonar, etc) li vaig donar una segona oportunitat que va ser la bona. Per aquells que no el conegueu mireu el videoclip aquest abans de continuar llegint (posa el "pause" a la cinta de dalt pq sinó la liaràs.. jejeje):

Ara que ja us heu conegut et deixo un espai en blanc pq afegeixis tots els adjectius calificatius que creguis que m'he deixat abans, jejeje.... realment és tot un personatge.
"Escuela de zebras" y "Supercrepus" són gratuits i us els podeu descarregar gratuitament des de la seva web. http://www.crepus.com/

Ah, he posat un gadget inicial que espero que funcioni i us agradi i també ara us regalu una llista de Spotify molt guapa...

TOK TOK TOK

2009-06-10T04:37:00.004Z

Tot tok tok... Que es pot passar? Doncs si, i possiblement, per a quedar-se! Un grup alemanys molt xulo que segurament anirà ocupant cada cop més espai en els petits comitès que es generen al voltant dels vostres MP3...

Link a la pàgina oficial

A veure si us agrada. No money refund...

RUFUS... AGAIN

2009-06-09T20:14:00.000Z

És una idea agosarada, però si Bach fos un músic avui, bé podria fer una cançó com aquesta...

Marisa Monte

2009-06-09T11:46:00.006Z

Què puc dir d'aquesta gran senyora de la cançó brasilera. Un dels màxims referents de la música popular brasilera. És una de les artistes que ha rebut més suport dels GRANS del Brasil, Caetano Veloso, Gilberto Gil, Carlinhos Brown, Seu Jorge, Arnaldo Antunes han participat en molts duets o treballs conjunts, fent de la discografia de Marisa Monte una de les més especials i boniques (per mi clar) de tot el Brasil.

Acostumo a donar-vos la brasa amb comentaris que aquesta vegada ometré.

Anem al gra.

Aquí us deixo un ampli ventall de grans cançons: Gentileza; O que me importa; A menina dança; Vilarejo; Nao é proibido (fantástica!); Ja sei namorar (que després versionaren Tribalistas); Na estrada (versió Karaoke), entre d'altres.

Però les meves tres preferides són: Dança da solidao (quina bellesa!!!); Música (que trio de lujo!!!); i com no...el duet amb Julieta Venegas Ilusao.

El extasis de Santa Teresa

2009-06-06T08:23:00.002Z

Com que la vida potser una gran merda avui he decidit compartir la millor cançó del món per animar-se només aixecar-se de bon matí.

Pugueu el volum del vostre MP3.

Pugueu el so de la vostra mini cadena.

Del vostre DVD.

Pugueu el so al màxim i deixe-vos emportar per aquesta meravella.

Ja està aquí.

Ja ha arribat.

Jo vull que al meu enterrament soni a tota òstia aquesta gran cançó.

Gràcies The Verve!

Paquita la del Barrio

2009-05-22T15:36:00.005Z

Com ja sabeu (i sinó ja us ho dic ara) tinc fama de persona seria. I com també sabeu la meva particular contribució en aquest blog ha estat adreçada a fer-vos copartíceps de les meves filies musicals i aquelles descobertes (o no) que formen part de la meva dilatada vida. Però (sempre n’hi ha un) hi ha un personatge, perdó, músic, que va entrar tot just 7 anys a formar part de la meva història com ésser humà. Treballar en certs països té les seves avantatges, i els seus riscos, i així va ser com vaig descobrir a Paquita la del Barrio. Us demano doncs que us prengeu aquesta entrada com una forma de contribució a la sociologia mundial.

Ep, no marxeu, espereu! Aquesta senyora mereix un respecte!

Paquita és una de les més grans cantants de boleros de tota Amèrica Llatina (i part de la galàxia) i sobretot és la líder indiscutible d’un gènere musical que barreja la sonoritat més romàntica d’un clàssic bolero amb les lletres on els insults cap els homes estan a l’ordre del dia. Diuen que ha tingut una vida complicada, però diuen també que això no és excusa per dir les coses que diu...i quedar-se tan ample. Així doncs, si em permeteu, diré que és una de les més grans cantants de "boleros". Millor, no?

No sabria dir-vos amb exactitud la quantitat de discos que ha tret al mercat, i encara menys els milers de discos que ha venut. És venerada i odiada a la vegada. Hi ha estat insultada i aclamada a parts iguals en cadascun dels concerts que ha donat. No té problemes en insultar en directe a qualsevol home que intenti menysprear-la. I es que aquesta dona té força geni.

Us demano amb humiltat que dediqueu 5 minuts de la vostra vida a escoltar -i veure- Rata de dos patas. El major hit de tota la seva discografia. Entendreu el perquè!

I si encara teniu més ganes d’escoltar més cançons mítiques d’aquesta senyora teniu més a Las mujeres mandan, Si yo fuera varón, Hombres malvados, Tres veces te engañé, Tu pobre pistolita, Te lo dejo todo , i un llarg etcètera. Els títols crec que us poden ajudar a intuir la temàtica... Més de quaranta anys dedicats a la música donen per molt. I us asseguro que seguidors n'ha tingut sempre, i no dos gats precissament.

Ah!, l’amic Ricardo Arjona (el més important cantautor de tota Amèrica Central) fa un any va fer un duet amb la Paquita Ni tu ni yo .

Prometo solemnement tornar a fer entrades "normals" a partir de ja mateix. Però si no us presentava a la Paquita...reventava.

THE DOWLAND PROJECT

2009-05-01T21:12:00.010Z

Una proposta peculiar per a aquest blog, ja que és de música antiga, però aquesta si, contrastada per l'usuari des de fa un parell d'anys. The Dowland Project és un experiment liderat per un tenor, John Potter, per revisitar la música del renaixement amb músics i instruments de Jazz. El resultat, pel meu gust, és extraordinari. Sabeu aquells moment en que un vol estar tranquil i fer qualsevol cosa (treballar, llegir...), aquesta música és ideal.

I sempre s'apren alguna cosa. Buscant per fer aquest post, he descobert el perquè de dir-se Dowland! és en homenatgen al compositor John Dowland, llaudista i cantant anglès del s. XVII, del que trobareu una breu referència a wikipedia

Us deixo amb un exemple. Segur que no agradarà a tothom, però com sempre, és una proposta, adient per orelles obertes, com les vostres... a veure si us agrada...

Reeditando. La Habitación Roja

2009-04-28T09:38:00.003Z

Els seguidors de La Habitación Roja estem d'enhorabona per partida doble. Primer, perquè falta menys per a que tregin al mercat el seu nou disc (el setè!), i segon perquè el 19 de maig es reediten els seus primers 4 discos, per desgràcia ja descatalogats.

Per la vostra salut mental i musical dono per fet que coneixeu a La Habitación Roja. Si la resposta és que no tranquils que no us excomulgaré, encara que tindria suficients motius per fer-ho.

He d'admetre que són un dels pocs grups musicals que segueixo des de fa anys, i crec que és l'únic grup espanyol que encara tinc el plaer de seguir des de que van "aparèixer". Malauradament la majoria de grups després d'uns pocs (o molts) anys decideixen separar-se, però per ara (toquem fusta) no és el cas d'aquest grup. Diuen que no hi ha res com els seus primers discos (quins records!) i que després han perdut energia.

Per una vegada i sense que serveixi de precedent no us penso donar la pallisa explicant qui són, d'on venen i a on van. Crec que escoltant una petita selecció d'aquests darrers 12 anys de bona música tindreu suficient: Mi habitación, Y, Posidonia (no em canso mai d'ella), La vida moderna, Un dia perfecto, Esta no será otra canción de amor o Eurovisión.

Charlie Winston - Hobo

2009-04-06T10:01:00.004Z

A ses illes (les britàniques, no les d'aquí al costat) a banda de prendre té a les cinc de la tarda i no tenir necessitat de treure's el First Certificate, també canten.

Vet aquí que ens trobem amb el Charlie Winston amb un nou disc titulat Hobo, un disc ple de bones cançons, que segurament ens recordarà a altres músiques però que totes elles ens porten sons nous i frescos. Malgrat tenir a la seva família altres grans músics, ser germaníssim del gran Tom Baxter no l'ha impedit tenir presència pròpia en el que cada vegada més complicat món musical.

Tot va començar arran de Charlie Winston and the Oxymorons que el va donar a conèixer. L'any 2007 Peter Gabriel el va cridar per a que participés en la seva gira. Aquest fet coincideix amb la sortida al mercat del primer disc en solitari (editat per ell mateix) titulat Make my way (creieu que volia dir-nos alguna cosa?). La televisió i la publicitat com no li van donar el cop que necessitava per donar-se a conèixer, i una versió d'una cançó de Spencer Davis Group I'm a man (una altra indirecta?) sonava a totes les ràdios.

I arribem a l'any 2009 quan apareix Hobo, el seu "primer" disc, un mix de música folk i rock, que té cançons tan bones com Like a Hobo; My Name; I Love Your Smile; la gran In Your Hands (aquesta és la meva!) o Tongued Tied, entre d'altres.

Bon profit!

FEMI KUTI - LIVE AT THE SHRINE

2009-03-31T00:45:00.003Z

A finals del 2008 va aparèixer l'últim disc del nigerià Femi Kuti titulat "Day by Day" després de 7 anys de silenci discogràfic. Però la millor manera d'endinsar-se en el món fantàstic d'aquest músic (i alguna cosa més) és començar amb el magnífic documental "Femi Kuti - Live at the Shrine" (2004), o també conegut com a African Shrine, que és molt més que un concert! Us deixo el trailer per anar fent boca pq no he trobat el documental sencer en streaming.

MACACO

2009-03-31T00:04:00.004Z

El nou disc de Macaco m'ha convençut de que sempre havia vist aquest tio amb certs prejudicis. La col·laboració amb els Gossos (sí, sí, els Gossos) ja va donar lloc a la fantàstica "Corren" (una cançó que camina, camina...) i després em vaig topar amb la "Moving" pel National Geographic que no estava mal i finalment, en un atac de bogeria, em vaig descarregar el disc i... m'ha agradat. No sé si serà un pecat musical... però és que el disc està molt ben cuidat, fins a l'últim detall, plè d'efectes de producció, etc... el tio s'ho ha currat i ha fet un disc alegre, optimista i primaveral molt rodó. I mentres en Manu Chao (sens dubte el rei dels multicultis) em sembla que s'ha quedat estancat, Macaco ha madurat i ha incorporat instruments diferents, nous estils i ha obert la sonoritat sense perdre l'estil.
Sí, de vegades cansa el tò moralitzant, multiculti i ecològic de quasi totes les lletres i potser trobo a faltar unes lletres més personals, més sentimentals, o menys políticament correctes, i sí, ja cansa que hi hagi tants talls de veu amb frase celèbre i efectes d'altaveu (rollo manu chao) però aquests són els únics "però"s que li poso al discu que em sembla un dels millors dins d'aquest estil. Però bé, les lletres del senyor Ben Harper tenen tela i no per això deixo d'apreciar la seva música...
Vaja, que us recomano que us pareu un moment a escoltar el disc sense prejudicis per afrontar amb el millor esperit aquesta primavera que es resisteix a arribar... i jo mentrestant em baixaré algún altre disc seu no fos cas que fós un fan de Macaco i no me n'hagués adonat... jejeje...

Aquí us deixo el link pq us decarregueu el disc sencer:

http://rs348.rapidshare.com/files/213184892/MACAPP_2009_.rar

I la cançó "corren" del youtube:

RAVI SHANKAR

2009-03-14T02:03:00.001Z

Un vídeo tremendo

RALPH STANLEY

2009-03-14T01:19:00.005Z

Obrim també una tercera via, per als qui la italianofilia encetada recentment no us acabi de fer el pes... m'oloro que potser aviat viurem un revival del Bluegrass més tradicional dels Estats Units, i fent una mica de recerca en aquest estil de música (que desconeixia del tot) us deixo un home que és un mite. Ralph Stanley és una bèstia amb una veu increïble, i que els qui hagueu vist la peli dels Cohen "Oh, Brother, where are thou" ja heu sentit interpretant la cançó "Oh, Death" que entonava el cap del Klan i que és terrible (la lletra és crua com poques).

No és però, l'estil predominant d'ell, ni del Bluegrass...

Aquí el teniu interpretant la llavor de la peli "A man in constant sorrow" i també "Oh, Death"... Finalment, trobareu un missatge de suport de Ralph Stanley a Barak Obama. Una curiositat... que potser no ho és tant!

ANA CAROLINA

2009-03-09T21:42:00.002Z

Un post imprescindible per als que us agradi la música brasileira... i la música en general, pa que nos vamos a engañá.... No coneixia a l'Ana Carolina, i he de dir que tinc la sensació d'arribar a una festa que ha començat fa hores, però tot i això, encara té corda per estona. La majoria dels vídeos del youtube no es deixen enllaçar, per tant, us proposo començar per aquest duet amb el Seu Jorge (del que ja havíem parlat anteriorment) i un cop a Youtube, no deixar-vos perdre cançons com "Garganta" o "Qem de nois dois". Té una veu que és un espectacle... o no?

LUCIO BATTISTI

2009-03-09T21:20:00.005Z

Aquesta vegada, cal demanar que tothom es posi dret, ja que estem davant d'un dels clàssics. Em comentaven fa poc que aquesta és la cançó que es canta sempre que s'ajunten un grup d'italians i hi ha una guitarra a la vora. No sé què us semblarà, però té la força dels himnes que a vegades, es demana a una cançó d'aquest tipus... espero que us agradi!

Potser també us passarà a vosaltres... és una cançó que un cop l'has sentida, i la tornes a sentir, et sembla que ja la coneixes.
No és poca cosa!

Dadawa i Sevara Nazarkhan: música centroasiàtica

2009-03-08T20:11:00.007Z

Doble recomenació. Perquè? Doncs perquè són petits descobriments que potser no es mereixen tota una entrada, però que són interessants, potser ratllant el freakisme: una cantant tibetana i una d'uzbeka.

La música xinesa no m'agrada gaire, i la música tradicional xinesa encara menys... i mira que ho he intentat eh... i que he pssat un bon temps per allà... però no hi ha manera, sempre que sento música tradicional em ve la imatge d'un gat desesperat miolant sense parar. Però hi ha excepcions i Dadawa, el nom artístic de Zhu Zheqin 朱哲琴 n´és una... si no fós que és tibetana... però bé, canta en xinès moltes de les cançons.
Zhu s'ha convertit en una estrella musical, fent gires i guanyant premis a la AsianMTV i últimament s'ha dedicat a viatjar i fer programes de TV de viatges... però és que té una veu que val més que l'escolteu si no és que preferiu llegir el seu blog.

Aquí podeu veure un vídeo d'un dels seus concerts al 2004 amb tot el show que porta, però us deixo amb un vídeo d'Sky Burial, una cançó que posa la pell de gallina.

I ara és el torn de la Sevara Nazarkhan una cantant uzbeka (d'Uzbekistan) que vaig descobrir quan visitava aquelles terres però que des de llavors ha fet moltes coses a nivell internacional. Però de la seva discografía només destacaría el disc Yol Bolsin (on vas?) que recull cançons tradicionals del segles XVI i XVII de l'imperi timurida (actual uzbekistan) i el més actual Sen.

I ja més recentment, como no, s'ha passat una mica al pop:

Eleftheria Arvanitaki fusiona amb flamenc.

2009-03-08T18:51:00.007Z

Eleftheria Arvanitaki ve en concert el pròxim 7 de maig a Barcelona, temps de sobre per aquells que encara no la coneixeu de fer una petita inmersió en la discografía d'aquesta diva de la música grega i ara ja internacional. Encara recordo quan la vaig descobrir gràcies al Trezet y el seu mític programa de Radio3 en un càlid matí de diumenge primaveral...Suposo que molts coneixeu a la Maria Farantouri o al Mikis Theodorakis, clàssics de la música entekhno (cançó artística grega), doncs per aquí va la Eleftheria, que juntament amb la Eleni Vitalli i la Haris Alexiou serien les dives actuals de l'entekhno. I de totes elles l'Eleftheria és la que ha tingut més èxit a l'estat espanyol, on fins i tot li han publicat algun dels àlbums en castellà... i on ara ha publicat el seu últim disc titulat Mírame i que s'acosta al flamenc i canta amb castellà amb un resultat de fusió interessant amb Concha Buika y Javier Limón:

I aquí una altre del disc (Carcel de Oro) en grec:

De més antic aquí teniu un bon video on mostra tot el seu potencial amb aquest single ja clàssic Auvra i aquí ja un videoclip més recent Pare me agkalia kai pame, com aquí, però hi ha molt més d'aquesta cantant de veu grandiosa.

Algunes cançons més recents ja són més pop i no m'agraden tant... però no està malament:

Eleftheria Arvanitaki Pare me agkalia
Uploaded by Dag-lagrima

Eleftheria Arvanitaki - Os Ta Haramata
Uploaded by jief75

Per aquells interessats en música grega, un bon lloc per on començar és a través de Radio Thalassa, una radio digital de música grega de qualitat. Però ja posats, us deixo algunes altres perles gregues, com són les col·laboracions de Theodorakis i Farantouri... Imagineu-vos estar arrant de platja de bon matí o prop d'un port, etc... extremadament mediterrani.

Zorba, un clàssic entre els clàssics:

I, per cert, l'últim cop que va sonar l'Eleftheria a ICatfm va ser el dijous 11 de setembre de 2008... jejeje... allí queda...

MINA

2009-03-02T22:37:00.004Z

Submergit en una nova fase d'experimentació musical, ja aviso que vindràn algunes propostes de música italiana que val la pena que coneguem. Aquí va la primera (segur que us sona), la MINA. Primer una de coneguda i després, una demostració de veu i ganes de passar-ho bé, a parts iguals. Per tancar, una cançó que és ja un clàssic: parole, parole, parole... (que gran!!)

Vagidegust!

Cut Copy

2009-02-17T17:52:00.003Z

Com veieu aquí ens tornem bojos per la música en general. Una setmana ens imaginem en mig d'un concert en un castell castellà a l'Alta Edat Mitjana i la setmana següent ens traslladem a una festa boja a qualsevol discoteca de Melbourne en ple segle XXI. C'est magic!

Us presentem Cut Copy, la ja no tan nova revelació de l'indie electrònic. L'any passat van treure el segon disc In Ghost Colours, que els va confirmar com un dels grups musicals internacionals més potents i amb més futur. El seu primer disc Bright Like Neon Love va sortir al mercat al 2004, tres anys després del seu naixement com a grup. Ja llavors van demostrar que volien deixar de ser una promesa per convertir-se en una realitat. Grups tan potents com Franz Ferdinand o Bloc Party van compartir escenari amb ells a la seva primera mini gira internacional que els va donar a conèixer. D'aquell primer disc en destaquen cançons com Going Nowhere o Future.

Com ja he comentat l'any passat van treure nou disc, que la crítica l'ha definit com un disc ple d'oxigen per l'escena indie electrònica. No seré jo qui negui la màxima, però si que és cert que el disc està ple de hits que van més enllà de lo "ballable". Com a mostra aquí teniu els dos primers singles Lights & Music i Hearts on Fire. Jo ves per on prefereixo unes altres, sobretot Strangers in the wind d'una elegància inicial sublime. Com sempre, bon profit!

El mestre Savall

2009-02-11T21:10:00.006Z

La Discotecla va nèixer amb la voluntat de donar a conèixer noves propostes musicals i, certament, aquesta entrada no és en sí cap nova proposta però si que serà nova per molts de vosaltres. Avui farem un canvi radical de registre musical i ens endinsarem a èpoques remotes. Segurament us quedarà una mica lluny aquesta música, però creiem que val la pena apropar-s'hi, si més no per gaudir d'una nova sonoritat.

Per aquells/es que no conegueu a Jordi Savall us el puc definir com el més important músic del món en música antiga [ahí es ná]. Nascut a Igualada fa uns quants anys, el mestre Savall té una importantíssima feina de recuperació d'un gènere musical força oblidat. La seva tasca ha permès recuperar música que va des de l'Edat Mitjana fins finals del segle XIX. La seva discografia compren més de 120 discos, sempre dedicada a la música antiga, en especial la música antiga espanyola de la n'és el màxim especialista, i màxim recuperador (sobretot de música àrab i sefardí).

Expert en viola de gamba va fundar tres grups musicals a finals del segle passat que són en l'actualitat referència internacional en música antiga: Hesperion XX -ara Hesperion XXI- de la que en formen part la seva dona, la soprano Montserrat Figueres i els seus dos fills, també reconeguts músics; La Capella Reial de Catalunya, i Le Concert des Nacions. Dels molts premis i reconeixements internacionals que ha guanyat, volem destacar l'aconseguit al 1992, amb l'obtenció d'un Cèsar francés i altres premis internacionals de prestigui per la banda sonora de la pel.lícula Tous Les Matins du Monde.

En fi, una trajectòria impressionant. Bon profit!

Una eina curiosa aplicada al blogg

2009-02-03T15:49:00.002Z

http://www.wordle.net

Em serveix per presentar aquesta pàgina curiosa que he trobat i que genera núvols de paraules amb el text que tu li entris, o com en aquest cas, amb l'RSS d'un blogg. Aquest núvol és fet amb el link a discotecla... qui tingui curiositat, és a http://www.wordle.net

Fleet Foxes

2009-02-02T23:13:00.002Z

Si, no seré jo qui negui aquí que Fleet Foxes són una barreja de folk americà, folk anglés, Brian Wilson, Simon & Garfunkel, indie d'anar per casa, però crec que si després d'escoltar White Winter Hymnal , Mykonos (increïble!), Tiger Mountain Peasant Song , Blue Ridge Mountains , English House o He Doesn't Know Why no has decidit afegir una carpeta més al teu mp3...tens un problema.

I aquests cinc músics de Seattle només tenen un disc al mercat. Vint-i-dos anyets té l'angelet que canta. Prometen, oi?

WILCO - KICKING TELEVISION

2009-01-27T21:04:00.004Z

Us recomano amb tot l'entusiasme del que puc ser capaç, aquest disc en directe de WILCO. És la gravació d'un concert que van fer a Chicago i que és memorable de dalt a baix! Me'l va recomanar l'amic Ignasi, mític "per poders" en aquest bloc, per recomanacions tant absolutes com el Jeff Buckley o la Oumou Sangaré...

Sobren les paraules. Aconseguiu el concert i escolteu cançons com la que us deixo una mica mes avall o la impressionant "Jesus, etc.". No hi ha millor manera de començar bé un dia qualsevol....

JESUS ETC.

Port O'brien

2009-01-23T15:39:00.003Z

Nova descoberta, que encara no sé ben bé com definir, però que també m'està fent picar sobre la taula i moure els peus a bon ritme. Música coral amb regust folk però molt més contundent de ritme i melodia... ei, jo que sé, és dificil de definir sense quedar com un ruc, vale?

Escolteu-ho i en tot cas, opineu què us sembla. Vagidegust

Visiteu el seu Myspace

veieu-ne un video musical (aquesta cançó és molt predicada entre els seus seguidors)

O (visca el multimedia) escolteu-los aquí:

Discover Port O'Brien!

Blind - Recordant Studio54

2009-01-16T15:28:00.005Z

Diuen alguns entesos musicals que la millor cançó del no anyorat 2008 ha estat Blind, cançó d'un grup de Nova York que es diu Hercules And Love Affair, grup que crec no escoltarem gaire més. Si volien promocionar-se no dubto que ho han aconseguit, però no per mèrits propis precissament. També diuen que si no l'has escoltat a les pistes de ball ni a cap bar o cafeteria amb un mínim de bon gust musical és que o no has tingut vida social en tot l'any...o que has de canviar d'amics (i per tant de bar/discoteca/cafeteria).

Em sembla que jo entro en alguna d'aquestos dues situacions perque no tenia cap coneixement d'aquesta cançó. Vet aquí que no ha estat fins aquest any que he descobert de retruc (no volgueu saber com) Blind. I això és extrany perque Hercules and love Affair va demanar a Antony Hegarty -si, el mateix Antony dels "Antony & the Johnsons"- que la cantés. I ja sabeu la meva devoció malaltissa per l'Antony (d'aquí pocs dies us faré cinc cèntims del esperadíssim nou disc).

Blind té tot allò que recorda en part als anyorats anys de Studio 54: música discotequera, ritme ballable, lletra i música "facilona", sense gaires pretensions, moments retros i, en aquest cas, trompetes que aporten un toc quelcom diferent. Si afeguim que crec és la primera vegada que escolto a Antony Hegarty sense que sembli que plora (i nosaltres amb ell), canviant completament el seu registre musical, tenim una petita joia musical dins el món de la música electrònica.

Prova de sentir-la i no podràs negar-me que, almenys, has mogut una mica el peu. Confesa!

Joanna Newsom

2009-01-12T17:51:00.007Z

Aquesta noia és una descoberta més recent. Té una veu que ben bé funcionaria pels interrogatoris de Guantánamo, però amb temps i carinyo un s'hi acostuma i acaba sent de modulació "alternativa". Es curra molt les melodies i el conjunt funciona.

Sorprenent, cosa que no és poc avui en dia...jeje

Discover Joanna Newsom!

BEIRUT

2009-01-12T09:06:00.003Z

Una recomanació sincera i directa per a tots els que us agraden per exemple, el Sufjan Stevens, la música folk, els Ogres du Barback, la música francesa i la dels balcans (tot i que aquesta no ho és), els acordions i els ukeleles....

Són brutals. No us els perdeu!! Aquest grup si que el tinc ben mastegat, i a mi cada dia em sonen millor.

Us deixo el link a la web oficial

A Myspace

I una mostra de Deezer, per fer un tastet...

Discover Beirut!

Llistes del 2008

2009-01-05T15:12:00.005Z

Això avui va de llistes. Primer deixo les llistes del més escoltat a Itunes (general, no US) i LastFm aquest 2008, les diferències són clares, Itunes és molt més mainstream que Last.fm, potser pq el darrer encara és molt nou:

Top Songs

iTunes
1. Leona Lewis - Bleeding Love
2. Coldplay - Viva La Vida
3. Flo Rida - Low
4. Katy Perry - I Kissed a Girl
5. Rihanna - Disturbia
6. Lil Wayne - Lollipop
7. Jordin Sparks - No Air
8. Natasha Bedingfield - Pocketful of Sunshine
9. Sarah Bareilles - Love Song
10. Rihanna - Don’t Stop the Music

Last.fm
1. Coldplay – “Viva La Vida”
2. Coldplay – Violet Hill
3. MGMT – Time To Pretend
4. MGMT – Electric Feel
5. Coldplay – Life In Technicolour
6. Coldplay – Cemeteries of London
7. Katy Perry – I Kissed A Girl
8. Coldplay – 42
9. Coldplay – Strawberry Swing
10. MGMT – Kids

Coldplay arrasa d'una manera impressionant!!!!

Top Album

iTunes
1. Coldplay - Viva la Vida
2. Jack Johnson - Sleep Through the Static
3. Juno (Soundtrack)
4. Lil Wayne - Tha Carter III
5. Sara Bareilles - Little Voice
6. Once (Soundtrack)
7. Jason Mraz - We Sing. We Dance. We Steal.
8. OneRepublic - Dreaming Out Loud
9. Across the Universe (Soundtrack)
10. Leona Lewis - Spirit

Tres bandes sonores es colen a la llista... què està passant? tot i que la de Once m'encanta..

Last.fm
1. Coldplay – Viva la Vida or Death and All His Friends
2. MGMT – Oracular Spectacular
3. Portishead – Third
4. Nine Inch Nails – Ghosts I-IV
5. The Ting Tings – We Started Nothing
6. The Kooks – Konk
7. Death Cab for Cutie – Narrow Stairs
8. Hot Chip – Made In The Dark
9. Jack Johnson – Sleep Through The Static
10. Sigur Rós – Með suð í eyrum við spilum endalaust

Ni més ni mens que els Sigur Ros es colen al top ten... Fantàstic!!! Els Hot Chip també s'ho mereixen, i pensar que al Primavera Sound els van tenir tot marginats i erem quatre gats allà ballant i miolant...

Best New Artist

iTunes
1. Santogold
2. Lady Antebellum
3. Flo Rida
4. Hercules and Love Affair
5. Katy Perry
6. Glasvegas
7. The Cool Kids
8. Jazmine Sullivan
9. Esperanza Spalding
10. The Parlor Mob

Last.fm
1. MGMT
2. The Ting Tings
3. Sara Bareilles
4. Fleet Foxes
5. Katy Perry
6. The Last Shadow Puppets
7. Foals
8. Bon Iver
9. Does It Offend You, Yeah?
10. Santogold

Els Fleet Foxes no haurien de passar desaparcebuts aquest 2008!

I pel què fa al tema estatal Rockdeluxe diu que el millor del 2008 és... (tot i que la revista encara no ha sortit):

1. PORTISHEAD
(Se veía venir, ¿no? Vale, pero insisto en que a mí el disco se me ha desinflado. Que soy mu rarito, sí, pero esto no es el White Chalk, desde luego, aunque al principio lo pareciese)
2. VAMPIRE WEEKEND
(Son grandes y punto. No sé si lo serán más veces, pero, coño, su disco se puede desgastar de tanto oírlo. Además, demuestran que no hay que sacar un disco en los tres últimos meses del año.)
3. FLEET FOXES
(Repito: es mejor el A Sun Giant que el disco, donde me dejan regusto de “pudo haber sido más”. En todo caso, en un par de años, todo Dios se olvidará de ellos, como pasó con The Magic Numbers o Band Of Horses)
4. BON IVER
(Asignatura pendiente: lo tengo por escuchar)
5. NO AGE
(Sí y sí)
6. NICK CAVE & THE BAD SEEDS
(No y no)
7. LIL WAYNE
(A mí me pilla lejos)
8. SILVER JEWS
(Up, Up, hombre….)
9. TV ON THE RADIO
(Creo que aún no han hecho el disco tremendo del que todos hablan. Ahroa son como Prince+Talking Heads, lo cual tiene un pase o dos, pero no diez).
10. DEERHUNTER
(No sé cómo puso la RDL a Cryptograms, pero aquí hay mejores canciones. En todo caso, se lo merece )

La nacional:
1. JOE CREPUSCULO “Supercrepus”
(Ya era hora. Aunque si metieron El Mundo Según en número uno, el Chinarro se merecía otro top, incluso otro puesto alto. por recalcar que no se puso El porqué de mis peinados en lo más alto en su día, digo. Pero, hombre, hay que reconocer que esta vez no han cerrado los ojos.)
2. CHRISTINA ROSENVINGE
(¿Tanto?)
3. MANEL
(Sorry, no lo he escuchado. ¿Puedo opinar sin haberlo hecho?)
4. LUCAS 15
(Pereza)
5. LIDIA DAMUNT
(Era un top tres mínimo)
6. SHOTTA
(Hostia, Shotta por delante de…)
7. SR CHINARRO
(Aparte de Los Ángeles y de alguna más, patinazo)
8. CUCHILLO
(Pereza x2)
9. TACHENKO
(Sólo por Hacia el Huracán este disco vale un potosí)
10. RUSSIAN RED
(Mejor en el directo que en esta cosa dulzona)
11. COCONOT
(Yo al Guincho no le perdono el traqueteo del Primavera Sound)
12. MARGARITA
(Lo puse una vez y no acabé de verle el sentido hardcore al asunto, auqnue es culpa mía, que no suya: me estoy haciendo mayor)
13. MARINA GALLARDO
(El disco de Marina mola excepto la primera canción. Se ha perdido la costumbre de secuenciar)
14. JOSELE
(Mejor que el segundo, pero peor que el de Lapido, otro al que también le han flojeado las piernas este año)
15. NV
(Crujidos, Morir o Matar, Dry Martini SA y alguna otra. Sí, a piñón fijo, pero aún así saca cosas)
16. LOS PUNSETES
(Me cito a mí mismo y espero que no se forme un bucle tras el que haya que pulsar unos numeritos - 4 8 15 16 23 42 - para mantener a salvo el mundo: “poner a Los Punsetes en un número 16 es como decir “no me atrevo a no meterlos, pero tampoco quiero que se les vea demasiado”)
17. MALCOLM SCARPA
(No sabía que hubiese sacado disco, pero a mí Malcom siempre me ha gustado.)
18. BALAGO
(Pereza x3)
19. CHARADES
(El mejor disco de pop vitaminado del año)
20. LA JR
(Venga, va, no hay quién lo escuche)
21. SAIOA
(Me extraña que salga, después de la crítica tan tibia que tuvo, pero me alegro. En todo caso, sólo por la foto que sacaron en su entrevista, el disco de Saioa se merecía un top 5)
22. ROGER MAS
(No comment: no lo he escuchado)
23. THE SECRET SOCIETY
(A mí me gusta, pero entre que ando escaso de criterio real, más allá de esta visión de túnel que practico habitualmente y que hay guiños demasiado personales, no me extraña que haya quien lo considere chungo-chunguísimo)
24. PLEASANT DREAMS
(Posiblemnte, uno de los grupos españoles de este año que menos me han gustado.)
25. ESPALDAMACETA
(El nombre, por Dios, el nombre es algo que me resulta fundamental para poder ponerme a escuchar discos. Son mis prejuicios y mis cosas, pero prometo oírlos en breve)
26. CREPUS zebras
(Qué voy a decir, es hora de hablar en formato mítico: “aquí empezó todo”)
27. K&K
(Bueno, ya puestos, mejor eso a considerarlos “uno de los mejores debuts de la historia”)
28. DIEGO AMADOR
(El toque flamenco que faltaba, les estaba quedando una lista muy poco RDL)
29. LO:MUESO
(No puedo con ellos)
30. REMATE
(Ya le huele, la verdad)

I Radio3 (amb la nova pàgina i els podscasts tant xulos que tenen ara, que es fantàstic i que ja era hora) han fet dos llistes. Una la seva , amb el sabadellencs ix! molt ben situats i l'altre l'han encarregat a la UFI.

Pensava acabar posant les cançons que han sonat més aquest 2008 en el meu Ipod, però no aconsegeuixo fer un copy paste de la llista així que només diré que bàsicament els grups que més han sonat al meu Ipod des de març de 2008 (i haig de reconèixer que el primer sorprés soc jo) són:

Coldplay
EA
Amy Winehouse
ix!
Joss stone
Alice russell
Antònia Font
Wilco
Sia
Aimee Mann
Cat Power

No m'esperava sobretot les dues últimes... i trobo a faltar gent que està molt avall de la meva pròpia "Ipod llista" i que m'agraden molt, però que no ser pq no escolto... ÉS a dir, em sembla que no reconeixeria aquesta com la meva llista de música més escoltada, però és així. Bé, després d'aquest exercici d'autonalisis o psiconalisis musical només em queda desitjar-vos un bon any!

Ah no, una última proposta per l'amo del blog: podries posar un petit gadget (que ve de fàbrica al blogger) i que permet fer votacions, i així podriem tenir la pròpia llista de TOP DISCOTECLA 2008!!!

Més de lo cor de la plana

2008-12-26T19:07:00.002Z

Us deixo aquest vídeo que he trobat a Youtube... algú hauria de recupera la nostra tradició com ho fan aquesta gent...

Tender Forever

2008-12-11T18:45:00.005Z

I per fi, després de tant temps d'espera, us puc proposar un grup (una artista) que recull el testimoni dels enyorats "The Postal Service" i posa de nou en peu ritmes i melodies. Més el primer (WIDER) que el segon disc (THE SOFT AND THE HARDCORE), hi té una bona retirada.

També us els recomano amb convicció, la de quan saps que deixes bona matèria a l'aparador.

Visiteu-la al Link de MYSPACE

Discover Tender Forever!

JOSÉ JAMES

2008-12-11T18:37:00.003Z

Mescla elegantíssima de música soul i jazz (40-60%) que val molt la pena. Dels discs que més m'han agradat darrerament, us el recomano a ull clucs, sobretot, als que us agraden aquests dos estils. No és tant apte per als amics del neo soul (no és Amy winehouse, que mola molt, no dic el contrari) sinó que és una mica d'estats d'ànim complexos, més capaç de captar el Blue del Jazz.

No ho sé... jo us proposo que el tasteu i jutgeu.

Aneu per exemple al MYSPACE

Babasónicos

2008-12-11T16:45:00.005Z

Ens traslladem a l'Argentina per presentar-vos a
Babasónicos, l'actual grup de refèrencia de pop/rock de tota Amèrica Llatina. Hereus dels històrcis Soda Stereo o Los Enanitos Verdes tenen una llarga trajectòria de 16 anys de bona música, que els ha portat a ser considerats el millor grup de música pop/rock als MTV Llatins, així com per revistes especialitzades, com Rolling Stones.

La seva trajectòria musical té uns inicis en l'anomenat Rock Sònic, on editen 5 discos, des del primer Pasto (1992) fins el darrer d'aquesta etapa Miami (1999). D'aquesta etapa destaquem Desfachatados, Viva Satana!, Seis vírgenes descalzas o Malón. Com veureu aquesta etapa té poc a veure amb la que ve a continuació.

Arran de l'edició de Jessico (2001) Babasónicos aconsegueixen la projecció internacional que els catapulta a les principals llistes de música llatinoamericanes, i les principals revistes musicals consideren ja aquest disc com el millor de tota la dècada en el seu estil. Infame (2003) i Anoche (2005) no fan més que augmentar el seu pes musical a tot el continent. Cançons com Putita, Yegua, Irresponsable, El loco, Capricho o El Colmo.

A principis de 2008 van treure el ser darrer disc Mucho, amb dos singles Pijamas i Microdancing. Personalment lo poc que he escoltat d'aquest disc no m'ha agradat gens. Res a veure amb els darrers discos.

Bon profit amb els videos

Boulevard of Broken Songs

2008-12-04T19:36:00.005Z

Reprenem un apartat que vam començar fa unes quantes entrades, els smash-up. Després de presentar-vos segurament el millor que s'ha fet, continuem amb una barreja ben diferent a la que ja coneixeu. En aquest cas, les dues cançons principals són prou conegudes, Boulevard of Broken Dreams, de Green Day, i Wonderwall, de Oasis. I el resultat és Boulevard of Broken Songs.

S'han fet moltes versions, però n'hi ha dues que són les "oficials" i les més valorades, que van ser editades per Party Ben. Les diferències entre les dues són mínimes, la primera versió inclou les dues cançons citades més petits detalls de Travis i de Eminem (és la versió que hi ha aquí). L'altra versió es substitueix a Eminem per Aerosmith, encara que malauradament no he pogut trobar aquesta versió per veure les diferències.

Bon profit!

Emilie Simon

2008-11-24T18:37:00.004Z

Emilie Simon. Ull! Abans de tot tingueu en compte com s'escriu el prenom d'aquesta Dona en majúscules, que sinó no la trobareu a l'emule. I és que aquesta francesa (que canta tant en anglès com en francès) potser no s'ha fet molt famosa per aquí, però és una altre joia d'aquestes que de vegades no recordes que tens fins que te la tornes a trobar amagada per l'Ipod i recordes com d'enganxat havies estat al primer disc i que l'havies sentit al documental aquell de pinguins tant bo i de cop veus que el seu nou àlbum ha d'estar al caure (abans del 2009)!!! I buaaaaaaaa!!!

Bé, la tia composa, canta de meravella, toca el piano i la guitarra, supervisa personalment els videoclips, és guapa i a sobre, a sobre, és simpàtica, almenys així va ser quan la vaig conèixer personalment a Paris en un concert (per un cop que em puc posar una medalla me la poso, jeje).

Però anem a pams, poso el seu primer videoclip Flowers:

És força inclassificable músicalment, però la veu és molt característica, tan pot anar de nena dolça i innocent (a Desert o Il pleut) com pot acabar cantant "I wanna be your dog" (imperdible), pot fer cançonetes que són com nanes (la magnífica To the dancers in the Rain) i que són les que més èxit han tingut o més electròniques com Song of Storm, Swimming i Dame de Lotus.

I sí, va fer la banda sonora del documental de pinguins tant famós titulat La marxa de l'emperador, amb cançons com Frozen i All is White.

I també molt interessant el Fleurs de Saison, o per a què veiu un directe amb Alica, i el contrast amb Never Fall in Love, o rareses com la col·laboració amb Tricky (un altre que hauriem de tenir per aquí també) o el bootlog que li han fet amb Graines d'Etoiles, (us deixo endevinar amb qui), o el cover de Space Oddity (d'un altre imprescindible).

Blufunk: Keziah Jones

2008-11-24T16:59:00.002Z

Fa molts anys que li segueixo la pista a aquest artistàs nigerià afincat a Paris que es diu Keziah Jones i que té una sonoritat especial i que ell anomena blufunk. No és només el ritme, que també, sinó també una harmonia curiosa, un abús de la veu de falset impressionant que segueix la melodia de la guitarra, però al mateix temps la guitarra també fa el ritme... Bueno, que molt bueno.

Al principi pot costar una mica, però que de seguida es veu que és un monstru, i no us perdeu els videos que són d'una estètica impressionant. Va venir al Fòrum i va ser fantàstic el concert, tot i que erem quatre gats, així que l'endemà vam repetir. I com podia ser que encara no haguéssim parlat d'ell a discotecla?

El seu últim àlbum ha aparegut aquest setembre i és fantàstic, però us recomano començar pels tres últims dels seus 5 àlbums o per xafardejar la web que té, que està molt bé (veure més amunt), o encara millor, ja us faig jo la selecció inicial.

Comenceu per Beutiful Emilie, que és la més famosa d'ell:

I es que a més el tio és tant cool! Sha de reconèixer que té un estilàs! D'aquí podeu passar pel Rhythm is Love o podeu veure aquest directe de African Space Craft, el suurealista Kpa Fuca, el Where is Life, i finalment la més recent Kind of girl, o passar a escoltar directament tot el disc Black Orpheus o el Rhythm is Love.

I no li cauen el anells... una de les coses que m'agrada més d'ell és que també pot tocar sol amb la guitarra sense perdre pas el seu estil y tampoc en acústic. Aquí en teniu una mostra recent amb un concert a l'estació de metro de Montparnasse. O podeu veure la promo del Where is life, més antiga.

The Flight of the Conchords

2008-11-24T07:08:00.002Z

Bé, com ja veieu ja he après a saltar la censura xinesa amb la utilització de proxies i tinc accés a blogger (tot i que millorable). I així aquí retorno amb una recomenació musical però que és principalment una serie increible: The Flight of the Conchords. Us la podeu mirar a través dels recursos que trobareu a OvGuide (una web que cal conèxier) i és una sèrie brutal amb numeros musicals incertats, a mi m'encanta... ja fa uns mesos que vaig anar mirant episodis i ara que no puc la trobo a faltar i m'he baixat el CD que em pensava que seria infumable i... doncs no! Business Time o Most Beautiful girl in the room continuen essent molt divertides.... o potser és pq recordo la serie? So she is so hot, Boom, i tape of love també...

Vaja, no us els deixeu perdre!
Ja se que potser vaig tard pq ja fa mesos que la serie ronda per aquí, però també crec que abans de recomanar alguna cosa s'ha de païr per estar-ne segur.
I sí, té algo d'IT crowd... abans de que no ho digui algú... jejeje.

Bé, espero que rigueu molt amb aquesta parella de novazelandesos talossos i molt divertits. Ah, per cert, naturalment les lletres són fundamentals!!! Amb frases mítiques! Pels despistats sempre podeu llegir les lletres a lyricsmania, però s'entén bé, eh...

Us deixo la de The most beutiful girl of the room:

Looking at the room, I can tell that you.
Are the most beautiful girl in the...room.
(In the whole wide room).
And when you're on the street, depending on the street.
I bet you are definitely in the top three.
Good lookin' girls on the street.
(Depending on the streets).
And when I saw you at my mate's place.
I thought...what, is she, doing...at my mate's place.
How did he get a hottie like that to a party like this?
Good one, Dave.
(Ooh, you're a legend, Dave).

I asked Dave if he's going to move on you.
He's not sure.
I said "Dave, do you mind if I do?"
He says he doesn't mind.
But I can tell he kind of minds.
But I'm going to do it anyway.

I see you standing all alone by the stereo.
I dim the lights down to very low, here we go
You're so beautiful.
You could be a waitress.
You're so beautiful.
You could be a air hostess in the 60s.
You're so beautiful.
You could be a part-time model.
But then I seal the deal, I do my moves.
I do my dance moves.

Lets travel through, just me and you.
As other dudes around you on the dance floor.
I draw you near, lets get out of here.
Lets get in a cab. I'll buy you a kabob.
I can't believe. I'm sharing a kabob.
With the most beautiful girl I have ever seen with a kabob.
Oh, why don't we leave?
Lets go to my house.
We can feel each other up on the couch.
Oh no, I don't mind taking it slow.

Cause you're so beautiful...
Like a tree. Or a high class prostitute.
You're so beautiful.
You could be a part time model.
But you'd probably still have to keep your normal job.
A part time model.
Spend part of your time modeling.
And part of your time next to me.

My place is usually a bit tidier than this.

The Sundays Drivers

2008-11-18T21:23:00.004Z

Tinc ganes de llençar-me a la piscina, així que senyores i senyors us presento el millor grup de música indie d'Espanya a la actualitat, The Sundays Drivers. Com sé que la piscina té aigua i jo sé saltar molt bé, no tinc problema en presentar-vos aquest grup de Toledo (del mero mero Toledo) que ja té 3 discos al mercat, el darrer sota el títol Tiny Telephone (2007), a més d'una edició especial que es va fer a nivell internacional amb el segon disc.

Nascuts musicalment parlant al 1999 tenen un important recorregut per escenaris espanyols, francesos o holandesos. Aquests dos països els han portat molt bones notícies i són especialment estimats, com ho demostra el fet que hagin fet gires per tots dos països (fet no gaire habitual per grups espanyols...i menys que estiguin fora del circuit comercial habitual).

Passem de les bones paraules als fets, així que us presento un petit resum de les millors cançons que han tret en aquests anys de carrera.

Do It el seu gran èxit actual i que per variar us sonarà molt i molt; la gran On my mind; la genialitat de Often; la GRAN Time Time Time; Paranoid; Day in Day out; Better If I, entre moltes d'altres.

Qui deia que un grup espanyol que canta en anglés no té futur ni dins ni fora d'Espanya? The Sundays Drivers és una mostra de que és més que possible.

Música sense gaires pretensions més que entretenir i passar-ho bé. Sonen molt bé, i la veu del cantant és, apart de càlida (no ho dic jo, sino els entesos), és bona al disc...i lo més complicat, en directe. I diuen les males llengues que els seus concerts són absolutament espectaculars. Haurem de comprovar-ho, no?

OBK, el retonno

2008-11-13T23:51:00.004Z

Abans de ser lapidat per haver fet una entrada d'un grup així, permeteu-me reclamar la meva absolució una vegada exposi moltes coses bones que té OBK i que li fa mereixer com a mínim un respecte, independentment que t'agradi o no la seva música.

1.- No podem negar que han estat els pioners del pop electrònic a Espanya. Fans incondicionals de Depeche Mode (d'aquí el nom del grup, en honor a la cançó Oberkom) han estat capaços de fer 11 discos (que inclou recopilatori i versions) amb més o menys èxit des de 1991, i més d'1 milió de còpies venudes.

2.- La seva discografia conté molts èxits que per una cosa o una altra han marcat un abans i un després dins el panorama musical espanyol.

3.- La majoria dels seus videoclips, dirigits pel director Juan Carlos Bayona, són considerats pioners i petites joies cinematogràfiques.

El primer gran èxit Historias de amor...és de 1991!!! que els catapultà musicalment a nivell nacional venent més de 400.000 discos, i en aquella època aquesta quantitat era desorbitant. Dicen va ser una forma de contestar a totes les persones que els havien criticat per les seves idees. Mi razón de ser el gran èxit de 1995. Després d'alguns anys d'ostracisme, i pensant que l'electropop havia mort a Espanya, resorgueixen al 1998 amb un disc on versionen les seves pròpies cançons, i es De que me sirve llorar que el torna a posar al panorama musical amb més de 300.000 còpies venudes.

Dos anys més tard tornen triunfar amb 3 cançons impressionants que els han marcat com a grup: Tu sigue así, on el videoclip va guanyar nombrosos premis nacionals e internacionals; El cielo no entiende bandera del moviment gai durant anys; i Falsa moral.

Des d'aquest disc de 2000 tornen a editar 4 discos més, però no arriben ni molt menys als èxits anteriors, malgrat tenir cançons de fort contingut polític i social com Sin rencor.

Però arribem al 2008, on treuen al mercat un nou disc titulat Ultimátum amb deu noves cançons, i amb nova companyia discogràfica que fa presagiar un nou resorgiment d'aquest grup que tantes vegades l'havien donat com a mort.

Vale, Jordi Sánchez (el cantant) no té una gran veu, però no es pot negar la valentia d'aquest grup en la lletra de totes les cançons i el seu compromís de denúncia social.

He dicho

In memoriam Miriam Makeba

2008-11-10T11:16:00.005Z

Ens ha deixat una de les grans referències musicals africanes. A alguns de vosaltres potser el nom de Miriam Makeba no us sonarà de res, però al final us he deixat una joia musical que...atenció...és de 1968 (encara que la cançó és de 1967). Sense gaire pretensions una senzilla cançó que es diu Pata Pata marcarà l'internacionalització de la música africana. Se la considera la primera cançó africana en entrar en llistes d'èxit musicals a nivell internacional. I estic segur que, una vegada l'escolteu la recordareu. I si, repeteixo, té exactament 41 anys. Quasi tots nosaltres no haviem nascut, i ves per on, quasi tots la coneixem.

I no només ens ha deixat una gran artista, sino també una gran activista dels drets civils. Miriam Makeba era surafricana, i com molts d'altres va patir l'Apartheid, i va lliutar contra ell. Exiliada del seu país des de 1960 no va ser fins la pujada al govern de Nelson Mandela que va poder tornar a la seva terra.

Another World

2008-11-08T00:13:00.005Z

L'any 2009 ens depararà la presentació del nou disc del meu venerat, estimat, idolatrat, santificat i tots els adjectius que hi volgueu ficar...Antony & the Johnsons. L'expectació generada amb el seu tercer disc - que es titularà The Crying Light- s'ha vist mitigada en part amb la presentació fa tres setmanes d'un nou EP titulat Another World, amb la recompensa de gaudir de 4 cançons més.

Segurament els que som fans incondicionals de l'Antony no ens ha sorprès gens ni mica aquestes 5 cançons. Potser podríem dir que són "mas de lo mismo" encara que seriem uns inconscients si no veiem que són petites joies musicals. Personalment crec que aquesta petita decepció inicial que un té escoltant per primera vegada aquestes cançons és més perque ens hem acostumat a la veu i la delicadesa de l'Antony en totes les seves cançons, i cada vegada busquem quelcom més.

Vet aquí que hi ha una cançó que si que sorpren, Shake the devil. Comença com sempre...veu sense música del Antony...i apropant-nos al tercer minut...oh sorpresa (agradable). Per mi la millor cançó de totes cinc. Això és premonitori d'alguna sorpresa en el nou disc?

La fotografia de la portada del EP és el confundador de la dansa Butoh, Kazuo Ohno.

I així va ser... ;-)

2008-11-06T08:38:00.004Z

Fa una setmana us parlàvem de la possibilitat de que la cançó de Sam Cooke acompanyés la victòria d'Obama a les presidencials nord-americanes... be... doncs...

Andy Robinson | Chicago. Enviado especial | 06/11/2008 | Actualizada a las 03:31h

"Ha tardado mucho"

Para forofos de la música soul -y hubo muchos en la gran euforia del parque Grant de Chicago el martes- no pasó inadvertida la referencia camuflada de Barack Obama a las luchas afroamericanas de los sesenta en su histórico discurso de victoria. "It´s been a long time coming" ("ha tardado mucho"), dijo el presidente electo, una frase icónica de la canción de Sam Cooke 'A change is gonna come', de 1963, un himno de la lucha por derechos civiles.

Llegiu l'article complet aquí

Si teniu ganes d'escoltar-la de nou, la trobareu en un post, una mica més avall, amb la lletra que no pot tenir més sentit, en un moment com l'actual. De moment ens movem en el terrenys dels símbols... No serà gens fàcil...

CocoRosie

2008-11-03T15:58:00.007Z

Estic pràcticament convençut que quasi tots desconeixíem l’existència de CocoRosie (jo el primer). L'avantatge de voler buscar tot el que s'ha editat d'un músic que veneres es que pot arribar, arran de col·laboracions que hagi fet, a conèixer altres artistes igual d'interessants. Això em va passar tot perseguint a Antony & The Johnsons (la meva veneració) descobrint Beautiful Boyz, una meravella musical del segon disc de CocoRosie on Antony aporta la seva veu i el seu sentiment a una cançó instrumentalment increïble.

Aquest duet de germanes -Sierra i Bianca Cassidy- va néixer l'any 2003 on la vida ves per on va fer retrobar aquestes germanes que havien estat separades quan eren només unes infants. Fruit del seu retrobament neix CocoRosie amb el seu primer disc La maison de mon rêve, on destaquen títols com By Your Side o Tahiti Rain Song entre d’altres. La crítica va ser unànime i començà la seva projecció internacional en sectors reduïts de la música indie i electrònica. Després vingueren dos discos més Noah's Ark al 2005 i The Adventures of Ghosthorse and Stillborn al 2007 que acabaren de situar a CocoRosie com un dels grups capdavanters. Cançons increïbles i encisadores com Brazilian Sun (on col·labora Devendra Banhart ), Promise, Werewolf, o curioses com Bisounours (fent un duet amb Spleen) confirmen aquesta progressió.

El seu darrer disc sortirà al 2009, encara que ja tenim aquí el primer single God Has A Voice, She Speaks Through Me .

Notareu que la seva música és molt peculiar, a estones recorda a Bjork, altres a Antony, instrumentalment són un popurri difícil de definir, i les veus de les germanes són antagòniques però que combinen a la perfecció. Jutgeu vosaltres mateixos.

Pecats Musicals. No me crees

2008-10-27T16:55:00.005Z

No sé si la culpa la té la coincidència d'un desengany amoròs i escoltar la ràdio del cotxe en el moment precís. Potser va ser que tenia que assumir un passat adolescent que encara rondina de tant en tant. Que necessitava cantar com un boig dins el cotxe per fer fugir el desencant i la tristor. Que a vegades m'agraden les cançons fàcils. Que sóc humà. No ho sé.

Però és un fet.

Em sé la cançó de memòria. La puc cantar en qualsevol karaoke. Puc fer d'ella o puc fer d'ell. I m'encanta i m'emociona.

Demano disculpes a tots els meus lectors i lectores. Sé que serà dur, però entre tots ho podem superar.

SAM COOKE

2008-10-24T19:46:00.004Z

Desde les profunditats de la meva immersió en el soul-motown (quina gran música i que bé si està), us envio l'enllaç a la música del Sam Cooke...

Fill d'un predicador de Mississipí (era en veritable 'Son of a preacher man') va començar a cantar música no religiosa sota pseudònim, per tal de no ofendre, i va fer més que això, ja que va ser un dels primers músics en tenir èxit no només entre la polació negra, sinó que trencant barreres, va dipositar-se sobre els tocadisc dels blancs, en aquell context dels EEUU on encara es vivia amb força la segregació racial.

Sam Cooke va morir en extranyes circusmtàncies, una nit d'un tret, en un d'aquests motels barats de carretera al 1964. Tenia la fatídica edat de 33 anys, que sembla que per als genis, és la darrera parada del trajecte.

Malgrat tot, em sembla un cantant d'actualitat per als que seguim els temes de política, ara que s'apropen les eleccions dels EEUU i sembla que en Barack Obama arribarà a asseure's al despatx oval, ja que Cooke va ser un actiu defensor dels Drets Civils, i entre d'altres gests, va composar una cançó molt bona. Diu la llegenda que "A change is goona come" va ser la resposta d'un músic negre de Mississipí al "Blowing in the Wind" del Bob Dylan, sentint-se obligat a fer sentir la veu dels que no en tenien, abocant un crit d'esperança en aquell context convuls de canvi... un canvi que en menys de quinze dies, podria tocar per a molts, un sostre insospitat fa tant sols, 30 anys.

Us deixo la canço (que no m'extranyaria que acompanyés la victòria d'Obama, no només pel text, sino com a pont simbòlic entre blanc i negres als EEUU), i que diu així:

Discover Sam Cooke!

I was born by the river in a little tent
Oh and just like the river I've been running ever since
It's been a long, a long time coming
But I know a change gonna come, oh yes it will

It's been too hard living but I'm afraid to die
Cause I don't know what's up there beyond the sky
It's been a long, a long time coming
But I know a change gonna come, oh yes it will

I go to the movie and I go downtown
Somebody keep telling me don't hang around
It's been a long, a long time coming
But I know a change gonna come, oh yes it will

Then I go to my brother
And I say brother help me please
But he winds up knocking me
Back down on my knees

Ohhhhhhhhh.....

There been times that I thought I couldn't last for long
But now I think I'm able to carry on
It's been a long, a long time coming
But I know a change gonna come, oh yes it will

Per als realment freakies, els tipus de penya que encara està llegint el post fins al final, aprofito per dir que aquesta cançó apareix en un moment emotiu de la sèrie "The West Wing", que comença a mostrar sorprenents similituds amb la realitat... un punt més per pensar que els assessors de campanya de l'Obama, se la miren (tot i que pensaven que arribaria abans un latino que un negre a la presidència)...

Un amic em comentava fa poc, que en una enquesta recent, el president més popular de la història dels EEUU era el president Jet Bartlett, que per sobre de Lincolns i Roosevelts, s'imposava entre la majoria... tot i ser un president de ficció...... són dies extranys, en que les divisions entre realitat i ficció es dissolen... i segurament, per bé o per mal, a Change is gonna come... salut!

Sam Sparro

2008-10-23T15:05:00.004Z

Entra fort en el món musical aquest músic australià de vint-i-cinc anys que en poc menys d'un any ha revolucionat el panorama musical de mig món, sobretot a les pistes de ball amb una barreja entre el funk, el soul i l'electropop més comercial.

La barreja de sons i ritmes és constant, i molts el consideren la versió millorada de Mika en tots es sentits. La naturalitat amb la que parla de la seva homosexualitat en totes les entrevistes, i els particulars vídeos que ha fet l'han convertit a més en la nova icona gai internacional.

El principal èxit de Sam Sparro ha estat
Black & Gold que ha estat número 1 a molts països i que personalment m'agrada força. Destacaria altres temes que mereixen la pena com Hot Mess , Sick , Cottonmouth o 21st Century Life . La seva trajectòria musical també és coneguda arran de les seves aportacions musical en èxits televisius com Star Trek o Queer Eye for the Straight Guy

ELI "PAPERBOY" REED

2008-10-16T17:42:00.004Z

Directament recomanat pel MONDO SONORO, arriba aquest músic estrany en el seu estil, amb pinzellades de Soul, de Rithm and Blues... i que diu prendre momentum de l'ascens de les Amy Winehouse and Co. per fer una música que sembla més profunda, una míca més arrelada tot i que igualment rítmica.

No sé si encara s'aguantarà en el mig termini (perquè l'he començat a escoltar avui) però bé mereix un enllaç, com aquest a Deezer

Discover Eli "Paperboy" Reed and The True Loves!

Blogs musicals i culturals

2008-10-15T15:37:00.004Z

Bé, doncs si lo dels podcast no acaba de tenir èxit a veure si us interessen més alguns blogs musicals que m'agraden força. Aquí teniu els que he trobat pel meu del.ici.ous, ja triereu. Potser alguns els podríem posar com a links recomants del nostre blog...

Indiespensables
Mai a la vida
Earlygreywithmilk
El blog de l'Albert Puig (Delicatessen)
Indiespot
WildSweetandCool
Musicaesfera (concerts, novetats, inforamció)
L'home cactus (de Hornby a Antonio Vega)
Ones de l'Espai Exterior (no deixar d'escoltar la freaky sintonia a last.fm, ràdio blanes forever)
I can feel it
Partofthequeu
Jenesaispop
Notasdivergentes
Leftyheart
Thehypemachine

I per acabar el duel d'homes orquestra de Pixar

Podcasts musicals

2008-10-15T04:29:00.004Z

Ei, poso una nova etiqueta per recomanar podcasts. Jo recomano els següents:

Delicatessen (de tot i en català, a Icat)
Podcast del programa Silenci? (cada setmana el programa sencer en un podcast de video per a l'ipod, fantàstic)
Intheplacetobe (hip hop, electrònica, etc. de calité)
Ron Carter - Dear Miles (Jazz)
BBC Radio 1 Introducing (main, mainstream, però lo last of the last)
Release Yourself (Roger Sanchez, electrònica matxacona amb un toc de calité, perfecte per anar a córrer)
Club de Jazz www.elclubdejazz.com
Una tarda a l'òpera (Icat)
ScannerFm (diferents programes com Street Soul o Ondas del Espacio Exterior)

Algú s'anima a fer noves sugerències?

Algú sap d'algun bon buscador de podcasts?

Algú pensa anar al concert de Of Montreal d'aquest divendres?

Sigur Ros - með suð í eyrum við spilum endalaust

2008-10-15T03:39:00.006Z

Els Sigur Ros acaben de treure nou àlbum de títol irreproduïble i que en anglès es traduïria com "with a buzz in our ears we play endlessly", tot i que tinc l'islandès robellat, jejeje.
D'entrada aquest nou disc que ja fa mesos que circula però que ha tardat a arribar al meu ipod, no m'ha agradat tant com els anteriors, la qual cosa és el millor simptoma per a què s'acabi convertint en un dels meus àlbums preferits del 2008, com m'ha passat amb amb tots els altres d'aquest grup islàndic o islandès tant brutal. I si hagués de destacar alguna cosa és que potser és una mica més "marxós", o amb més ritmes, que la majoría dels seus predecessors.

Bé, si no els coneixieu ja tardeu, però no tingueu pressa a que les seves cançons etèrees us arribin ràpidament, sinó que són discos que necessiten d'una degustació lenta, tranquila, pausada... jo diria que amb cascos o a tot volum estirat al sofa, tombona, nit estrellada o platja deserta, un porret. Com a molt es poden compartir amb aquella persona estimada... en silenci, pell de gallina i ulls plorosos... i això sense entendre ni un borrall de les lletres. De fet, si només em pogués endur 10 discus a una illa deserta un d'ells seria dels Sigur Ros. Segurament l'Aedipus Reg. Però bé, també hi ha qui diu que són uns pesats que només saben fer música per a finals de pel·lícula...

Algunes cançons:

Staralfur (petit format i acústic)
Svefn eg englar (en directe)
Saeglopur
Hopippolla
Glósóli
Untitled 1
i tots els que ells mateixos han penjat al youtube

Alguns links
http://www.ocnos.com/
http://www.myspace.com/sigurros
Podeu veure la peli que han fet ells mateixos aquí Sigur Rós - Heima (97 minuts)
L'All tomorrow parties, un concert brutal per aquí (només mireu com comença... i la resta de 40 minuts passen sols). Per l'emule en trobareu molts més i millors.

I per cert, aprofito per acabar amb un regal d'última hora, NATTURA, que és la darrera cançó de la Bjork que s'hauria d'estrenar el próxim dia 20 però que ja correr pel youtube... amb en THom Yorke (de Radiohead).

Jason Mraz

2008-10-12T14:24:00.005Z

Cantant polifacètic com el que més, Jason Mraz és una de les promeses més fermes del panorama musical nordamericà. Teloner durant alguns anys de grups tan important com Alanis Morrissette, Bob Dylan o els mismíssims Rolling Stones, barreja sons tan dispars com el hip hop, el jazz, el pop i el rock convertint cada cançó en una barreja de sons tant variada com productiva.

Ja ha publicat 3 discos, el darrer l'any 2008 sota el títol de "We Sing. We Dance. We Steal Things". Té una discografia prou completa, que li ha suposat ser nominat als grammys l'any 2005, possar un dels seus hits com a cançó principal de la sèrie nordamericana Ugly Betty , o fer un duet meravellós amb James Morrison .

A més el canvi de registre et pot fer estar ballant a una pista de ball com tranquil.lament veient el carrer en mig d'una pluja tot recordant temps passats.

Us deixo un ventall de cançons del Jason Mraz que resumeixen la seva carrera musical fins el moment, destacant I'm Yours , Geek in Pink , Butterfly , o del seu primer disc The Remedy

SARAH VAUGHAN

2008-10-11T22:56:00.000Z

La millor intèrpret d'un gran tema...

TAMMI TERRELL i MARVIN GAYE

2008-10-11T21:37:00.003Z

Buscant per internet, he trobat aquest vídeo d'un clàssic "ain't no mountain high eniugh"que cantaven el duo format per aquest dos músics. La història és una mica trista, ja que la Tammi Terrell va caure malalta i va morir sobtadament al 1970, fet que va provocar que el Marvin Gaye es retirés durant tres anys dels escenaris. La carrera d'ell a partir de llavors, és prou coneguda, però no em volia estar de fer un petit homenatge a aquesta noia, que em sembla absolutament espectacular, i capaç de fer les caigudes d'ulls més impressionants que he vist en anys... Vagi per ella.

El vídeo és a l'hora, la prova de que amb quimica com la que hi havia entre ells dos, no calen ni efectes especials, ni ballets, ni gran coreorafies. Al mig del carrer, amb el metro passant i gent abandonant l'escena...

La dècada dels 90

2008-10-07T20:20:00.002Z

Encara als noranta feia varis amb cassette de la ràdio, i descobria el Nevermind de Nirvana o el Debut de la Björk, però això no impedia que tingués debilitats musicals d'aquelles que amb el temps es transformen en verdaderes CONFESSIONS!!

1: Artista (per dir-ho d'alguna manera): Snow
Cançó: Ice, ice, baby.

Sí, sí, encara ara la puc escoltar i recordo perfetament tots els detalls de la cantarella d'aquest canadencs exconvicte que es va forrar amb aquesta versió. El video no té desperdici.

http://es.youtube.com/watch?v=Vp-is6S_b_g

2: Artista: MC Hammer
Cançó: U Can't Touch This

Realment, els estilistes de llavors, ara mateix es deixen el sou al psicoanalista. Jo ho reconec, per mi, temazo.

http://www.youtube.com/watch?v=DcNUx0-XEfw&feature=related

3: Artista: KLF
Cançó: 3 a m eternal (en tenen més...)

El video recordo que va ser polèmic per començar amb uns sons de metralladora...

http://www.youtube.com/watch?v=LXEOESuiYcA&feature=related

4: Artista: C&C Music Factory
Cançó: Gonna make you sweat (everybody dance now)

M'encanta el so 90's!

http://www.youtube.com/watch?v=b714Wi4CDsQ

5: Artista: Color Me Bad
Cançó: I wanna sex you up

Si algú m'ha vist ballar, ara ho entendrà una mica més.

http://www.youtube.com/watch?v=K9li1w2sMyE

Fins aquí les meves primeres confessions en forma de hits....no patiu que tot torna i els noranta no en seran l'excepció.

GONZALES

2008-10-06T19:11:00.004Z

Voldria recomanar aquest artista polifacètic EN MAJÚSCULES, que tant aviat ha passat èpoques de raper de collaret d'or i xandall, com de pianista finíssim... i ara amb nou disc, que no és ni una cosa ni l'altra...

Si és cert el que diuen que pels seus amics els coneixereu, cal dir que entre els amics d'aquest músic canadenc hi ha la FEIST (que va ser una de les primeres recomanacions del Bloc), en Jaimie Lidell (que va venir poc després) o d'altres músics de nova fornada, com en Mocky i companyia...

Aquí els podeu veure tots junts, amb una cançó del Jaimie Lidell...

Gonzales - Multiply ft. Jamie Lidell
Cargado por taodan

Agradarà més o menys, però és un tio a seguir amb una gran capacitat per fer música.

Us deixo amb una cançó del seu disc de 'solo piano' que he descobert fa poc i m'agrada molt.

Discover Gonzales!

I també, una de les cançons del darrer disc "Soft power", el vídeo de la que es presenta com a single, que podreu trobar a la seva web de MYSPACE

La dolçor feta veu. Randy Crawford

2008-10-01T10:31:00.003Z

La gràcia de la música es que hi ha tanta varietat que segons el teu estat d’ànims o fins i tot aprofitant el que estiguis fent (llegint, treballant, passejant, netejant els vidres, prenen el sol a la platja, practicar la teoria de les abelles i les flors, etc.) pots canviar de registre musical i quedar-te tan ample.

Vet aquí que reconec que la veu d’aquesta senyora m’ha acompanyat en molts moments de la meva vida. La vaig descobrir arran d’una cançó que segurament molts haureu escoltat alguna vegada que es diu Fallen, en la versió a duet que van fer Randy Crawford i Sole Gimenez (Presuntos Implicados), una d’aquelles cançons que, personalment, em posen els cabells de punta. http://es.youtube.com/watch?v=_ZobluGy3Ks

Miss Crawford és una de les veus més importants del Rhythm & Blues nordamericà des de fa la pila d’anys i la seva discrografia està plena de jazz, soul i R&B. Reconeguts èxits com Cajun Moon, Knockin’ On Heaven’s Door o When I Lose My Way la van convertir en llegenda viva de la música negra. Després d’alguns anys en que la seva música no era tan popular, Quentin Tarantino -arran la banda sonora de Jackie Brown- va tornar a fer-la popular amb la seva versió d’una mitica cançó dels Crusaders...de 1979...Street Life http://es.youtube.com/watch?v=Uv8A163qT5I

Actualment la tenim de gira amb el gran Joe Sample (Crusaders) http://profile.myspace.com/index.cfm?fuseaction=user.viewprofile&friendid=120735876

Hootie & The Blowfish

2008-09-19T10:53:00.004Z

Aquesta podria ser la història de molts grups musicals que veuen com la fama i l’èxit marxa quasi tan ràpid com va arribar. Els Hootie & The Blowfish varen néixer al 1986 a l’estat de Columbia de la forma en que han nascut molts altres: companys de la universitat bla bla bla…ja sabeu el que continua. Al 1993 el seu primer disc d’estudi Cracked Rear View els catapulta a lo més alt del panorama musical nord-americà, aconseguint ser l’àlbum més venut a tot el pais l’any 1995, amb cançons tan bones com Hold my hand (brutal), Let her cry o Only Wanna Be With You.

Els següents dos discos encara els manté musicalment dalt del panorama musical nord-americà. El canvi de mil·lenni no els va anar gaire bé, i des de llavors que no aixequen cap.

Encara recordo el dia que, quan era seguidor incondicional de Friends, estava assegut al menjador veient un nou capítol i, oh sorpresa, l’argument del dia eren els Hootie & The Blowfish http://es.youtube.com/watch?v=FxuJldm9UCs

Us deixo la web del grup, on per sort, podeu escoltar el disc en viu que van fer fa temps. Malauradament el directe no és del meu gust, ja que és de la època country que van tenir, i clar…no es lo mismo. http://www.hootie.com/

LES OGRES DU BARBACK

2008-09-15T21:38:00.008Z

En aquest post, hi conflueixen massa coses per poder expressar-les amb paraules...

Tant sols diré que aquest és un grup que em porta records d'una època de la meva vida plena de felicitat i petons robats pels carrers.... No és que em queixi de l'avui (pas du tout), tant sols... és un record que em vé acompanyat d'un gran somriure (aquell que es somriu amb la panxa... aquell). Eren els temps de les primeres vegades... i tots sabem el que això vol dir... ;-)

Temps en que França era una utopia, feta de grâtin dauphinois i minuts que queien lentament, al telèfon.... El ogres, sempre seràn especials.

Espero que us agradin.

Discover Les Ogres de Barback!

Pecats musicals: ADRIANO CELENTANO

2008-09-15T20:47:00.003Z

També voldria donar el meu suport a l'iniciativa del Roger de confessar els pecats musicals. Si... sota la façana pública, hi corre un nostàlgic de les americanes de grans solapes, les ulleres de sol al cap i les cadenes d'or al pit (que per desgràcia no tinc pelut com lós yogui... ja seria ideal)

Cada estiu des d'en fa un parell, escolto amb devoció l'Adriano Celentano, que reconeixe-m'ho, té enormes cançons de guateque, com "24.000 bacci", o la sobèrbia "Si é spento il sole".

Que gran.

Discover Adriano Celentano!

THE CINEMATICS

2008-09-15T20:28:00.003Z

I pa que no sigui dit que desatenem a les ànimes marxoses, us deixo també un altre grup, que podria recordar el reguitzell de grups sorgit sota el paraigües dels Franz Ferdinand, Arctic Monkeys, Kaiser Chiefs... ja sabeu, redescobrint les guitarres que clamen al cel una resposta, i les bateries que s'emparren en trencar plats i la caixa (jeje)

A mi m'han agradat força. Us deixo el link de Myspace, i un xupito al deezer, a banda de la web oficial

Discover The Cinematics!

ANDREW BIRD

2008-09-15T20:16:00.002Z

Per a que el ritme no decaigui, us deixo una descoberta recent (quina gran eina és el Deezer) que conté pinzellades del gran Sufjan Stevens i potser també de l'Anthony and the Johnsons, amb la lírica del Jeff Buckley a voltes... Moltes majúscules per parlar d'un músic que conec fa poc, ho accepto... per tant, el temps i els vostres comentaris diràn...

Us deixo una cançó del deezer, i l'enllaç al seu Myspace

Discover Andrew Bird!

Confessions de migdia

2008-09-12T12:24:00.004Z

Ho admeto, he caigut. Com a bon "pufesional" que soc acostumo a escoltar pràcticament tot el que pugi dels cantants o grups que recomano o, en el seu defecte, deixo al generòs públic que ens llegueix que en faci una personal valoració. Vet aquí que fa uns dies vaig parlar d'un grup irlandès, comercials ells, que es diuen The Script.

Coses de la vida, i si em permeteu continuaré dient que és per culpa de la meva mania d'anar a còrrer amb música, m'he enganxat literalment a dues cançons de les que no en vaig parlar la darrera vegada. Tinc la mala costum de poder escoltar una cançó que m'agrada tranquil.lament 50 vegades seguides, i quedar-me tan ample. I és el que em passa ara mateix.

Com a terapia crec pertinent, a banda de confessar, deixar-vos les dues maleïdes cançons per veure si algú més cau, o simplement comproveu que necessito urgentment atenció psiquiàtrica pel meu mal gust musical.

http://es.youtube.com/watch?v=IJU5UDwHFak If you see Kay

http://es.youtube.com/watch?v=8Bp13TeFNrw Breakeven

En fi, coses pitjors s'han vist...no all saints?

Rapture Riders

2008-09-06T22:47:00.006Z

O lo que és lo mateix, The Doors i Blondie. Avui faig una crida internacional per a que es declari a "Rapture Riders" el millor smash up del món mundial. Aquesta increïble creació musical és la suma de dos clàssics, el primer "The Rapture" de Blondie i el segon "Riders on the Storm" dels mítics The Doors. No acostumo a defensar els smash up, més que res perque la majoria deixen molt que dessitjar i només aconsegueixen destrossar les dues cançons que es barrejen, PERÒ (en aquest cas en majúscules) em trec el barret davant de “Rapture Riders”.

Com diria cert el fundador d’aquest blog, això és calité (i no Paquito Chocolatero)

Jo es que després d'escoltar nosequantesvegades aquesta cançó crec que no tinc paraules per descriure-la.

http://es.youtube.com/watch?v=dnhKPw2NXIw

PD. Qui no mogui cap part del seu cos només començar a sentir aquesta cançó...no és humà ni té sentiments ni oïda ni ná de ná.

Pecats musicals: reivindicant les All Saints

2008-09-04T13:14:00.006Z

Proposo una nova secció per a discotecla que podríem anomenar "pecats musicals". Tot tenim algun grup o cancó que ens agrada però que no ens agrada que ens agradi. Això pot passar per diferents motius però segurament el principal és pq o és molt comercial o es considera socialment poc "cool" que t'agradin. Altres vegades és pq el disc en qüestió té algun significat personal-sentimental, vaja, que porta records, etc... Però sigui com sigui no hi pots fer res, cada vegada que els sents penses internament que són bons. Així, per comencar aquesta terapia alliberadora i encoratjar-vos a participar jo confesso el que segurament és el meu pitjor pecat musical: m'agraden molt les All Saints! Never Ever, Pure Shores, I know where it's at, són clàssics intemporals que van marcar els anys 90s i que cal que siguin tinguts en compte com a tal.

Si, ja ho se, es vergonyós, però no hi puc fer res... és més, les reivindico com unes dibes del seu temps que van quedar ràpidament eclipsades per les molt pitjors Spice Girls o, salvant les distàncies, la Britney o els mai prou valorats Backstreet Boys. I es que a diferència d'aquestes les All Saints almenys intentaben escriure cancons propies, portaben un passat soul i de R&B genuí, etc... És més, el seu primer disc, que era més seu, va ser un autèntic fracàs i només va ser en el segon, ja més comercial amb l'ajuda d'uns productors brutals, que van triumfar, demostrant que almenys havien intentat altres coses.
Ara que tenim grups "cool" totalment "manufacturats" i on el què importa és el productor més que no pas la banda (algú hauria de fer un post sobre Mark Ronson) com els Gnarls Barkley, elles van ser unes pioneres i penso que actualment les podríem veure amb un punt retro-kitch que els hi faci més justícia. A això ajuden les seves biografies personals mediocres, els seus fracassos en solitari, que dues d'elles hagin arribat a participar a Gran Hermano, els seus lios amb altres cantants com el de Jamiroquai, el d'Oasis, o el de Prodigy, que fessin playback, etc...
Per tot això us recomano que intenteu escoltar-les sense prejudicis, passant de qui són, gaudint d'unes bases interessants, melodies que no estan pas gens malament i uns arranjaments impecables. Fins i tot hi ha alguna lletra que no està mal!
Però és que hi ha més, ja que tot sembla indicar que aquesta tardor treuran un nou disc!!! Potser us sembla preocupant, però ja l'estic esperant, tot i que em fa una poooor...

Spiritualized A&E

2008-09-04T11:59:00.003Z

Que bé tornar de vacances i llegir propostes tant suggerents a Discotecla. Aquí va el meu granet de sorra, que es el nou disc de Spiritualized (songs in A&E) que val molt la pena. Té una mica més de folkie que la resta, la qual cosa fa que, junt amb la veu, alguns temes s'assemblin (amb perdó) als Wilco, pero es un discassu amb moltes bones cancons.

The Script, els nous U2?

2008-09-03T18:31:00.003Z

Avui farem un kit kat de música no comercial per parlar d’un grup de moda a mitja Europa i que està revolucionant el panorama musical aquests darrers mesos. És un grup irlandès que es diu The Script. La publicitat (que ja sabem per a que serveix) els presenta com el relleu d’U2. No seré jo qui compari tots dos grups, així que ’estalviaré dir què penso del senyor publicista que ha pensant en això (us deveu fer una idea…). En tot cas el felicito perquè ha aconseguit el que volia, que se’n parles de The Script.

Són un grup jove, molt jove, i només tenen un disc al mercat “The Script”, publicat a principis d’any. El seu single de llançament es “We Cry” cançó melancòlica i que admeto m’agrada. El segon single que tot just s’ha escoltat aquest estiu es diu “The man who can’t be moved”. Els entesos consideren a aquest grup una barreja entre soul celta (atenció al terme), hip hop, R&B i pop. Toma ya, “me lo empaca por favor y antes de usarlo batalo bien batido”. Com sempre intento ser respectuós amb les opinions d’experts però vaja, crec que s’han passat una mica.

He escoltat part de la resta del disc i humilment per a mi es pop comercial i segons quines cançons em recorda als nostres anyorats Backstreet Boys quan es possaven carinyosos o tovets (el segon single per exemple).

Et pot agradar i et pot no agradar, això ja depen de cadascun.

Us deixo el video de We Cry i ja teniu per començar i opinar si els voleu al vostre ordinador.

http://es.youtube.com/watch?v=D7fv5dlozk8

Tanguetto, el miedo a la libertad

2008-08-21T23:05:00.004Z

Aprofitant que aquestes vacances d’estiu m’ha tocat pringar a la Discotecla mentre la resta de la humanitat ha marxat a platges paradisíaques i buides (com les de Salou), ha gaudit de menjars exquisits dignes de les millors delicatessen (Burger King i Bar Paco III), ha respirat aire pur (sobretot a les cues de les carreteres) i dormit hores i hores (amb el permís de la Yoli i el Kike en el Botellón Party Lounge) us presento una de les meves descobertes obtingudes fa uns anyets mentre feia les amèriques, el electrotango.

Per sort la música continua experimentant i vet aquí la barreja entre la música electrònica i el tango. Aquest nou tipus de música sorgit a finals dels 90 principis de segle té molt seguiment a Amèrica i està sent molt ben rebuda a Europa. Hi ha diversos grups potents destacant per sobre de tots 3: Gotan Project, Bajofondo i el grup que us presento avui, Tanghetto. Dels altres ja en parlarem en altres fascicles.

“Nascuts” musicalment al 2001 ja tenen 4 discos al mercat (el darrer fa poquets mesos "El miedo a la libertad"), nominat nombroses vegades als Grammys són un autèntic fenomen a diversos països llatinoamericans (recomanable assistir a un concert seu i veure com la gent embogeix ballant). Destacaria també les versions fetes de clàssics de New Order -Blue Monday- o Depeche Mode -Enjoy the silence-

No penseu que la seva música es queda estancada entre la música electrònica i el tango, ja que han anat introduint altres músiques a les seves composicions enriquint encara més el seu so. Darrerament hem pogut descobrir jazz o candombe, entre d’altres.

I a més, són tan bona gent que tenen una web molt completa on podreu veure i sentir part de la seva discografia.

http://www.tanghetto.com/

Ai Buenos Aires... (snif)

Drive (with) Me...Nawjajean

2008-08-13T11:48:00.003Z

Aquests dies d’esport al vespre (hem de fer veure que ens mantenim en forma) i la necessitat d’escoltar música per no defallir als primers 50 metres, ha fet retrobar-me amb la sempre sorprenent Nawja Nimri i al polifacètic Carlos Jean, és a dir, Nawjajean. Feia deu anys del seu primer –i mític- disc conjunt -No Blood- que segons diuen els entesos va marcar un abans i un després dins el panorama musical electrònic espanyol. Ara tenim material nou al mercat sota el títol "Till it breaks" i les seves corresponents 11 cançons.

No puc negar que la veu de la senyoreta Nimri em té obnubilat (igual que la de Leonor Watling) tant des d’un punt de vista musical com cinematogràfic (si, ja sé que perdo molt dient això) però en fi, els gustos com els camins del senyor són inescrutables. I no negaré que els discos que ha tret en solitari tenen un no se què que m’atrapen.

Tant Carlos Jean com Nawja Nimri han treballat en solitari durant aquests deu anys, Carlos Jean com a productor de nombrosos artistes (se’l considera un dels millors), col.laboracions destacades (algun dia tocarà parlar de Fangoria) i fins i tot un disc en solitari; i la Nimri en uns quants discos en solitari, nombroses pel·lícules (i de les bones) i a saber quantes coses més.

Centrant-nos en el disc jo en destacaria cinc cançons per sobre de totes: Illness, Crime, Hookers, Don’t Try i Drive Me (per mi les dues millors). Crime ha estat l’escollida per ser el single del disc, encara que personalment no m’agrada gaire, però bé, alguna raó tindran més que res per que jo no soc productor musical, ni treballo a cap discogràfica (per raons obvies).

El disc és força dur en segons quines cançons i massa tou en altres moments. Per mi aquest és el punt dèbil. No hi ha continuïtat (Carlos Jean, si lees esto por favor, no me mates). I a mi personalment m’agrada la Nimri forta, la que et dona energia, la que et fa reaccionar. Atenció al teclat en segons quines cançons, brutal. En tot cas un disc que mereix ser escoltat i gaudit mentre cremes calories, prepares un sopar pels amics o la teva parella o simplement passeges.

Més informació a http://www.nawjajean.com/

Al pot petit hi ha la bona confitura. Cesaria Evora.

2008-07-30T00:03:00.002Z

Parlar d’aquesta dona menuda és fer-ho de melancolia, intimisme, sentiment, lluita. Escoltar-la és sinònim de moviment, pau, africa, sensualitat. Si, és Cesària Evora, una de les millors artistes africanes que aquell oblidat continent que es diu Àfrica ens ha donat. Nascuda a l’illa de Sao Vicente (Cabo Verde) és una de les màximes exponents d’una música africana que lluita per fer-se pressent al món. Juntament amb altres il·lustres cantants africans com Youssou N’Dour o Ismael Lô reivindiquen una forma d’entendre la música diferent al que habitualment estem obligats a escoltar a la ràdio, televisió o...a les botigues de roba.

La seva discografia és molt àmplia, en total 13 discos que inclouen els sempre socorreguts recopilatoris que hom utilitza per apropar-se d’una manera ràpida i pràctica al que teòricament és lo millor d’un artista (encara que després ja sabem que això no sempre és així).

Jo destacaria un grapat de cançons de les quals en tinc un record i una ubicació (ja se sap...quasi sempre relaciones una cançó amb un fet o un lloc en la teva vida) però com s’ha de sintetitzar dono una menció especial a “Sodade”, “Angola”, “Bondade e maldade”, “Africa Nossa”, “Sangre de Beirona” o “Beijo Robado”

Encara recordo quan, assistint a un espectacle de dansa contemporània que es feia a Guayaquil fa pocs anys i davant la meva sorpresa, van iniciar l’obra amb la cançó de “Sodade” i el misticisme que es va crear a la sala, malgrat pràcticament ningú entendre la lletra de la cançó, encaixava perfectament amb el que volia expressar la dansa: melancolia, reivindicació i felicitat.

Per cert, el seu darrer tresor musical “Rogamar” amaga molts sons amagats en una continua reivindicació del mar i de tradicions marítimes, ja sigui a través de violins, guitarres, tambors, “batucadas”, piano, etc.

Per il.lustrar-vos una mica us deixo un fabulós duet entre Cesaria i Maritza cantant Sodade http://es.youtube.com/watch?v=g3oq3kYI4A8 i com no, la seva pàgina web on –gràcies senyors de la discrogràfica!- podem escoltar troços de tota la seva discografia http://www.cesaria-evora.com/

Bon profit

Nou disc de Beck: MODERN GUILT

2008-07-24T22:33:00.005Z

Suposo que la majoria, coneixereu en Beck. Sí, aquell noi que va començar amb el hit "Loser" ja fa uns quants anys, i que després va publicar el trencador "Odelay"(que ara s'ha reeditat amb extres i rareses). Bé, doncs aquest home ha anat fent discos, i sempre en dues linies diferents: una la de Odelay, amb barrejes de Folk, Electro i qualsevol estil que pugui retallar i enganxar amb un to sempre festiu i experimental. Però per altra banda, també ha fet discos més introspectius o digue'm-li tranquils com el per mi meravellós "Sea Change".

Ara acaba de treure un disc que em sembla molt bo, i en el que casa una mica les dues linies, tot i que s'acosta més a la vessant introspectiva. Més guitarres, menys to festiu però amb composicions que sorprenen i agraden alhora...El disc es diu "Modern Guilt" i el recomano fervorosament.

http://www.myspace.com/beck

Bé, això de la calor deu fer que a un se li enganxin els dits al teclat, perquè déu n'hi do el rollo que he clavat.

Bon estiuet a tots!!

NOUVELLE VAGUE

2008-07-03T09:16:00.006Z

Us deixo l'enllaça a la web oficial i a la wikientrada, per si en voleu una mica d'info

I un parell de cançons del Deezer. A veure si us agraden.

La mítica (des de fa tres minuts, exactament) "Too drunk to fuck" (la vida és curiosa a vegades, perquè precisament ahir vaig fer conya d'una samarreta que tenia escrit exactament, això)

Els Amics de les Arts

2008-07-01T15:09:00.004Z

Els Amics de les ARts són una altra història. Primer que us podeu descarregar tots els seus discos directament de la seva web (per la patilla) i més que bons musicalment són força divertits i són d'aquells grups que ells se lo gisan i ells se lo comen. És a dir, 4 amics amants de les arts que queden i foten discus...

Els seus últims videos (a vegades) són resultons i fins i tot els he vist per Canal 33 no se en quin programa... i han tret un nou disc fa cosa d'un mes.

El Castafiore Cabaret no està pas malament per a descobrir-los. "Exercici Seixanta" és una mena de rap experimental amb paraules amb els sò "x" com a estrella fins a l'absurd, el "Codigo Da Vinci" o "Deja Vu" són més normals i després hi ha el single A vegades que ja he esmentat.

Prometo para un rato i tornar amb coses ja més series, però és que aquests tenia ganes de compartir-los.

Linn Youki per la patilla

2008-07-01T13:58:00.004Z

Linn Youki podria ser una mala traducció de "los yonkis", nom que no els vindria gens malament per descriure aquest trio amb tot de tòpics: brutal, contundent, salvatge, irreverent, descarat, original, trencador... I SÓN CATALANS.

Són un grup diferent, distorsionat fins a l'extrem (si els escolteu entendreu què vull dir) i peculiar: DOS BAIXOS I UNA BATERIA a tot drap (i una guitarra ocasional).

Al popArb (finde passat) ens van oferir un concert plè d'entrebancs (el Mac on tenien les bases se'ls va penjar més de 4 cops i ho van acabar salvant amb l'ipod) que van salvar amb dosis de bon humor i descaru... Es pot dir que més que bons el què tenen és molt de morro, un grup que en algun moment pot recordar Mendetz però guarru... vaja, que em sembla que serien el prefecte grup per tocar al Sonar a partir de les 5 de la nit.

Han titulat el primer single Ouch Miau What?, dedicat una cançó a la tortuga MariPuri, No eres tu a quien busco, una altre que es diu Flas Flas, Vic 20, Maglev, versionen (deconstrucció total) el cotxe fantástico...

Abans es dein Linn Youki Project i ja havien fet coses... pero podeu escoltar més cançons del seu projecte actual al seu myspace i al last.fm.

Més bon rotllo amb Adam Green

2008-07-01T13:11:00.007Z

Els que més o menys hem anat seguint la trajectòria d'Adam Green, aquesta mena de cantautor irreverent de sò californià, amb lletres divertides cantades amb un veu profunda i música a lo Jack Johnson... vaja, folk rock de bon rotllo per nar fent... ens ha sorprés molt l'últim disc. I es que aquest germano-nordamericà, besnét ni més ni menys que del mismíssim FRANZ KAFKA, va al grà: cançons curtes, de menys de 3 minuts sovint, per explicar la història i poca cosa més... sense filigranes.

El nou disc, de bones a primeres no em va agradar gaire. Coros i vents en l'Adam Green? Què són aquest arrangament? Què se n'ha fet de la puresa i simplesa del cantautor de lletres com la de Jessica Simpson, Bluebirds,... no serà que l'èxit de la banda sonora de Juno se l'hi haurà pujat al cap?

Però no...Un cop superat el xoc, es descobreix rápidament que Morning after Midnight és un festival, casi disco funky.

I com camina Broadcast Beach i quin canvi a Cannot Get Sicker, fantástica i ben fosca... , en comparació a la happy Twee Twee Dee i Tropical Island que són les que mantenen més l'esperit de discos anteriors. You Get so Lucky incorporant unes flautes peruanes que te mueresI que la música d'Adam Green continúa emanant bon rollisme per tots els quatre costats.

Vaja, ideal per anar de camí cap a la platja aquest estiu...

Web oficial

REGINA SPEKTOR

2008-06-27T20:38:00.001Z

Aquesta si que és una recomanació especial... he descobert aquesta noia gràcies al Joan Antoni, i trobo que es una meravella. Escolto dos dels seus discs, però m'agrada especialment un que es diu 'Eleven Eleven' que és brutal de principi a fi... una d'aquelles persones que t'agradaria conèixer i fer-hi un cafè... que desprèn vidilla...

Diria que alguns ja la coneixieu (Roger?) d'altres potser us agradarà coneixer-la...

Us deixo l'enllaç a la seva web oficial

A una de les seves cançons més conegudes a Youtube, Fidelity, que coneixem bé els que hem fet el vídeo del casament... jeje

I a la meva cançó preferida, Braille, que té el potencial de ser un himne generacional... jeje... cosa que es despren de la quantitat ingent de penya que la toca al piano, a youtube... us deixo amb una d'elles, a falta de l'original

PATRICE

2008-06-27T11:32:00.003Z

Una descoberta recent, que podria recordar a una barreja entre el Lenny Kravitz, el Ben Harper i la Erika Badhu, pel que he escoltat fins ara, del disc "NILE"

Us deixo un enllaç a Deezer

Discover Patrice!

LO COR DE LA PLANA

2008-06-26T14:53:00.004Z

Discover Lo Cor De La Plana!

Us deixo enllaços a un nou grup occità, que trobo molt original i que té ritme per donar i per vendre. A mi m'han molat molt, tot i que reconec que potser no és per tots els gustos...

Canten a capella i acompanyats de panderos, música de tintes tradicionals, però no pas gaire, ja que algunes pinten fins i tot a tecno...

A veure si us agrada, com a mínim, és original...

Els podeu escoltar a Myspace, on com veureu, anuncien un concert a Tarragona, el proper 15 de setembre.

MADEE

2008-06-02T09:36:00.003Z

Una d'aquelles vegades que un té la sensació que arriba tard, i que ja fa estona que la festa ha començat. Aquest cap de setmana vaig sentir parlar d'aquest grup de Cabrils, i estic escoltant el seu darrer disc, que es diu "L'Antarctica".

Canten en anglès, un rock contundent, que avança omplint melodia i ritme (bon bateria, bones guitarres)

Aquí teniu l'enllaç a Myspace

I a la seva web oficial.

Elvis Perkins

2008-05-16T10:34:00.002Z

Gratzie mile per convidar-me a aquest blog. Començo amb un tio que m'ha robat el cor (i les orelles) la última setmana.
Ja se que potser el coneixeu però us recomano que li doneu una segona oportunitat a aquest magnífic disc de tot un personatge com és l'Elvis Perkins: fill de l'actor Anthony Perkins mort de SIDA i mare model morta a l'11S, unes tragèdies que marquen les cançons melancòliques d'un disc impressionant. Es pot considerar folk, i semblant a Jeff Buckley o Micah Hinson. Són cançons que expliquen històries, tristes, però molt tendres.

El seu singles han estat While You Were Sleeping i All the Night Without Love però Sleep Sandwitch és una cançó impressionant. May Day sembla una cançó que hagués pogut firmar el mateix Adam Green, sobretot el més recent, sense desmerèixer a Ash Wednesday o la simplicitat i la tendresa de Good Friday

www.elvisperkins.net
www.myspace.com/elvisperkins

Finalment recomano Dreezer.com (que permet inserir-se en blogs com aquest), el nou Pandora d'internet i que permet fer seleccions demúsica i compartir-la amb els amici.

Barb Jungr

2008-05-15T09:15:00.002Z

sóc molt plasta amb aquesta dona... ja ho sé. però val molt la pena escoltar-la.

aquí doncs la meva primera aportació, espero que us agradi!!

http://www.barbjungr.co.uk/

TARASCA

2008-05-04T16:26:00.003Z

Davant del risc de que uns dels possibles nous contribuïdors del blogg no aribi a tems a fer-ho, i per evitar-li el mal tràngol que segurament li suposaria per modèstia, us informo que el Jordi i el seu grup TARASCA, actuaran el proper divendres al C.A.T de Gràcia, dins del Festival Tradicionàrius. No cal dir que seria una bona oportunitat d'apropar-nos a la música folk i fer companyia al Jordi, que és un sol de persona.... ;-)

Tarasca al tradicionàrius
March 18th, 2008

Estem ultimant els detalls per a l’actuació que farem el proper 9 de maig a les 22:00h al Centre Artesà Tradicionarius de Gràcia dins del cicle Tradicionàrius.

Actuarem junt l’Alfons Encinas Quintet, i farem la presentació oficial de la nova formació, dels nous temes i el primer pas a la nova temporada de Tarasca!

THE BAND... O JONI MITCHELL?

2008-05-01T20:33:00.003Z

I és que aquest és un post doble, j aque per una banda, em serveix per recomanar una peli de l'Scorcese dedicada a aquest grup, suport musical al salt elèctric del Bob Dylan (casi ná) que es diu "he Last Waltz" i que congrega en un mateix concert a mites com el Neil Young, Bob Dylan...etc... i la mateixa Jopni Mitchell, una artista espectacular, que s'expressa brutalment en un disc titulat "Hejira" de 1967, que val molt la pena.

Al concert, ella hi participa amb la cançó Coyote , que us deixo enllaçada. A veure si us agrada. ;-)

RENATO CAROSONE

2008-04-24T21:14:00.009Z

Tant sols una cançó, que demana una mica d'ambientació....

Imagineu-vos a les fosques, una nit calurosa (calurosa de veritat) d'estiu. Tot va lent, pesant... vosaltres esteru per fi frescs, després d'una dutxa, estirats en una tumbona a l'aire, amb l'únic sostre de la nit i les estrelles (potser algun grill, llunya, que canta). Tot està tranquil, per fi... teniu un mojito a les mans, i els fumadors, un cigarret encès a l'altra, del que puja el fum serpentejant cap al cel....

La canÇó es diu MARUZELLA

Si teniu el rollo, potser també us agrada la de CARAVAN PETROL

Malgrat que la més bona (versionada en diverses ocasions) és la de TU VO FA L'AMERICANO

L'HAM DE FOC

2008-04-24T20:53:00.004Z

Us deixo una debilitat meva, com sempre, al gust de consumidor. És un grup que m'encanta i que combina tradicions d'arreu de la mediterrània, amb experiència sobre el terreny, ja que han fet estades a molts dels països dels que han adquirit les tradicions musicals, incorporades al repertori.

A banda, és un plaer veure'ls en directe per la quantitat d'instruments que arriben a tocar. Recuperen des de l'arrel dels cants d'estil valencians a les músiques de grècia, europa oriental, sons de digeridoo...

Ells són són molt bons tocant els instruments, i la cantant, la Mara, domina la veu a la perfecció. Si teniu ganes de bona música folk, variada i amb pinzellades de mediterrània medieval, són el vostre grup...

No he trobat molta oferta a Youtube, però us puc deixar aquest petit tast

O la dansa búlgara

O la que em va fer recórrer l'Iran a la cerca d'un timbal, que vaig aconseguir finalment, el Zarb

JAMIE LIDELL Nou disc (Jim)

2008-04-23T21:07:00.005Z

Bé, estem d'enhorabona amb el nou disc d'aquest autor i intèrpret de soul modern.

Jamie Lidell va conquerir totes les orelles que el van escoltar amb el seu segon disc Multiply (2005). El disc és una nova onada de soul: sona fresc, sona divertit, sona descarat, sona modern, electrònic, funky i molt vocal. Acompanyat pel pianista i músic Gonzales aconsegueix un disc que tant serveix per anar amb el cotxe o tren, com per preparar-te el dinar un bon dia que has plegat d'hora de la feina.

Després del disc de remescles Multiply Additions (2006), amb versions de Mathew Herbert o Luke Vibert, arriba un nou disc. Es diu Jim (2008), i confirma que aquest home s'ho passa bé fent música. Això es nota.

Espero que us divertiu.

Us deixo algun enllaç a la seva pàgina web per si voleu explorar-lo una mica també amb els ulls. http://www.jamielidell.com/

EAGLE-EYE CHERRY

2008-04-21T21:58:00.004Z

Com tinc ganes de possar-me dramàtic puc dir en veu alta que la meva vida no hauria estat la mateixa sense la música d'aquest cantant mig suec mig nordamericà que molts coneixereu per una cançó (Save Tonight) i per un anunci de televisió. Si, una altra vegada una de les meves referències de la música actual és utilitzat pel món de la publicitat i recordat (sic!) com la música d'uns iogurts de dieta. En fi, la vida és dura.

Fill del gran trompetista suec Don Cherry http://es.youtube.com/watch?v=Z7g-YkEX2zQ i germà de Neneh Cherry, va debutar amb "Desireless" (1997), una petita gran joia musical. D'aquest disc destaca justament Save Tonight, cançó que tothom coneix però que mai et diran qui la canta (sic! -de nou-). Número 1 a no se quants països i durant moltes setmanes. Exit fulgurant a Estats Units i mitja Europa. Nou paradigma de la música indie. És lo que té sorgir de zero, d'amagat i sense fer gaire soroll.

Podria parlar d'aquest disc durant força estona, però seria inútil parlar de les sutileses de "Death defied by Will", de la tendresa de "Worried eyes", de l'originalitat de "When mermaids cry"...es nota que m'agrada?

Després del primer disc i d'una gira mundial arriba el repte, un segon disc "Living in the present future"(2000) i un tercer "Sub rosa" (2003). En aquest cas i com sol ser habitual el meu interès és proporcional a l'antiguitat del disc, la comercialitat del disc és proporcional a la productora que hi ha al darrera i la novetat en el so, lletra i estil també es proporcional a "cadadiscquetreusesunrefregitdelanterior". Resumint tot és proporcional a tot.

Per variar se l'ha acusat de vendre´s a lo comercial, i no seré jo que digui que hi ha un abans i un després. Però no negaré que en els dos discos posteriors a Desireless trobarem també petits tresors musicals, com "Burning Up" "Feels so right" o "First to fall".

Diuen que els articulistes no han de parlar mai de la seva vida privada, però si està relacionat amb lo que es parla...ho podem fer? En fi, davant d'aquest dubte deixaré a l'audiència que envii un sms al 1234 discotecla.si o discotecla.no i decidirem.

Acabarem aquest article com sempre, amb youtube, i amb un somriure. La cançó "Worried Eyes", el video...el video....el video...bé, valtros mateixos (si, he escrit valtros). Una altra forma de veure les coses, oi?

http://es.youtube.com/watch?v=QCGcouuZIgE

P.D. Per cert! la sensual veu femenina que sentireu en aquesta cançó és de Titiyo Jah. Qui? Titiyo Jah. Com? És a dir, la seva germanastre http://www.titiyo.com/ . I si, els noms dels membres d'aquesta familia són...diferents.

XAZZAR

2008-04-10T21:32:00.005Z

Us deixo també l'enllaç a un grup xulo de música folk, que barreja Jazz, música Klezmer (jueva) i el Folk, amb un punt de salt i pebre...escolteu-los aquí

Próximos conciertos ( verlos todos )

12 abr 2008 23:00 C.C Boca Nord barcelona
3 may 2008 22:00 Festa Badalona Badalona
10 may 2008 23:00 Botifarra sound Sant feliu de Llobregat
24 may 2008 20:00 museu Sant Pol de mar
6 jun 2008 20:30 Casa Elizalde Barcelona
28 jun 2008 0:00 Calaf Calaf
3 jul 2008 21:00 Guasch teatre Barcelona
4 jul 2008 21:00 Guasch teatre Barcelona
5 jul 2008 21:00 Guasch Teatre Barcelona
6 jul 2008 21:00 Guasch Teatre Barcelona
7 jul 2008 23:00 Cicle d’estiu sant Sadurní
2 ago 2008 0:00 Festes de Sant Roc (Altea) Alacant

THE CITY'S LAST NOISE

2008-04-10T20:44:00.005Z

Aquest és grup que he conegut avui, gràcies a fer un cafetó amb un colega d'ells, que ens n'ha parlat.

Són un grup nascut a Barcelona, molt jove, que sona, sincerament, molt i molt bé. Diria (potser l'Álex ens corregirà) que és un grup que tot just va per la primera maqueta, però crec que se'ls presenta per davant un futur ben guapo...

Podeu escolatr-los al link de Myspace

També dir que precisament demà divendres, fan un concert a Sant Cugat. Aquí ta la info:

The City’s Last Noise

11 abr 2008, 21:45
Av. Anselm Clavé 17, Sant Cugat del Vallès, Barcelona 08172
Coste : 5 € d’última hora + consumició!