A finals del 2008 va aparèixer l'últim disc del nigerià Femi Kuti titulat "Day by Day" després de 7 anys de silenci discogràfic. Però la millor manera d'endinsar-se en el món fantàstic d'aquest músic (i alguna cosa més) és començar amb el magnífic documental "Femi Kuti - Live at the Shrine" (2004), o també conegut com a African Shrine, que és molt més que un concert! Us deixo el trailer per anar fent boca pq no he trobat el documental sencer en streaming.
El nou disc de Macaco m'ha convençut de que sempre havia vist aquest tio amb certs prejudicis. La col·laboració amb els Gossos (sí, sí, els Gossos) ja va donar lloc a la fantàstica "Corren" (una cançó que camina, camina...) i després em vaig topar amb la "Moving" pel National Geographic que no estava mal i finalment, en un atac de bogeria, em vaig descarregar el disc i... m'ha agradat. No sé si serà un pecat musical... però és que el disc està molt ben cuidat, fins a l'últim detall, plè d'efectes de producció, etc... el tio s'ho ha currat i ha fet un disc alegre, optimista i primaveral molt rodó. I mentres en Manu Chao (sens dubte el rei dels multicultis) em sembla que s'ha quedat estancat, Macaco ha madurat i ha incorporat instruments diferents, nous estils i ha obert la sonoritat sense perdre l'estil. Sí, de vegades cansa el tò moralitzant, multiculti i ecològic de quasi totes les lletres i potser trobo a faltar unes lletres més personals, més sentimentals, o menys políticament correctes, i sí, ja cansa que hi hagi tants talls de veu amb frase celèbre i efectes d'altaveu (rollo manu chao) però aquests són els únics "però"s que li poso al discu que em sembla un dels millors dins d'aquest estil. Però bé, les lletres del senyor Ben Harper tenen tela i no per això deixo d'apreciar la seva música... Vaja, que us recomano que us pareu un moment a escoltar el disc sense prejudicis per afrontar amb el millor esperit aquesta primavera que es resisteix a arribar... i jo mentrestant em baixaré algún altre disc seu no fos cas que fós un fan de Macaco i no me n'hagués adonat... jejeje...
Aquí us deixo el link pq us decarregueu el disc sencer:
Obrim també una tercera via, per als qui la italianofilia encetada recentment no us acabi de fer el pes... m'oloro que potser aviat viurem un revival del Bluegrass més tradicional dels Estats Units, i fent una mica de recerca en aquest estil de música (que desconeixia del tot) us deixo un home que és un mite. Ralph Stanley és una bèstia amb una veu increïble, i que els qui hagueu vist la peli dels Cohen "Oh, Brother, where are thou" ja heu sentit interpretant la cançó "Oh, Death" que entonava el cap del Klan i que és terrible (la lletra és crua com poques).
No és però, l'estil predominant d'ell, ni del Bluegrass...
Aquí el teniu interpretant la llavor de la peli "A man in constant sorrow" i també "Oh, Death"... Finalment, trobareu un missatge de suport de Ralph Stanley a Barak Obama. Una curiositat... que potser no ho és tant!
Un post imprescindible per als que us agradi la música brasileira... i la música en general, pa que nos vamos a engañá.... No coneixia a l'Ana Carolina, i he de dir que tinc la sensació d'arribar a una festa que ha començat fa hores, però tot i això, encara té corda per estona. La majoria dels vídeos del youtube no es deixen enllaçar, per tant, us proposo començar per aquest duet amb el Seu Jorge (del que ja havíem parlat anteriorment) i un cop a Youtube, no deixar-vos perdre cançons com "Garganta" o "Qem de nois dois". Té una veu que és un espectacle... o no?
Aquesta vegada, cal demanar que tothom es posi dret, ja que estem davant d'un dels clàssics. Em comentaven fa poc que aquesta és la cançó que es canta sempre que s'ajunten un grup d'italians i hi ha una guitarra a la vora. No sé què us semblarà, però té la força dels himnes que a vegades, es demana a una cançó d'aquest tipus... espero que us agradi!
Potser també us passarà a vosaltres... és una cançó que un cop l'has sentida, i la tornes a sentir, et sembla que ja la coneixes. No és poca cosa!
Doble recomenació. Perquè? Doncs perquè són petits descobriments que potser no es mereixen tota una entrada, però que són interessants, potser ratllant el freakisme: una cantant tibetana i una d'uzbeka.
La música xinesa no m'agrada gaire, i la música tradicional xinesa encara menys... i mira que ho he intentat eh... i que he pssat un bon temps per allà... però no hi ha manera, sempre que sento música tradicional em ve la imatge d'un gat desesperat miolant sense parar. Però hi ha excepcions i Dadawa, el nom artístic de Zhu Zheqin 朱哲琴 n´és una... si no fós que és tibetana... però bé, canta en xinès moltes de les cançons. Zhu s'ha convertit en una estrella musical, fent gires i guanyant premis a la AsianMTV i últimament s'ha dedicat a viatjar i fer programes de TV de viatges... però és que té una veu que val més que l'escolteu si no és que preferiu llegir el seu blog.
Aquí podeu veure un vídeo d'un dels seus concerts al 2004 amb tot el show que porta, però us deixo amb un vídeo d'Sky Burial, una cançó que posa la pell de gallina.
I ara és el torn de la Sevara Nazarkhan una cantant uzbeka (d'Uzbekistan) que vaig descobrir quan visitava aquelles terres però que des de llavors ha fet moltes coses a nivell internacional. Però de la seva discografía només destacaría el disc Yol Bolsin (on vas?) que recull cançons tradicionals del segles XVI i XVII de l'imperi timurida (actual uzbekistan) i el més actual Sen.
I ja més recentment, como no, s'ha passat una mica al pop:
Eleftheria Arvanitaki ve en concert el pròxim 7 de maig a Barcelona, temps de sobre per aquells que encara no la coneixeu de fer una petita inmersió en la discografía d'aquesta diva de la música grega i ara ja internacional. Encara recordo quan la vaig descobrir gràcies al Trezet y el seu mític programa de Radio3 en un càlid matí de diumenge primaveral...Suposo que molts coneixeu a la Maria Farantouri o al Mikis Theodorakis, clàssics de la música entekhno (cançó artística grega), doncs per aquí va la Eleftheria, que juntament amb la Eleni Vitalli i la Haris Alexiou serien les dives actuals de l'entekhno. I de totes elles l'Eleftheria és la que ha tingut més èxit a l'estat espanyol, on fins i tot li han publicat algun dels àlbums en castellà... i on ara ha publicat el seu últim disc titulat Mírame i que s'acosta al flamenc i canta amb castellà amb un resultat de fusió interessant amb Concha Buika y Javier Limón:
I aquí una altre del disc (Carcel de Oro) en grec:
De més antic aquí teniu un bon video on mostra tot el seu potencial amb aquest single ja clàssic Auvra i aquí ja un videoclip més recentPare me agkalia kai pame, com aquí, però hi ha molt més d'aquesta cantant de veu grandiosa.
Algunes cançons més recents ja són més pop i no m'agraden tant... però no està malament:
Per aquells interessats en música grega, un bon lloc per on començar és a través de Radio Thalassa, una radio digital de música grega de qualitat. Però ja posats, us deixo algunes altres perles gregues, com són les col·laboracions de Theodorakis i Farantouri... Imagineu-vos estar arrant de platja de bon matí o prop d'un port, etc... extremadament mediterrani.
Zorba, un clàssic entre els clàssics:
I, per cert, l'últim cop que va sonar l'Eleftheria a ICatfm va ser el dijous 11 de setembre de 2008... jejeje... allí queda...
Submergit en una nova fase d'experimentació musical, ja aviso que vindràn algunes propostes de música italiana que val la pena que coneguem. Aquí va la primera (segur que us sona), la MINA. Primer una de coneguda i després, una demostració de veu i ganes de passar-ho bé, a parts iguals. Per tancar, una cançó que és ja un clàssic: parole, parole, parole... (que gran!!)
El nou disc de Macaco m'ha convençut de que sempre havia vist aquest tio amb certs prejudicis. La col·laboració amb els Gossos (sí, sí, els Gossos) ja va donar lloc a la fantàstica "Corren" (una cançó que camina, camina...) i després em vaig topar amb la "Moving" pel National Geographic que no estava mal i finalment, en un atac de bogeria, em vaig descarregar el disc i... m'ha agradat. No sé si serà un pecat musical... però és que el disc està molt ben cuidat, fins a l'últim detall, plè d'efectes de producció, etc... el tio s'ho ha currat i ha fet un disc alegre, optimista i primaveral molt rodó. I mentres en Manu Chao (sens dubte el rei dels multicultis) em sembla que s'ha quedat estancat, Macaco ha madurat i ha incorporat instruments diferents, nous estils i ha obert la sonoritat sense perdre l'estil.
Doble recomenació. Perquè? Doncs perquè són petits descobriments que potser no es mereixen tota una entrada, però que són interessants, potser ratllant el freakisme: una cantant tibetana i una d'uzbeka.
I ara és el torn de la Sevara Nazarkhan una cantant uzbeka (d'Uzbekistan) que vaig descobrir quan visitava aquelles terres però que des de llavors ha fet moltes coses a nivell internacional. Però de la seva discografía només destacaría el disc Yol Bolsin (on vas?) que recull cançons tradicionals del segles XVI i XVII de l'imperi timurida (actual uzbekistan) i el més actual Sen.
Eleftheria Arvanitaki ve en concert el pròxim 7 de maig a Barcelona, temps de sobre per aquells que encara no la coneixeu de fer una petita inmersió en la discografía d'aquesta diva de la música grega i ara ja internacional. Encara recordo quan la vaig descobrir gràcies al Trezet y el seu mític programa de Radio3 en un càlid matí de diumenge primaveral...Suposo que molts coneixeu a la Maria Farantouri o al Mikis Theodorakis, clàssics de la música entekhno (cançó artística grega), doncs per aquí va la Eleftheria, que juntament amb la Eleni Vitalli i la Haris Alexiou serien les dives actuals de l'entekhno. I de totes elles l'Eleftheria és la que ha tingut més èxit a l'estat espanyol, on fins i tot li han publicat algun dels àlbums en castellà... i on ara ha publicat el seu últim disc titulat Mírame i que s'acosta al flamenc i canta amb castellà amb un resultat de fusió interessant amb Concha Buika y Javier Limón:
