Tanguetto, el miedo a la libertad

Aprofitant que aquestes vacances d’estiu m’ha tocat pringar a la Discotecla mentre la resta de la humanitat ha marxat a platges paradisíaques i buides (com les de Salou), ha gaudit de menjars exquisits dignes de les millors delicatessen (Burger King i Bar Paco III), ha respirat aire pur (sobretot a les cues de les carreteres) i dormit hores i hores (amb el permís de la Yoli i el Kike en el Botellón Party Lounge) us presento una de les meves descobertes obtingudes fa uns anyets mentre feia les amèriques, el electrotango.

Per sort la música continua experimentant i vet aquí la barreja entre la música electrònica i el tango. Aquest nou tipus de música sorgit a finals dels 90 principis de segle té molt seguiment a Amèrica i està sent molt ben rebuda a Europa. Hi ha diversos grups potents destacant per sobre de tots 3: Gotan Project, Bajofondo i el grup que us presento avui, Tanghetto. Dels altres ja en parlarem en altres fascicles.

“Nascuts” musicalment al 2001 ja tenen 4 discos al mercat (el darrer fa poquets mesos "El miedo a la libertad"), nominat nombroses vegades als Grammys són un autèntic fenomen a diversos països llatinoamericans (recomanable assistir a un concert seu i veure com la gent embogeix ballant). Destacaria també les versions fetes de clàssics de New Order -Blue Monday- o Depeche Mode -Enjoy the silence-

No penseu que la seva música es queda estancada entre la música electrònica i el tango, ja que han anat introduint altres músiques a les seves composicions enriquint encara més el seu so. Darrerament hem pogut descobrir jazz o candombe, entre d’altres.

I a més, són tan bona gent que tenen una web molt completa on podreu veure i sentir part de la seva discografia.

http://www.tanghetto.com/

Ai Buenos Aires... (snif)

Drive (with) Me...Nawjajean

Aquests dies d’esport al vespre (hem de fer veure que ens mantenim en forma) i la necessitat d’escoltar música per no defallir als primers 50 metres, ha fet retrobar-me amb la sempre sorprenent Nawja Nimri i al polifacètic Carlos Jean, és a dir, Nawjajean. Feia deu anys del seu primer –i mític- disc conjunt -No Blood- que segons diuen els entesos va marcar un abans i un després dins el panorama musical electrònic espanyol. Ara tenim material nou al mercat sota el títol "Till it breaks" i les seves corresponents 11 cançons.

No puc negar que la veu de la senyoreta Nimri em té obnubilat (igual que la de Leonor Watling) tant des d’un punt de vista musical com cinematogràfic (si, ja sé que perdo molt dient això) però en fi, els gustos com els camins del senyor són inescrutables. I no negaré que els discos que ha tret en solitari tenen un no se què que m’atrapen.

Tant Carlos Jean com Nawja Nimri han treballat en solitari durant aquests deu anys, Carlos Jean com a productor de nombrosos artistes (se’l considera un dels millors), col.laboracions destacades (algun dia tocarà parlar de Fangoria) i fins i tot un disc en solitari; i la Nimri en uns quants discos en solitari, nombroses pel·lícules (i de les bones) i a saber quantes coses més.

Centrant-nos en el disc jo en destacaria cinc cançons per sobre de totes: Illness, Crime, Hookers, Don’t Try i Drive Me (per mi les dues millors). Crime ha estat l’escollida per ser el single del disc, encara que personalment no m’agrada gaire, però bé, alguna raó tindran més que res per que jo no soc productor musical, ni treballo a cap discogràfica (per raons obvies).

El disc és força dur en segons quines cançons i massa tou en altres moments. Per mi aquest és el punt dèbil. No hi ha continuïtat (Carlos Jean, si lees esto por favor, no me mates). I a mi personalment m’agrada la Nimri forta, la que et dona energia, la que et fa reaccionar. Atenció al teclat en segons quines cançons, brutal. En tot cas un disc que mereix ser escoltat i gaudit mentre cremes calories, prepares un sopar pels amics o la teva parella o simplement passeges.

Més informació a http://www.nawjajean.com/