Hootie & The Blowfish

Aquesta podria ser la història de molts grups musicals que veuen com la fama i l’èxit marxa quasi tan ràpid com va arribar. Els Hootie & The Blowfish varen néixer al 1986 a l’estat de Columbia de la forma en que han nascut molts altres: companys de la universitat bla bla bla…ja sabeu el que continua. Al 1993 el seu primer disc d’estudi Cracked Rear View els catapulta a lo més alt del panorama musical nord-americà, aconseguint ser l’àlbum més venut a tot el pais l’any 1995, amb cançons tan bones com Hold my hand (brutal), Let her cry o Only Wanna Be With You.

Els següents dos discos encara els manté musicalment dalt del panorama musical nord-americà. El canvi de mil·lenni no els va anar gaire bé, i des de llavors que no aixequen cap.

Encara recordo el dia que, quan era seguidor incondicional de Friends, estava assegut al menjador veient un nou capítol i, oh sorpresa, l’argument del dia eren els Hootie & The Blowfish http://es.youtube.com/watch?v=FxuJldm9UCs

Us deixo la web del grup, on per sort, podeu escoltar el disc en viu que van fer fa temps. Malauradament el directe no és del meu gust, ja que és de la època country que van tenir, i clar…no es lo mismo. http://www.hootie.com/

LES OGRES DU BARBACK

En aquest post, hi conflueixen massa coses per poder expressar-les amb paraules...

Tant sols diré que aquest és un grup que em porta records d'una època de la meva vida plena de felicitat i petons robats pels carrers.... No és que em queixi de l'avui (pas du tout), tant sols... és un record que em vé acompanyat d'un gran somriure (aquell que es somriu amb la panxa... aquell). Eren els temps de les primeres vegades... i tots sabem el que això vol dir... ;-)

Temps en que França era una utopia, feta de grâtin dauphinois i minuts que queien lentament, al telèfon.... El ogres, sempre seràn especials.

Espero que us agradin.

Discover Les Ogres de Barback!

Discover Les Ogres de Barback!

Pecats musicals: ADRIANO CELENTANO

També voldria donar el meu suport a l'iniciativa del Roger de confessar els pecats musicals. Si... sota la façana pública, hi corre un nostàlgic de les americanes de grans solapes, les ulleres de sol al cap i les cadenes d'or al pit (que per desgràcia no tinc pelut com lós yogui... ja seria ideal)

Cada estiu des d'en fa un parell, escolto amb devoció l'Adriano Celentano, que reconeixe-m'ho, té enormes cançons de guateque, com "24.000 bacci", o la sobèrbia "Si é spento il sole".

Que gran.

Discover Adriano Celentano!

THE CINEMATICS

I pa que no sigui dit que desatenem a les ànimes marxoses, us deixo també un altre grup, que podria recordar el reguitzell de grups sorgit sota el paraigües dels Franz Ferdinand, Arctic Monkeys, Kaiser Chiefs... ja sabeu, redescobrint les guitarres que clamen al cel una resposta, i les bateries que s'emparren en trencar plats i la caixa (jeje)

A mi m'han agradat força. Us deixo el link de Myspace, i un xupito al deezer, a banda de la web oficial

Discover The Cinematics!

ANDREW BIRD

Per a que el ritme no decaigui, us deixo una descoberta recent (quina gran eina és el Deezer) que conté pinzellades del gran Sufjan Stevens i potser també de l'Anthony and the Johnsons, amb la lírica del Jeff Buckley a voltes... Moltes majúscules per parlar d'un músic que conec fa poc, ho accepto... per tant, el temps i els vostres comentaris diràn...

Us deixo una cançó del deezer, i l'enllaç al seu Myspace

Discover Andrew Bird!

Confessions de migdia

Ho admeto, he caigut. Com a bon "pufesional" que soc acostumo a escoltar pràcticament tot el que pugi dels cantants o grups que recomano o, en el seu defecte, deixo al generòs públic que ens llegueix que en faci una personal valoració. Vet aquí que fa uns dies vaig parlar d'un grup irlandès, comercials ells, que es diuen The Script.

Coses de la vida, i si em permeteu continuaré dient que és per culpa de la meva mania d'anar a còrrer amb música, m'he enganxat literalment a dues cançons de les que no en vaig parlar la darrera vegada. Tinc la mala costum de poder escoltar una cançó que m'agrada tranquil.lament 50 vegades seguides, i quedar-me tan ample. I és el que em passa ara mateix.

Com a terapia crec pertinent, a banda de confessar, deixar-vos les dues maleïdes cançons per veure si algú més cau, o simplement comproveu que necessito urgentment atenció psiquiàtrica pel meu mal gust musical.

http://es.youtube.com/watch?v=IJU5UDwHFak If you see Kay

http://es.youtube.com/watch?v=8Bp13TeFNrw Breakeven

En fi, coses pitjors s'han vist...no all saints?

Rapture Riders

O lo que és lo mateix, The Doors i Blondie. Avui faig una crida internacional per a que es declari a "Rapture Riders" el millor smash up del món mundial. Aquesta increïble creació musical és la suma de dos clàssics, el primer "The Rapture" de Blondie i el segon "Riders on the Storm" dels mítics The Doors. No acostumo a defensar els smash up, més que res perque la majoria deixen molt que dessitjar i només aconsegueixen destrossar les dues cançons que es barrejen, PERÒ (en aquest cas en majúscules) em trec el barret davant de “Rapture Riders”.

Com diria cert el fundador d’aquest blog, això és calité (i no Paquito Chocolatero)

Jo es que després d'escoltar nosequantesvegades aquesta cançó crec que no tinc paraules per descriure-la.

http://es.youtube.com/watch?v=dnhKPw2NXIw

PD. Qui no mogui cap part del seu cos només començar a sentir aquesta cançó...no és humà ni té sentiments ni oïda ni ná de ná.

Pecats musicals: reivindicant les All Saints

Proposo una nova secció per a discotecla que podríem anomenar "pecats musicals". Tot tenim algun grup o cancó que ens agrada però que no ens agrada que ens agradi. Això pot passar per diferents motius però segurament el principal és pq o és molt comercial o es considera socialment poc "cool" que t'agradin. Altres vegades és pq el disc en qüestió té algun significat personal-sentimental, vaja, que porta records, etc... Però sigui com sigui no hi pots fer res, cada vegada que els sents penses internament que són bons. Així, per comencar aquesta terapia alliberadora i encoratjar-vos a participar jo confesso el que segurament és el meu pitjor pecat musical: m'agraden molt les All Saints! Never Ever, Pure Shores, I know where it's at, són clàssics intemporals que van marcar els anys 90s i que cal que siguin tinguts en compte com a tal.

Si, ja ho se, es vergonyós, però no hi puc fer res... és més, les reivindico com unes dibes del seu temps que van quedar ràpidament eclipsades per les molt pitjors Spice Girls o, salvant les distàncies, la Britney o els mai prou valorats Backstreet Boys. I es que a diferència d'aquestes les All Saints almenys intentaben escriure cancons propies, portaben un passat soul i de R&B genuí, etc... És més, el seu primer disc, que era més seu, va ser un autèntic fracàs i només va ser en el segon, ja més comercial amb l'ajuda d'uns productors brutals, que van triumfar, demostrant que almenys havien intentat altres coses.
Ara que tenim grups "cool" totalment "manufacturats" i on el què importa és el productor més que no pas la banda (algú hauria de fer un post sobre Mark Ronson) com els Gnarls Barkley, elles van ser unes pioneres i penso que actualment les podríem veure amb un punt retro-kitch que els hi faci més justícia. A això ajuden les seves biografies personals mediocres, els seus fracassos en solitari, que dues d'elles hagin arribat a participar a Gran Hermano, els seus lios amb altres cantants com el de Jamiroquai, el d'Oasis, o el de Prodigy, que fessin playback, etc...
Per tot això us recomano que intenteu escoltar-les sense prejudicis, passant de qui són, gaudint d'unes bases interessants, melodies que no estan pas gens malament i uns arranjaments impecables. Fins i tot hi ha alguna lletra que no està mal!
Però és que hi ha més, ja que tot sembla indicar que aquesta tardor treuran un nou disc!!! Potser us sembla preocupant, però ja l'estic esperant, tot i que em fa una poooor...

Spiritualized A&E

Que bé tornar de vacances i llegir propostes tant suggerents a Discotecla. Aquí va el meu granet de sorra, que es el nou disc de Spiritualized (songs in A&E) que val molt la pena. Té una mica més de folkie que la resta, la qual cosa fa que, junt amb la veu, alguns temes s'assemblin (amb perdó) als Wilco, pero es un discassu amb moltes bones cancons.

The Script, els nous U2?

Avui farem un kit kat de música no comercial per parlar d’un grup de moda a mitja Europa i que està revolucionant el panorama musical aquests darrers mesos. És un grup irlandès que es diu The Script. La publicitat (que ja sabem per a que serveix) els presenta com el relleu d’U2. No seré jo qui compari tots dos grups, així que ’estalviaré dir què penso del senyor publicista que ha pensant en això (us deveu fer una idea…). En tot cas el felicito perquè ha aconseguit el que volia, que se’n parles de The Script.

Són un grup jove, molt jove, i només tenen un disc al mercat “The Script”, publicat a principis d’any. El seu single de llançament es “We Cry” cançó melancòlica i que admeto m’agrada. El segon single que tot just s’ha escoltat aquest estiu es diu “The man who can’t be moved”. Els entesos consideren a aquest grup una barreja entre soul celta (atenció al terme), hip hop, R&B i pop. Toma ya, “me lo empaca por favor y antes de usarlo batalo bien batido”. Com sempre intento ser respectuós amb les opinions d’experts però vaja, crec que s’han passat una mica.

He escoltat part de la resta del disc i humilment per a mi es pop comercial i segons quines cançons em recorda als nostres anyorats Backstreet Boys quan es possaven carinyosos o tovets (el segon single per exemple).

Et pot agradar i et pot no agradar, això ja depen de cadascun.

Us deixo el video de We Cry i ja teniu per començar i opinar si els voleu al vostre ordinador.

http://es.youtube.com/watch?v=D7fv5dlozk8