Pecats Musicals. No me crees

No sé si la culpa la té la coincidència d'un desengany amoròs i escoltar la ràdio del cotxe en el moment precís. Potser va ser que tenia que assumir un passat adolescent que encara rondina de tant en tant. Que necessitava cantar com un boig dins el cotxe per fer fugir el desencant i la tristor. Que a vegades m'agraden les cançons fàcils. Que sóc humà. No ho sé.

Però és un fet.

Em sé la cançó de memòria. La puc cantar en qualsevol karaoke. Puc fer d'ella o puc fer d'ell. I m'encanta i m'emociona.

Demano disculpes a tots els meus lectors i lectores. Sé que serà dur, però entre tots ho podem superar.

SAM COOKE

Desde les profunditats de la meva immersió en el soul-motown (quina gran música i que bé si està), us envio l'enllaç a la música del Sam Cooke...

Fill d'un predicador de Mississipí (era en veritable 'Son of a preacher man') va començar a cantar música no religiosa sota pseudònim, per tal de no ofendre, i va fer més que això, ja que va ser un dels primers músics en tenir èxit no només entre la polació negra, sinó que trencant barreres, va dipositar-se sobre els tocadisc dels blancs, en aquell context dels EEUU on encara es vivia amb força la segregació racial.

Sam Cooke va morir en extranyes circusmtàncies, una nit d'un tret, en un d'aquests motels barats de carretera al 1964. Tenia la fatídica edat de 33 anys, que sembla que per als genis, és la darrera parada del trajecte.

Malgrat tot, em sembla un cantant d'actualitat per als que seguim els temes de política, ara que s'apropen les eleccions dels EEUU i sembla que en Barack Obama arribarà a asseure's al despatx oval, ja que Cooke va ser un actiu defensor dels Drets Civils, i entre d'altres gests, va composar una cançó molt bona. Diu la llegenda que "A change is goona come" va ser la resposta d'un músic negre de Mississipí al "Blowing in the Wind" del Bob Dylan, sentint-se obligat a fer sentir la veu dels que no en tenien, abocant un crit d'esperança en aquell context convuls de canvi... un canvi que en menys de quinze dies, podria tocar per a molts, un sostre insospitat fa tant sols, 30 anys.

Us deixo la canço (que no m'extranyaria que acompanyés la victòria d'Obama, no només pel text, sino com a pont simbòlic entre blanc i negres als EEUU), i que diu així:

Discover Sam Cooke!

I was born by the river in a little tent
Oh and just like the river I've been running ever since
It's been a long, a long time coming
But I know a change gonna come, oh yes it will

It's been too hard living but I'm afraid to die
Cause I don't know what's up there beyond the sky
It's been a long, a long time coming
But I know a change gonna come, oh yes it will

I go to the movie and I go downtown
Somebody keep telling me don't hang around
It's been a long, a long time coming
But I know a change gonna come, oh yes it will

Then I go to my brother
And I say brother help me please
But he winds up knocking me
Back down on my knees

Ohhhhhhhhh.....

There been times that I thought I couldn't last for long
But now I think I'm able to carry on
It's been a long, a long time coming
But I know a change gonna come, oh yes it will

Per als realment freakies, els tipus de penya que encara està llegint el post fins al final, aprofito per dir que aquesta cançó apareix en un moment emotiu de la sèrie "The West Wing", que comença a mostrar sorprenents similituds amb la realitat... un punt més per pensar que els assessors de campanya de l'Obama, se la miren (tot i que pensaven que arribaria abans un latino que un negre a la presidència)...

Un amic em comentava fa poc, que en una enquesta recent, el president més popular de la història dels EEUU era el president Jet Bartlett, que per sobre de Lincolns i Roosevelts, s'imposava entre la majoria... tot i ser un president de ficció...... són dies extranys, en que les divisions entre realitat i ficció es dissolen... i segurament, per bé o per mal, a Change is gonna come... salut!

Sam Sparro

Entra fort en el món musical aquest músic australià de vint-i-cinc anys que en poc menys d'un any ha revolucionat el panorama musical de mig món, sobretot a les pistes de ball amb una barreja entre el funk, el soul i l'electropop més comercial.

La barreja de sons i ritmes és constant, i molts el consideren la versió millorada de Mika en tots es sentits. La naturalitat amb la que parla de la seva homosexualitat en totes les entrevistes, i els particulars vídeos que ha fet l'han convertit a més en la nova icona gai internacional.

El principal èxit de Sam Sparro ha estat
Black & Gold que ha estat número 1 a molts països i que personalment m'agrada força. Destacaria altres temes que mereixen la pena com Hot Mess , Sick , Cottonmouth o 21st Century Life . La seva trajectòria musical també és coneguda arran de les seves aportacions musical en èxits televisius com Star Trek o Queer Eye for the Straight Guy

ELI "PAPERBOY" REED

Directament recomanat pel MONDO SONORO, arriba aquest músic estrany en el seu estil, amb pinzellades de Soul, de Rithm and Blues... i que diu prendre momentum de l'ascens de les Amy Winehouse and Co. per fer una música que sembla més profunda, una míca més arrelada tot i que igualment rítmica.

No sé si encara s'aguantarà en el mig termini (perquè l'he començat a escoltar avui) però bé mereix un enllaç, com aquest a Deezer

Discover Eli "Paperboy" Reed and The True Loves!

Blogs musicals i culturals

Bé, doncs si lo dels podcast no acaba de tenir èxit a veure si us interessen més alguns blogs musicals que m'agraden força. Aquí teniu els que he trobat pel meu del.ici.ous, ja triereu. Potser alguns els podríem posar com a links recomants del nostre blog...

Indiespensables
Mai a la vida
Earlygreywithmilk
El blog de l'Albert Puig (Delicatessen)
Indiespot
WildSweetandCool
Musicaesfera (concerts, novetats, inforamció)
L'home cactus (de Hornby a Antonio Vega)
Ones de l'Espai Exterior (no deixar d'escoltar la freaky sintonia a last.fm, ràdio blanes forever)
I can feel it
Partofthequeu
Jenesaispop
Notasdivergentes
Leftyheart
Thehypemachine

I per acabar el duel d'homes orquestra de Pixar

Podcasts musicals

Ei, poso una nova etiqueta per recomanar podcasts. Jo recomano els següents:

Delicatessen (de tot i en català, a Icat)
Podcast del programa Silenci? (cada setmana el programa sencer en un podcast de video per a l'ipod, fantàstic)
Intheplacetobe (hip hop, electrònica, etc. de calité)
Ron Carter - Dear Miles (Jazz)
BBC Radio 1 Introducing (main, mainstream, però lo last of the last)
Release Yourself (Roger Sanchez, electrònica matxacona amb un toc de calité, perfecte per anar a córrer)
Club de Jazz www.elclubdejazz.com
Una tarda a l'òpera (Icat)
ScannerFm (diferents programes com Street Soul o Ondas del Espacio Exterior)

Algú s'anima a fer noves sugerències?

Algú sap d'algun bon buscador de podcasts?

Algú pensa anar al concert de Of Montreal d'aquest divendres?

Sigur Ros - með suð í eyrum við spilum endalaust

Els Sigur Ros acaben de treure nou àlbum de títol irreproduïble i que en anglès es traduïria com "with a buzz in our ears we play endlessly", tot i que tinc l'islandès robellat, jejeje.
D'entrada aquest nou disc que ja fa mesos que circula però que ha tardat a arribar al meu ipod, no m'ha agradat tant com els anteriors, la qual cosa és el millor simptoma per a què s'acabi convertint en un dels meus àlbums preferits del 2008, com m'ha passat amb amb tots els altres d'aquest grup islàndic o islandès tant brutal. I si hagués de destacar alguna cosa és que potser és una mica més "marxós", o amb més ritmes, que la majoría dels seus predecessors.

Bé, si no els coneixieu ja tardeu, però no tingueu pressa a que les seves cançons etèrees us arribin ràpidament, sinó que són discos que necessiten d'una degustació lenta, tranquila, pausada... jo diria que amb cascos o a tot volum estirat al sofa, tombona, nit estrellada o platja deserta, un porret. Com a molt es poden compartir amb aquella persona estimada... en silenci, pell de gallina i ulls plorosos... i això sense entendre ni un borrall de les lletres. De fet, si només em pogués endur 10 discus a una illa deserta un d'ells seria dels Sigur Ros. Segurament l'Aedipus Reg. Però bé, també hi ha qui diu que són uns pesats que només saben fer música per a finals de pel·lícula...

Algunes cançons:

Staralfur (petit format i acústic)
Svefn eg englar (en directe)
Saeglopur
Hopippolla
Glósóli
Untitled 1
i tots els que ells mateixos han penjat al youtube

Alguns links
http://www.ocnos.com/
http://www.myspace.com/sigurros
Podeu veure la peli que han fet ells mateixos aquí Sigur Rós - Heima (97 minuts)
L'All tomorrow parties, un concert brutal per aquí (només mireu com comença... i la resta de 40 minuts passen sols). Per l'emule en trobareu molts més i millors.

I per cert, aprofito per acabar amb un regal d'última hora, NATTURA, que és la darrera cançó de la Bjork que s'hauria d'estrenar el próxim dia 20 però que ja correr pel youtube... amb en THom Yorke (de Radiohead).

Jason Mraz

Cantant polifacètic com el que més, Jason Mraz és una de les promeses més fermes del panorama musical nordamericà. Teloner durant alguns anys de grups tan important com Alanis Morrissette, Bob Dylan o els mismíssims Rolling Stones, barreja sons tan dispars com el hip hop, el jazz, el pop i el rock convertint cada cançó en una barreja de sons tant variada com productiva.

Ja ha publicat 3 discos, el darrer l'any 2008 sota el títol de "We Sing. We Dance. We Steal Things". Té una discografia prou completa, que li ha suposat ser nominat als grammys l'any 2005, possar un dels seus hits com a cançó principal de la sèrie nordamericana Ugly Betty , o fer un duet meravellós amb James Morrison .

A més el canvi de registre et pot fer estar ballant a una pista de ball com tranquil.lament veient el carrer en mig d'una pluja tot recordant temps passats.

Us deixo un ventall de cançons del Jason Mraz que resumeixen la seva carrera musical fins el moment, destacant I'm Yours , Geek in Pink , Butterfly , o del seu primer disc The Remedy

SARAH VAUGHAN

La millor intèrpret d'un gran tema...

TAMMI TERRELL i MARVIN GAYE

Buscant per internet, he trobat aquest vídeo d'un clàssic "ain't no mountain high eniugh"que cantaven el duo format per aquest dos músics. La història és una mica trista, ja que la Tammi Terrell va caure malalta i va morir sobtadament al 1970, fet que va provocar que el Marvin Gaye es retirés durant tres anys dels escenaris. La carrera d'ell a partir de llavors, és prou coneguda, però no em volia estar de fer un petit homenatge a aquesta noia, que em sembla absolutament espectacular, i capaç de fer les caigudes d'ulls més impressionants que he vist en anys... Vagi per ella.

El vídeo és a l'hora, la prova de que amb quimica com la que hi havia entre ells dos, no calen ni efectes especials, ni ballets, ni gran coreorafies. Al mig del carrer, amb el metro passant i gent abandonant l'escena...

La dècada dels 90

Encara als noranta feia varis amb cassette de la ràdio, i descobria el Nevermind de Nirvana o el Debut de la Björk, però això no impedia que tingués debilitats musicals d'aquelles que amb el temps es transformen en verdaderes CONFESSIONS!!

1: Artista (per dir-ho d'alguna manera): Snow
Cançó: Ice, ice, baby.

Sí, sí, encara ara la puc escoltar i recordo perfetament tots els detalls de la cantarella d'aquest canadencs exconvicte que es va forrar amb aquesta versió. El video no té desperdici.

http://es.youtube.com/watch?v=Vp-is6S_b_g

2: Artista: MC Hammer
Cançó: U Can't Touch This

Realment, els estilistes de llavors, ara mateix es deixen el sou al psicoanalista. Jo ho reconec, per mi, temazo.

http://www.youtube.com/watch?v=DcNUx0-XEfw&feature=related


3: Artista: KLF
Cançó: 3 a m eternal (en tenen més...)

El video recordo que va ser polèmic per començar amb uns sons de metralladora...

http://www.youtube.com/watch?v=LXEOESuiYcA&feature=related

4: Artista: C&C Music Factory
Cançó: Gonna make you sweat (everybody dance now)

M'encanta el so 90's!

http://www.youtube.com/watch?v=b714Wi4CDsQ

5: Artista: Color Me Bad
Cançó: I wanna sex you up

Si algú m'ha vist ballar, ara ho entendrà una mica més.

http://www.youtube.com/watch?v=K9li1w2sMyE


Fins aquí les meves primeres confessions en forma de hits....no patiu que tot torna i els noranta no en seran l'excepció.

GONZALES

Voldria recomanar aquest artista polifacètic EN MAJÚSCULES, que tant aviat ha passat èpoques de raper de collaret d'or i xandall, com de pianista finíssim... i ara amb nou disc, que no és ni una cosa ni l'altra...

Si és cert el que diuen que pels seus amics els coneixereu, cal dir que entre els amics d'aquest músic canadenc hi ha la FEIST (que va ser una de les primeres recomanacions del Bloc), en Jaimie Lidell (que va venir poc després) o d'altres músics de nova fornada, com en Mocky i companyia...

Aquí els podeu veure tots junts, amb una cançó del Jaimie Lidell...

Gonzales - Multiply ft. Jamie Lidell
Cargado por taodan

Agradarà més o menys, però és un tio a seguir amb una gran capacitat per fer música.

Us deixo amb una cançó del seu disc de 'solo piano' que he descobert fa poc i m'agrada molt.

Discover Gonzales!

I també, una de les cançons del darrer disc "Soft power", el vídeo de la que es presenta com a single, que podreu trobar a la seva web de MYSPACE

La dolçor feta veu. Randy Crawford

La gràcia de la música es que hi ha tanta varietat que segons el teu estat d’ànims o fins i tot aprofitant el que estiguis fent (llegint, treballant, passejant, netejant els vidres, prenen el sol a la platja, practicar la teoria de les abelles i les flors, etc.) pots canviar de registre musical i quedar-te tan ample.

Vet aquí que reconec que la veu d’aquesta senyora m’ha acompanyat en molts moments de la meva vida. La vaig descobrir arran d’una cançó que segurament molts haureu escoltat alguna vegada que es diu Fallen, en la versió a duet que van fer Randy Crawford i Sole Gimenez (Presuntos Implicados), una d’aquelles cançons que, personalment, em posen els cabells de punta. http://es.youtube.com/watch?v=_ZobluGy3Ks

Miss Crawford és una de les veus més importants del Rhythm & Blues nordamericà des de fa la pila d’anys i la seva discrografia està plena de jazz, soul i R&B. Reconeguts èxits com Cajun Moon, Knockin’ On Heaven’s Door o When I Lose My Way la van convertir en llegenda viva de la música negra. Després d’alguns anys en que la seva música no era tan popular, Quentin Tarantino -arran la banda sonora de Jackie Brown- va tornar a fer-la popular amb la seva versió d’una mitica cançó dels Crusaders...de 1979...Street Life http://es.youtube.com/watch?v=Uv8A163qT5I

Actualment la tenim de gira amb el gran Joe Sample (Crusaders) http://profile.myspace.com/index.cfm?fuseaction=user.viewprofile&friendid=120735876