Klaus and Kinsky

El extasis de Santa Teresa

Com que la vida potser una gran merda avui he decidit compartir la millor cançó del món per animar-se només aixecar-se de bon matí.

Pugueu el volum del vostre MP3.

Pugueu el so de la vostra mini cadena.

Del vostre DVD.

Pugueu el so al màxim i deixe-vos emportar per aquesta meravella.

Ja està aquí.

Ja ha arribat.

Jo vull que al meu enterrament soni a tota òstia aquesta gran cançó.

Gràcies The Verve!

The Sundays Drivers

Tinc ganes de llençar-me a la piscina, així que senyores i senyors us presento el millor grup de música indie d'Espanya a la actualitat, The Sundays Drivers. Com sé que la piscina té aigua i jo sé saltar molt bé, no tinc problema en presentar-vos aquest grup de Toledo (del mero mero Toledo) que ja té 3 discos al mercat, el darrer sota el títol Tiny Telephone (2007), a més d'una edició especial que es va fer a nivell internacional amb el segon disc.

Nascuts musicalment parlant al 1999 tenen un important recorregut per escenaris espanyols, francesos o holandesos. Aquests dos països els han portat molt bones notícies i són especialment estimats, com ho demostra el fet que hagin fet gires per tots dos països (fet no gaire habitual per grups espanyols...i menys que estiguin fora del circuit comercial habitual).

Passem de les bones paraules als fets, així que us presento un petit resum de les millors cançons que han tret en aquests anys de carrera.

Do It el seu gran èxit actual i que per variar us sonarà molt i molt; la gran On my mind; la genialitat de Often; la GRAN Time Time Time; Paranoid; Day in Day out; Better If I, entre moltes d'altres.

Qui deia que un grup espanyol que canta en anglés no té futur ni dins ni fora d'Espanya? The Sundays Drivers és una mostra de que és més que possible.

Música sense gaires pretensions més que entretenir i passar-ho bé. Sonen molt bé, i la veu del cantant és, apart de càlida (no ho dic jo, sino els entesos), és bona al disc...i lo més complicat, en directe. I diuen les males llengues que els seus concerts són absolutament espectaculars. Haurem de comprovar-ho, no?

Another World

L'any 2009 ens depararà la presentació del nou disc del meu venerat, estimat, idolatrat, santificat i tots els adjectius que hi volgueu ficar...Antony & the Johnsons. L'expectació generada amb el seu tercer disc - que es titularà The Crying Light- s'ha vist mitigada en part amb la presentació fa tres setmanes d'un nou EP titulat Another World, amb la recompensa de gaudir de 4 cançons més.

Segurament els que som fans incondicionals de l'Antony no ens ha sorprès gens ni mica aquestes 5 cançons. Potser podríem dir que són "mas de lo mismo" encara que seriem uns inconscients si no veiem que són petites joies musicals. Personalment crec que aquesta petita decepció inicial que un té escoltant per primera vegada aquestes cançons és més perque ens hem acostumat a la veu i la delicadesa de l'Antony en totes les seves cançons, i cada vegada busquem quelcom més.

Vet aquí que hi ha una cançó que si que sorpren, Shake the devil. Comença com sempre...veu sense música del Antony...i apropant-nos al tercer minut...oh sorpresa (agradable). Per mi la millor cançó de totes cinc. Això és premonitori d'alguna sorpresa en el nou disc?

La fotografia de la portada del EP és el confundador de la dansa Butoh, Kazuo Ohno.

Spiritualized A&E

Que bé tornar de vacances i llegir propostes tant suggerents a Discotecla. Aquí va el meu granet de sorra, que es el nou disc de Spiritualized (songs in A&E) que val molt la pena. Té una mica més de folkie que la resta, la qual cosa fa que, junt amb la veu, alguns temes s'assemblin (amb perdó) als Wilco, pero es un discassu amb moltes bones cancons.

The Script, els nous U2?

Avui farem un kit kat de música no comercial per parlar d’un grup de moda a mitja Europa i que està revolucionant el panorama musical aquests darrers mesos. És un grup irlandès que es diu The Script. La publicitat (que ja sabem per a que serveix) els presenta com el relleu d’U2. No seré jo qui compari tots dos grups, així que ’estalviaré dir què penso del senyor publicista que ha pensant en això (us deveu fer una idea…). En tot cas el felicito perquè ha aconseguit el que volia, que se’n parles de The Script.

Són un grup jove, molt jove, i només tenen un disc al mercat “The Script”, publicat a principis d’any. El seu single de llançament es “We Cry” cançó melancòlica i que admeto m’agrada. El segon single que tot just s’ha escoltat aquest estiu es diu “The man who can’t be moved”. Els entesos consideren a aquest grup una barreja entre soul celta (atenció al terme), hip hop, R&B i pop. Toma ya, “me lo empaca por favor y antes de usarlo batalo bien batido”. Com sempre intento ser respectuós amb les opinions d’experts però vaja, crec que s’han passat una mica.

He escoltat part de la resta del disc i humilment per a mi es pop comercial i segons quines cançons em recorda als nostres anyorats Backstreet Boys quan es possaven carinyosos o tovets (el segon single per exemple).

Et pot agradar i et pot no agradar, això ja depen de cadascun.

Us deixo el video de We Cry i ja teniu per començar i opinar si els voleu al vostre ordinador.

http://es.youtube.com/watch?v=D7fv5dlozk8

EAGLE-EYE CHERRY

Com tinc ganes de possar-me dramàtic puc dir en veu alta que la meva vida no hauria estat la mateixa sense la música d'aquest cantant mig suec mig nordamericà que molts coneixereu per una cançó (Save Tonight) i per un anunci de televisió. Si, una altra vegada una de les meves referències de la música actual és utilitzat pel món de la publicitat i recordat (sic!) com la música d'uns iogurts de dieta. En fi, la vida és dura.

Fill del gran trompetista suec Don Cherry http://es.youtube.com/watch?v=Z7g-YkEX2zQ i germà de Neneh Cherry, va debutar amb "Desireless" (1997), una petita gran joia musical. D'aquest disc destaca justament Save Tonight, cançó que tothom coneix però que mai et diran qui la canta (sic! -de nou-). Número 1 a no se quants països i durant moltes setmanes. Exit fulgurant a Estats Units i mitja Europa. Nou paradigma de la música indie. És lo que té sorgir de zero, d'amagat i sense fer gaire soroll.

Podria parlar d'aquest disc durant força estona, però seria inútil parlar de les sutileses de "Death defied by Will", de la tendresa de "Worried eyes", de l'originalitat de "When mermaids cry"...es nota que m'agrada?

Després del primer disc i d'una gira mundial arriba el repte, un segon disc "Living in the present future"(2000) i un tercer "Sub rosa" (2003). En aquest cas i com sol ser habitual el meu interès és proporcional a l'antiguitat del disc, la comercialitat del disc és proporcional a la productora que hi ha al darrera i la novetat en el so, lletra i estil també es proporcional a "cadadiscquetreusesunrefregitdelanterior". Resumint tot és proporcional a tot.

Per variar se l'ha acusat de vendre´s a lo comercial, i no seré jo que digui que hi ha un abans i un després. Però no negaré que en els dos discos posteriors a Desireless trobarem també petits tresors musicals, com "Burning Up" "Feels so right" o "First to fall".

Diuen que els articulistes no han de parlar mai de la seva vida privada, però si està relacionat amb lo que es parla...ho podem fer? En fi, davant d'aquest dubte deixaré a l'audiència que envii un sms al 1234 discotecla.si o discotecla.no i decidirem.

Acabarem aquest article com sempre, amb youtube, i amb un somriure. La cançó "Worried Eyes", el video...el video....el video...bé, valtros mateixos (si, he escrit valtros). Una altra forma de veure les coses, oi?

http://es.youtube.com/watch?v=QCGcouuZIgE

P.D. Per cert! la sensual veu femenina que sentireu en aquesta cançó és de Titiyo Jah. Qui? Titiyo Jah. Com? És a dir, la seva germanastre http://www.titiyo.com/ . I si, els noms dels membres d'aquesta familia són...diferents.

GLISSANDO

Diuen els wikis, que....En música, un glissando (remedo del italiano que proviene del francés glisser, 'resbalar', 'deslizar') es un efecto sonoro consistente en pasar rápidamente de un sonido a otro haciendo oír todos los sonidos intermedios posibles (no sólo los tonos y semitonos), según la característica del instrumento.

En los instrumentos de teclado como el piano, el órgano, el acordeón a teclado, etc., el glissando se hace resbalando sobre las teclas blancas o negras.

Su signo gráfico es una línea ondulada acompañada de la palabra Gliss. entre la nota de partida y la nota final.

I aquesta és una proposta que m'ha fet descobrir en Jordi, i que com sempre, l'ha encertada de ple. El grup es diu GLISSANDO, i fa bon pop en català, dolç de textura però molt rítimic.

El disc que us recomanem, es diu 'SURPLUS'.

No he estat capaç de trobar la web oficial del grup, però com sempre youtube ens dóna un cop de mà quan més ens cal...

FEIST

M'estreno proposant-vos conèixer a aquesta noia
Es diu Leslie Feist, i ara té nou disc. Jo he escoltat l'anterior, que es diu 'Open Season' (2006), i m'ha agradat moltíssim.

I així comença la seva BIO a Wikipedia:

Born in Amherst, Nova Scotia, she was raised in Regina, Saskatchewan, and Calgary, Alberta. Feist got her start in music as the lead vocalist for a Calgary punk band called Placebo (not the more famous British band Placebo), who won a local Battle of the Bands competition and were awarded the opening slot at a Ramones concert. After five years of touring, Feist was forced to take time off from music to recover from voice damage. She moved from Calgary to Toronto in 1998 and took up guitar; by 1999, she was the guitarist for By Divine Right. She also released her debut solo album, Monarch (Lay Your Jewelled Head Down), that year.(...)

Aquest és l'enllaç a la seva pàgina oficial

I el link al seu Myspace, on podreu escoltar alguna coseta (pel meu gust, un dels vídeos més 'elegantment sexies' del mercat!!).