Reeditando. La Habitación Roja

Els seguidors de La Habitación Roja estem d'enhorabona per partida doble. Primer, perquè falta menys per a que tregin al mercat el seu nou disc (el setè!), i segon perquè el 19 de maig es reediten els seus primers 4 discos, per desgràcia ja descatalogats.

Per la vostra salut mental i musical dono per fet que coneixeu a La Habitación Roja. Si la resposta és que no tranquils que no us excomulgaré, encara que tindria suficients motius per fer-ho.

He d'admetre que són un dels pocs grups musicals que segueixo des de fa anys, i crec que és l'únic grup espanyol que encara tinc el plaer de seguir des de que van "aparèixer". Malauradament la majoria de grups després d'uns pocs (o molts) anys decideixen separar-se, però per ara (toquem fusta) no és el cas d'aquest grup. Diuen que no hi ha res com els seus primers discos (quins records!) i que després han perdut energia.

Per una vegada i sense que serveixi de precedent no us penso donar la pallisa explicant qui són, d'on venen i a on van. Crec que escoltant una petita selecció d'aquests darrers 12 anys de bona música tindreu suficient: Mi habitación, Y, Posidonia (no em canso mai d'ella), La vida moderna, Un dia perfecto, Esta no será otra canción de amor o Eurovisión.

Charlie Winston - Hobo

A ses illes (les britàniques, no les d'aquí al costat) a banda de prendre té a les cinc de la tarda i no tenir necessitat de treure's el First Certificate, també canten.

Vet aquí que ens trobem amb el Charlie Winston amb un nou disc titulat Hobo, un disc ple de bones cançons, que segurament ens recordarà a altres músiques però que totes elles ens porten sons nous i frescos. Malgrat tenir a la seva família altres grans músics, ser germaníssim del gran Tom Baxter no l'ha impedit tenir presència pròpia en el que cada vegada més complicat món musical.

Tot va començar arran de Charlie Winston and the Oxymorons que el va donar a conèixer. L'any 2007 Peter Gabriel el va cridar per a que participés en la seva gira. Aquest fet coincideix amb la sortida al mercat del primer disc en solitari (editat per ell mateix) titulat Make my way (creieu que volia dir-nos alguna cosa?). La televisió i la publicitat com no li van donar el cop que necessitava per donar-se a conèixer, i una versió d'una cançó de Spencer Davis Group I'm a man (una altra indirecta?) sonava a totes les ràdios.

I arribem a l'any 2009 quan apareix Hobo, el seu "primer" disc, un mix de música folk i rock, que té cançons tan bones com Like a Hobo; My Name; I Love Your Smile; la gran In Your Hands (aquesta és la meva!) o Tongued Tied, entre d'altres.

Bon profit!