Més de lo cor de la plana

Us deixo aquest vídeo que he trobat a Youtube... algú hauria de recupera la nostra tradició com ho fan aquesta gent...

Tender Forever

I per fi, després de tant temps d'espera, us puc proposar un grup (una artista) que recull el testimoni dels enyorats "The Postal Service" i posa de nou en peu ritmes i melodies. Més el primer (WIDER) que el segon disc (THE SOFT AND THE HARDCORE), hi té una bona retirada.

També us els recomano amb convicció, la de quan saps que deixes bona matèria a l'aparador.

Visiteu-la al Link de MYSPACE

Discover Tender Forever!

JOSÉ JAMES

Mescla elegantíssima de música soul i jazz (40-60%) que val molt la pena. Dels discs que més m'han agradat darrerament, us el recomano a ull clucs, sobretot, als que us agraden aquests dos estils. No és tant apte per als amics del neo soul (no és Amy winehouse, que mola molt, no dic el contrari) sinó que és una mica d'estats d'ànim complexos, més capaç de captar el Blue del Jazz.

No ho sé... jo us proposo que el tasteu i jutgeu.


Aneu per exemple al MYSPACE

Babasónicos

Ens traslladem a l'Argentina per presentar-vos a
Babasónicos, l'actual grup de refèrencia de pop/rock de tota Amèrica Llatina. Hereus dels històrcis Soda Stereo o Los Enanitos Verdes tenen una llarga trajectòria de 16 anys de bona música, que els ha portat a ser considerats el millor grup de música pop/rock als MTV Llatins, així com per revistes especialitzades, com Rolling Stones.

La seva trajectòria musical té uns inicis en l'anomenat Rock Sònic, on editen 5 discos, des del primer Pasto (1992) fins el darrer d'aquesta etapa Miami (1999). D'aquesta etapa destaquem Desfachatados, Viva Satana!, Seis vírgenes descalzas o Malón. Com veureu aquesta etapa té poc a veure amb la que ve a continuació.

Arran de l'edició de Jessico (2001) Babasónicos aconsegueixen la projecció internacional que els catapulta a les principals llistes de música llatinoamericanes, i les principals revistes musicals consideren ja aquest disc com el millor de tota la dècada en el seu estil. Infame (2003) i Anoche (2005) no fan més que augmentar el seu pes musical a tot el continent. Cançons com Putita, Yegua, Irresponsable, El loco, Capricho o El Colmo.

A principis de 2008 van treure el ser darrer disc Mucho, amb dos singles Pijamas i Microdancing. Personalment lo poc que he escoltat d'aquest disc no m'ha agradat gens. Res a veure amb els darrers discos.

Bon profit amb els videos

Boulevard of Broken Songs

Reprenem un apartat que vam començar fa unes quantes entrades, els smash-up. Després de presentar-vos segurament el millor que s'ha fet, continuem amb una barreja ben diferent a la que ja coneixeu. En aquest cas, les dues cançons principals són prou conegudes, Boulevard of Broken Dreams, de Green Day, i Wonderwall, de Oasis. I el resultat és Boulevard of Broken Songs.

S'han fet moltes versions, però n'hi ha dues que són les "oficials" i les més valorades, que van ser editades per Party Ben. Les diferències entre les dues són mínimes, la primera versió inclou les dues cançons citades més petits detalls de Travis i de Eminem (és la versió que hi ha aquí). L'altra versió es substitueix a Eminem per Aerosmith, encara que malauradament no he pogut trobar aquesta versió per veure les diferències.

Bon profit!

Emilie Simon

Emilie Simon. Ull! Abans de tot tingueu en compte com s'escriu el prenom d'aquesta Dona en majúscules, que sinó no la trobareu a l'emule. I és que aquesta francesa (que canta tant en anglès com en francès) potser no s'ha fet molt famosa per aquí, però és una altre joia d'aquestes que de vegades no recordes que tens fins que te la tornes a trobar amagada per l'Ipod i recordes com d'enganxat havies estat al primer disc i que l'havies sentit al documental aquell de pinguins tant bo i de cop veus que el seu nou àlbum ha d'estar al caure (abans del 2009)!!! I buaaaaaaaa!!!

Bé, la tia composa, canta de meravella, toca el piano i la guitarra, supervisa personalment els videoclips, és guapa i a sobre, a sobre, és simpàtica, almenys així va ser quan la vaig conèixer personalment a Paris en un concert (per un cop que em puc posar una medalla me la poso, jeje).

Però anem a pams, poso el seu primer videoclip Flowers:


És força inclassificable músicalment, però la veu és molt característica, tan pot anar de nena dolça i innocent (a Desert o Il pleut) com pot acabar cantant "I wanna be your dog" (imperdible), pot fer cançonetes que són com nanes (la magnífica To the dancers in the Rain) i que són les que més èxit han tingut o més electròniques com Song of Storm, Swimming i Dame de Lotus.

I sí, va fer la banda sonora del documental de pinguins tant famós titulat La marxa de l'emperador, amb cançons com Frozen i All is White.

I també molt interessant el Fleurs de Saison, o per a què veiu un directe amb Alica, i el contrast amb Never Fall in Love, o rareses com la col·laboració amb Tricky (un altre que hauriem de tenir per aquí també) o el bootlog que li han fet amb Graines d'Etoiles, (us deixo endevinar amb qui), o el cover de Space Oddity (d'un altre imprescindible).

Blufunk: Keziah Jones

Fa molts anys que li segueixo la pista a aquest artistàs nigerià afincat a Paris que es diu Keziah Jones i que té una sonoritat especial i que ell anomena blufunk. No és només el ritme, que també, sinó també una harmonia curiosa, un abús de la veu de falset impressionant que segueix la melodia de la guitarra, però al mateix temps la guitarra també fa el ritme... Bueno, que molt bueno.

Al principi pot costar una mica, però que de seguida es veu que és un monstru, i no us perdeu els videos que són d'una estètica impressionant. Va venir al Fòrum i va ser fantàstic el concert, tot i que erem quatre gats, així que l'endemà vam repetir. I com podia ser que encara no haguéssim parlat d'ell a discotecla?

El seu últim àlbum ha aparegut aquest setembre i és fantàstic, però us recomano començar pels tres últims dels seus 5 àlbums o per xafardejar la web que té, que està molt bé (veure més amunt), o encara millor, ja us faig jo la selecció inicial.

Comenceu per Beutiful Emilie, que és la més famosa d'ell:


I es que a més el tio és tant cool! Sha de reconèixer que té un estilàs! D'aquí podeu passar pel Rhythm is Love o podeu veure aquest directe de African Space Craft, el suurealista Kpa Fuca, el Where is Life, i finalment la més recent Kind of girl, o passar a escoltar directament tot el disc Black Orpheus o el Rhythm is Love.

I no li cauen el anells... una de les coses que m'agrada més d'ell és que també pot tocar sol amb la guitarra sense perdre pas el seu estil y tampoc en acústic. Aquí en teniu una mostra recent amb un concert a l'estació de metro de Montparnasse. O podeu veure la promo del Where is life, més antiga.

The Flight of the Conchords

Bé, com ja veieu ja he après a saltar la censura xinesa amb la utilització de proxies i tinc accés a blogger (tot i que millorable). I així aquí retorno amb una recomenació musical però que és principalment una serie increible: The Flight of the Conchords. Us la podeu mirar a través dels recursos que trobareu a OvGuide (una web que cal conèxier) i és una sèrie brutal amb numeros musicals incertats, a mi m'encanta... ja fa uns mesos que vaig anar mirant episodis i ara que no puc la trobo a faltar i m'he baixat el CD que em pensava que seria infumable i... doncs no! Business Time o Most Beautiful girl in the room continuen essent molt divertides.... o potser és pq recordo la serie? So she is so hot, Boom, i tape of love també...

Vaja, no us els deixeu perdre!
Ja se que potser vaig tard pq ja fa mesos que la serie ronda per aquí, però també crec que abans de recomanar alguna cosa s'ha de païr per estar-ne segur.
I sí, té algo d'IT crowd... abans de que no ho digui algú... jejeje.

Bé, espero que rigueu molt amb aquesta parella de novazelandesos talossos i molt divertits. Ah, per cert, naturalment les lletres són fundamentals!!! Amb frases mítiques! Pels despistats sempre podeu llegir les lletres a lyricsmania, però s'entén bé, eh...

Us deixo la de The most beutiful girl of the room:

Looking at the room, I can tell that you.
Are the most beautiful girl in the...room.
(In the whole wide room).
And when you're on the street, depending on the street.
I bet you are definitely in the top three.
Good lookin' girls on the street.
(Depending on the streets).
And when I saw you at my mate's place.
I thought...what, is she, doing...at my mate's place.
How did he get a hottie like that to a party like this?
Good one, Dave.
(Ooh, you're a legend, Dave).

I asked Dave if he's going to move on you.
He's not sure.
I said "Dave, do you mind if I do?"
He says he doesn't mind.
But I can tell he kind of minds.
But I'm going to do it anyway.

I see you standing all alone by the stereo.
I dim the lights down to very low, here we go
You're so beautiful.
You could be a waitress.
You're so beautiful.
You could be a air hostess in the 60s.
You're so beautiful.
You could be a part-time model.
But then I seal the deal, I do my moves.
I do my dance moves.

Lets travel through, just me and you.
As other dudes around you on the dance floor.
I draw you near, lets get out of here.
Lets get in a cab. I'll buy you a kabob.
I can't believe. I'm sharing a kabob.
With the most beautiful girl I have ever seen with a kabob.
Oh, why don't we leave?
Lets go to my house.
We can feel each other up on the couch.
Oh no, I don't mind taking it slow.

Cause you're so beautiful...
Like a tree. Or a high class prostitute.
You're so beautiful.
You could be a part time model.
But you'd probably still have to keep your normal job.
A part time model.
Spend part of your time modeling.
And part of your time next to me.

My place is usually a bit tidier than this.

The Sundays Drivers

Tinc ganes de llençar-me a la piscina, així que senyores i senyors us presento el millor grup de música indie d'Espanya a la actualitat, The Sundays Drivers. Com sé que la piscina té aigua i jo sé saltar molt bé, no tinc problema en presentar-vos aquest grup de Toledo (del mero mero Toledo) que ja té 3 discos al mercat, el darrer sota el títol Tiny Telephone (2007), a més d'una edició especial que es va fer a nivell internacional amb el segon disc.

Nascuts musicalment parlant al 1999 tenen un important recorregut per escenaris espanyols, francesos o holandesos. Aquests dos països els han portat molt bones notícies i són especialment estimats, com ho demostra el fet que hagin fet gires per tots dos països (fet no gaire habitual per grups espanyols...i menys que estiguin fora del circuit comercial habitual).

Passem de les bones paraules als fets, així que us presento un petit resum de les millors cançons que han tret en aquests anys de carrera.

Do It el seu gran èxit actual i que per variar us sonarà molt i molt; la gran On my mind; la genialitat de Often; la GRAN Time Time Time; Paranoid; Day in Day out; Better If I, entre moltes d'altres.

Qui deia que un grup espanyol que canta en anglés no té futur ni dins ni fora d'Espanya? The Sundays Drivers és una mostra de que és més que possible.

Música sense gaires pretensions més que entretenir i passar-ho bé. Sonen molt bé, i la veu del cantant és, apart de càlida (no ho dic jo, sino els entesos), és bona al disc...i lo més complicat, en directe. I diuen les males llengues que els seus concerts són absolutament espectaculars. Haurem de comprovar-ho, no?

OBK, el retonno

Abans de ser lapidat per haver fet una entrada d'un grup així, permeteu-me reclamar la meva absolució una vegada exposi moltes coses bones que té OBK i que li fa mereixer com a mínim un respecte, independentment que t'agradi o no la seva música.

1.- No podem negar que han estat els pioners del pop electrònic a Espanya. Fans incondicionals de Depeche Mode (d'aquí el nom del grup, en honor a la cançó Oberkom) han estat capaços de fer 11 discos (que inclou recopilatori i versions) amb més o menys èxit des de 1991, i més d'1 milió de còpies venudes.

2.- La seva discografia conté molts èxits que per una cosa o una altra han marcat un abans i un després dins el panorama musical espanyol.

3.- La majoria dels seus videoclips, dirigits pel director Juan Carlos Bayona, són considerats pioners i petites joies cinematogràfiques.

El primer gran èxit Historias de amor...és de 1991!!! que els catapultà musicalment a nivell nacional venent més de 400.000 discos, i en aquella època aquesta quantitat era desorbitant. Dicen va ser una forma de contestar a totes les persones que els havien criticat per les seves idees. Mi razón de ser el gran èxit de 1995. Després d'alguns anys d'ostracisme, i pensant que l'electropop havia mort a Espanya, resorgueixen al 1998 amb un disc on versionen les seves pròpies cançons, i es De que me sirve llorar que el torna a posar al panorama musical amb més de 300.000 còpies venudes.

Dos anys més tard tornen triunfar amb 3 cançons impressionants que els han marcat com a grup: Tu sigue así, on el videoclip va guanyar nombrosos premis nacionals e internacionals; El cielo no entiende bandera del moviment gai durant anys; i Falsa moral.

Des d'aquest disc de 2000 tornen a editar 4 discos més, però no arriben ni molt menys als èxits anteriors, malgrat tenir cançons de fort contingut polític i social com Sin rencor.

Però arribem al 2008, on treuen al mercat un nou disc titulat Ultimátum amb deu noves cançons, i amb nova companyia discogràfica que fa presagiar un nou resorgiment d'aquest grup que tantes vegades l'havien donat com a mort.

Vale, Jordi Sánchez (el cantant) no té una gran veu, però no es pot negar la valentia d'aquest grup en la lletra de totes les cançons i el seu compromís de denúncia social.

He dicho

In memoriam Miriam Makeba

Ens ha deixat una de les grans referències musicals africanes. A alguns de vosaltres potser el nom de Miriam Makeba no us sonarà de res, però al final us he deixat una joia musical que...atenció...és de 1968 (encara que la cançó és de 1967). Sense gaire pretensions una senzilla cançó que es diu Pata Pata marcarà l'internacionalització de la música africana. Se la considera la primera cançó africana en entrar en llistes d'èxit musicals a nivell internacional. I estic segur que, una vegada l'escolteu la recordareu. I si, repeteixo, té exactament 41 anys. Quasi tots nosaltres no haviem nascut, i ves per on, quasi tots la coneixem.

I no només ens ha deixat una gran artista, sino també una gran activista dels drets civils. Miriam Makeba era surafricana, i com molts d'altres va patir l'Apartheid, i va lliutar contra ell. Exiliada del seu país des de 1960 no va ser fins la pujada al govern de Nelson Mandela que va poder tornar a la seva terra.

Another World

L'any 2009 ens depararà la presentació del nou disc del meu venerat, estimat, idolatrat, santificat i tots els adjectius que hi volgueu ficar...Antony & the Johnsons. L'expectació generada amb el seu tercer disc - que es titularà The Crying Light- s'ha vist mitigada en part amb la presentació fa tres setmanes d'un nou EP titulat Another World, amb la recompensa de gaudir de 4 cançons més.

Segurament els que som fans incondicionals de l'Antony no ens ha sorprès gens ni mica aquestes 5 cançons. Potser podríem dir que són "mas de lo mismo" encara que seriem uns inconscients si no veiem que són petites joies musicals. Personalment crec que aquesta petita decepció inicial que un té escoltant per primera vegada aquestes cançons és més perque ens hem acostumat a la veu i la delicadesa de l'Antony en totes les seves cançons, i cada vegada busquem quelcom més.

Vet aquí que hi ha una cançó que si que sorpren, Shake the devil. Comença com sempre...veu sense música del Antony...i apropant-nos al tercer minut...oh sorpresa (agradable). Per mi la millor cançó de totes cinc. Això és premonitori d'alguna sorpresa en el nou disc?

La fotografia de la portada del EP és el confundador de la dansa Butoh, Kazuo Ohno.

I així va ser... ;-)

Fa una setmana us parlàvem de la possibilitat de que la cançó de Sam Cooke acompanyés la victòria d'Obama a les presidencials nord-americanes... be... doncs...

Andy Robinson | Chicago. Enviado especial | 06/11/2008 | Actualizada a las 03:31h


"Ha tardado mucho"

Para forofos de la música soul -y hubo muchos en la gran euforia del parque Grant de Chicago el martes- no pasó inadvertida la referencia camuflada de Barack Obama a las luchas afroamericanas de los sesenta en su histórico discurso de victoria. "It´s been a long time coming" ("ha tardado mucho"), dijo el presidente electo, una frase icónica de la canción de Sam Cooke 'A change is gonna come', de 1963, un himno de la lucha por derechos civiles.

Llegiu l'article complet aquí

Si teniu ganes d'escoltar-la de nou, la trobareu en un post, una mica més avall, amb la lletra que no pot tenir més sentit, en un moment com l'actual. De moment ens movem en el terrenys dels símbols... No serà gens fàcil...

CocoRosie

Estic pràcticament convençut que quasi tots desconeixíem l’existència de CocoRosie (jo el primer). L'avantatge de voler buscar tot el que s'ha editat d'un músic que veneres es que pot arribar, arran de col·laboracions que hagi fet, a conèixer altres artistes igual d'interessants. Això em va passar tot perseguint a Antony & The Johnsons (la meva veneració) descobrint Beautiful Boyz, una meravella musical del segon disc de CocoRosie on Antony aporta la seva veu i el seu sentiment a una cançó instrumentalment increïble.

Aquest duet de germanes -Sierra i Bianca Cassidy- va néixer l'any 2003 on la vida ves per on va fer retrobar aquestes germanes que havien estat separades quan eren només unes infants. Fruit del seu retrobament neix CocoRosie amb el seu primer disc La maison de mon rêve, on destaquen títols com By Your Side o Tahiti Rain Song entre d’altres. La crítica va ser unànime i començà la seva projecció internacional en sectors reduïts de la música indie i electrònica. Després vingueren dos discos més Noah's Ark al 2005 i The Adventures of Ghosthorse and Stillborn al 2007 que acabaren de situar a CocoRosie com un dels grups capdavanters. Cançons increïbles i encisadores com Brazilian Sun (on col·labora Devendra Banhart ), Promise, Werewolf, o curioses com Bisounours (fent un duet amb Spleen) confirmen aquesta progressió.

El seu darrer disc sortirà al 2009, encara que ja tenim aquí el primer single God Has A Voice, She Speaks Through Me .

Notareu que la seva música és molt peculiar, a estones recorda a Bjork, altres a Antony, instrumentalment són un popurri difícil de definir, i les veus de les germanes són antagòniques però que combinen a la perfecció. Jutgeu vosaltres mateixos.

Pecats Musicals. No me crees

No sé si la culpa la té la coincidència d'un desengany amoròs i escoltar la ràdio del cotxe en el moment precís. Potser va ser que tenia que assumir un passat adolescent que encara rondina de tant en tant. Que necessitava cantar com un boig dins el cotxe per fer fugir el desencant i la tristor. Que a vegades m'agraden les cançons fàcils. Que sóc humà. No ho sé.

Però és un fet.

Em sé la cançó de memòria. La puc cantar en qualsevol karaoke. Puc fer d'ella o puc fer d'ell. I m'encanta i m'emociona.

Demano disculpes a tots els meus lectors i lectores. Sé que serà dur, però entre tots ho podem superar.

SAM COOKE

Desde les profunditats de la meva immersió en el soul-motown (quina gran música i que bé si està), us envio l'enllaç a la música del Sam Cooke...

Fill d'un predicador de Mississipí (era en veritable 'Son of a preacher man') va començar a cantar música no religiosa sota pseudònim, per tal de no ofendre, i va fer més que això, ja que va ser un dels primers músics en tenir èxit no només entre la polació negra, sinó que trencant barreres, va dipositar-se sobre els tocadisc dels blancs, en aquell context dels EEUU on encara es vivia amb força la segregació racial.

Sam Cooke va morir en extranyes circusmtàncies, una nit d'un tret, en un d'aquests motels barats de carretera al 1964. Tenia la fatídica edat de 33 anys, que sembla que per als genis, és la darrera parada del trajecte.

Malgrat tot, em sembla un cantant d'actualitat per als que seguim els temes de política, ara que s'apropen les eleccions dels EEUU i sembla que en Barack Obama arribarà a asseure's al despatx oval, ja que Cooke va ser un actiu defensor dels Drets Civils, i entre d'altres gests, va composar una cançó molt bona. Diu la llegenda que "A change is goona come" va ser la resposta d'un músic negre de Mississipí al "Blowing in the Wind" del Bob Dylan, sentint-se obligat a fer sentir la veu dels que no en tenien, abocant un crit d'esperança en aquell context convuls de canvi... un canvi que en menys de quinze dies, podria tocar per a molts, un sostre insospitat fa tant sols, 30 anys.

Us deixo la canço (que no m'extranyaria que acompanyés la victòria d'Obama, no només pel text, sino com a pont simbòlic entre blanc i negres als EEUU), i que diu així:

Discover Sam Cooke!

I was born by the river in a little tent
Oh and just like the river I've been running ever since
It's been a long, a long time coming
But I know a change gonna come, oh yes it will

It's been too hard living but I'm afraid to die
Cause I don't know what's up there beyond the sky
It's been a long, a long time coming
But I know a change gonna come, oh yes it will

I go to the movie and I go downtown
Somebody keep telling me don't hang around
It's been a long, a long time coming
But I know a change gonna come, oh yes it will

Then I go to my brother
And I say brother help me please
But he winds up knocking me
Back down on my knees

Ohhhhhhhhh.....

There been times that I thought I couldn't last for long
But now I think I'm able to carry on
It's been a long, a long time coming
But I know a change gonna come, oh yes it will

Per als realment freakies, els tipus de penya que encara està llegint el post fins al final, aprofito per dir que aquesta cançó apareix en un moment emotiu de la sèrie "The West Wing", que comença a mostrar sorprenents similituds amb la realitat... un punt més per pensar que els assessors de campanya de l'Obama, se la miren (tot i que pensaven que arribaria abans un latino que un negre a la presidència)...

Un amic em comentava fa poc, que en una enquesta recent, el president més popular de la història dels EEUU era el president Jet Bartlett, que per sobre de Lincolns i Roosevelts, s'imposava entre la majoria... tot i ser un president de ficció...... són dies extranys, en que les divisions entre realitat i ficció es dissolen... i segurament, per bé o per mal, a Change is gonna come... salut!

Sam Sparro

Entra fort en el món musical aquest músic australià de vint-i-cinc anys que en poc menys d'un any ha revolucionat el panorama musical de mig món, sobretot a les pistes de ball amb una barreja entre el funk, el soul i l'electropop més comercial.

La barreja de sons i ritmes és constant, i molts el consideren la versió millorada de Mika en tots es sentits. La naturalitat amb la que parla de la seva homosexualitat en totes les entrevistes, i els particulars vídeos que ha fet l'han convertit a més en la nova icona gai internacional.

El principal èxit de Sam Sparro ha estat
Black & Gold que ha estat número 1 a molts països i que personalment m'agrada força. Destacaria altres temes que mereixen la pena com Hot Mess , Sick , Cottonmouth o 21st Century Life . La seva trajectòria musical també és coneguda arran de les seves aportacions musical en èxits televisius com Star Trek o Queer Eye for the Straight Guy

ELI "PAPERBOY" REED

Directament recomanat pel MONDO SONORO, arriba aquest músic estrany en el seu estil, amb pinzellades de Soul, de Rithm and Blues... i que diu prendre momentum de l'ascens de les Amy Winehouse and Co. per fer una música que sembla més profunda, una míca més arrelada tot i que igualment rítmica.

No sé si encara s'aguantarà en el mig termini (perquè l'he començat a escoltar avui) però bé mereix un enllaç, com aquest a Deezer

Discover Eli "Paperboy" Reed and The True Loves!

Blogs musicals i culturals

Bé, doncs si lo dels podcast no acaba de tenir èxit a veure si us interessen més alguns blogs musicals que m'agraden força. Aquí teniu els que he trobat pel meu del.ici.ous, ja triereu. Potser alguns els podríem posar com a links recomants del nostre blog...

Indiespensables
Mai a la vida
Earlygreywithmilk
El blog de l'Albert Puig (Delicatessen)
Indiespot
WildSweetandCool
Musicaesfera (concerts, novetats, inforamció)
L'home cactus (de Hornby a Antonio Vega)
Ones de l'Espai Exterior (no deixar d'escoltar la freaky sintonia a last.fm, ràdio blanes forever)
I can feel it
Partofthequeu
Jenesaispop
Notasdivergentes
Leftyheart
Thehypemachine

I per acabar el duel d'homes orquestra de Pixar

Podcasts musicals

Ei, poso una nova etiqueta per recomanar podcasts. Jo recomano els següents:

Delicatessen (de tot i en català, a Icat)
Podcast del programa Silenci? (cada setmana el programa sencer en un podcast de video per a l'ipod, fantàstic)
Intheplacetobe (hip hop, electrònica, etc. de calité)
Ron Carter - Dear Miles (Jazz)
BBC Radio 1 Introducing (main, mainstream, però lo last of the last)
Release Yourself (Roger Sanchez, electrònica matxacona amb un toc de calité, perfecte per anar a córrer)
Club de Jazz www.elclubdejazz.com
Una tarda a l'òpera (Icat)
ScannerFm (diferents programes com Street Soul o Ondas del Espacio Exterior)

Algú s'anima a fer noves sugerències?

Algú sap d'algun bon buscador de podcasts?

Algú pensa anar al concert de Of Montreal d'aquest divendres?

Sigur Ros - með suð í eyrum við spilum endalaust

Els Sigur Ros acaben de treure nou àlbum de títol irreproduïble i que en anglès es traduïria com "with a buzz in our ears we play endlessly", tot i que tinc l'islandès robellat, jejeje.
D'entrada aquest nou disc que ja fa mesos que circula però que ha tardat a arribar al meu ipod, no m'ha agradat tant com els anteriors, la qual cosa és el millor simptoma per a què s'acabi convertint en un dels meus àlbums preferits del 2008, com m'ha passat amb amb tots els altres d'aquest grup islàndic o islandès tant brutal. I si hagués de destacar alguna cosa és que potser és una mica més "marxós", o amb més ritmes, que la majoría dels seus predecessors.

Bé, si no els coneixieu ja tardeu, però no tingueu pressa a que les seves cançons etèrees us arribin ràpidament, sinó que són discos que necessiten d'una degustació lenta, tranquila, pausada... jo diria que amb cascos o a tot volum estirat al sofa, tombona, nit estrellada o platja deserta, un porret. Com a molt es poden compartir amb aquella persona estimada... en silenci, pell de gallina i ulls plorosos... i això sense entendre ni un borrall de les lletres. De fet, si només em pogués endur 10 discus a una illa deserta un d'ells seria dels Sigur Ros. Segurament l'Aedipus Reg. Però bé, també hi ha qui diu que són uns pesats que només saben fer música per a finals de pel·lícula...

Algunes cançons:

Staralfur (petit format i acústic)
Svefn eg englar (en directe)
Saeglopur
Hopippolla
Glósóli
Untitled 1
i tots els que ells mateixos han penjat al youtube

Alguns links
http://www.ocnos.com/
http://www.myspace.com/sigurros
Podeu veure la peli que han fet ells mateixos aquí Sigur Rós - Heima (97 minuts)
L'All tomorrow parties, un concert brutal per aquí (només mireu com comença... i la resta de 40 minuts passen sols). Per l'emule en trobareu molts més i millors.

I per cert, aprofito per acabar amb un regal d'última hora, NATTURA, que és la darrera cançó de la Bjork que s'hauria d'estrenar el próxim dia 20 però que ja correr pel youtube... amb en THom Yorke (de Radiohead).

Jason Mraz

Cantant polifacètic com el que més, Jason Mraz és una de les promeses més fermes del panorama musical nordamericà. Teloner durant alguns anys de grups tan important com Alanis Morrissette, Bob Dylan o els mismíssims Rolling Stones, barreja sons tan dispars com el hip hop, el jazz, el pop i el rock convertint cada cançó en una barreja de sons tant variada com productiva.

Ja ha publicat 3 discos, el darrer l'any 2008 sota el títol de "We Sing. We Dance. We Steal Things". Té una discografia prou completa, que li ha suposat ser nominat als grammys l'any 2005, possar un dels seus hits com a cançó principal de la sèrie nordamericana Ugly Betty , o fer un duet meravellós amb James Morrison .

A més el canvi de registre et pot fer estar ballant a una pista de ball com tranquil.lament veient el carrer en mig d'una pluja tot recordant temps passats.

Us deixo un ventall de cançons del Jason Mraz que resumeixen la seva carrera musical fins el moment, destacant I'm Yours , Geek in Pink , Butterfly , o del seu primer disc The Remedy

SARAH VAUGHAN

La millor intèrpret d'un gran tema...

TAMMI TERRELL i MARVIN GAYE

Buscant per internet, he trobat aquest vídeo d'un clàssic "ain't no mountain high eniugh"que cantaven el duo format per aquest dos músics. La història és una mica trista, ja que la Tammi Terrell va caure malalta i va morir sobtadament al 1970, fet que va provocar que el Marvin Gaye es retirés durant tres anys dels escenaris. La carrera d'ell a partir de llavors, és prou coneguda, però no em volia estar de fer un petit homenatge a aquesta noia, que em sembla absolutament espectacular, i capaç de fer les caigudes d'ulls més impressionants que he vist en anys... Vagi per ella.

El vídeo és a l'hora, la prova de que amb quimica com la que hi havia entre ells dos, no calen ni efectes especials, ni ballets, ni gran coreorafies. Al mig del carrer, amb el metro passant i gent abandonant l'escena...

La dècada dels 90

Encara als noranta feia varis amb cassette de la ràdio, i descobria el Nevermind de Nirvana o el Debut de la Björk, però això no impedia que tingués debilitats musicals d'aquelles que amb el temps es transformen en verdaderes CONFESSIONS!!

1: Artista (per dir-ho d'alguna manera): Snow
Cançó: Ice, ice, baby.

Sí, sí, encara ara la puc escoltar i recordo perfetament tots els detalls de la cantarella d'aquest canadencs exconvicte que es va forrar amb aquesta versió. El video no té desperdici.

http://es.youtube.com/watch?v=Vp-is6S_b_g

2: Artista: MC Hammer
Cançó: U Can't Touch This

Realment, els estilistes de llavors, ara mateix es deixen el sou al psicoanalista. Jo ho reconec, per mi, temazo.

http://www.youtube.com/watch?v=DcNUx0-XEfw&feature=related


3: Artista: KLF
Cançó: 3 a m eternal (en tenen més...)

El video recordo que va ser polèmic per començar amb uns sons de metralladora...

http://www.youtube.com/watch?v=LXEOESuiYcA&feature=related

4: Artista: C&C Music Factory
Cançó: Gonna make you sweat (everybody dance now)

M'encanta el so 90's!

http://www.youtube.com/watch?v=b714Wi4CDsQ

5: Artista: Color Me Bad
Cançó: I wanna sex you up

Si algú m'ha vist ballar, ara ho entendrà una mica més.

http://www.youtube.com/watch?v=K9li1w2sMyE


Fins aquí les meves primeres confessions en forma de hits....no patiu que tot torna i els noranta no en seran l'excepció.

GONZALES

Voldria recomanar aquest artista polifacètic EN MAJÚSCULES, que tant aviat ha passat èpoques de raper de collaret d'or i xandall, com de pianista finíssim... i ara amb nou disc, que no és ni una cosa ni l'altra...

Si és cert el que diuen que pels seus amics els coneixereu, cal dir que entre els amics d'aquest músic canadenc hi ha la FEIST (que va ser una de les primeres recomanacions del Bloc), en Jaimie Lidell (que va venir poc després) o d'altres músics de nova fornada, com en Mocky i companyia...

Aquí els podeu veure tots junts, amb una cançó del Jaimie Lidell...

Gonzales - Multiply ft. Jamie Lidell
Cargado por taodan

Agradarà més o menys, però és un tio a seguir amb una gran capacitat per fer música.

Us deixo amb una cançó del seu disc de 'solo piano' que he descobert fa poc i m'agrada molt.

Discover Gonzales!

I també, una de les cançons del darrer disc "Soft power", el vídeo de la que es presenta com a single, que podreu trobar a la seva web de MYSPACE

La dolçor feta veu. Randy Crawford

La gràcia de la música es que hi ha tanta varietat que segons el teu estat d’ànims o fins i tot aprofitant el que estiguis fent (llegint, treballant, passejant, netejant els vidres, prenen el sol a la platja, practicar la teoria de les abelles i les flors, etc.) pots canviar de registre musical i quedar-te tan ample.

Vet aquí que reconec que la veu d’aquesta senyora m’ha acompanyat en molts moments de la meva vida. La vaig descobrir arran d’una cançó que segurament molts haureu escoltat alguna vegada que es diu Fallen, en la versió a duet que van fer Randy Crawford i Sole Gimenez (Presuntos Implicados), una d’aquelles cançons que, personalment, em posen els cabells de punta. http://es.youtube.com/watch?v=_ZobluGy3Ks

Miss Crawford és una de les veus més importants del Rhythm & Blues nordamericà des de fa la pila d’anys i la seva discrografia està plena de jazz, soul i R&B. Reconeguts èxits com Cajun Moon, Knockin’ On Heaven’s Door o When I Lose My Way la van convertir en llegenda viva de la música negra. Després d’alguns anys en que la seva música no era tan popular, Quentin Tarantino -arran la banda sonora de Jackie Brown- va tornar a fer-la popular amb la seva versió d’una mitica cançó dels Crusaders...de 1979...Street Life http://es.youtube.com/watch?v=Uv8A163qT5I

Actualment la tenim de gira amb el gran Joe Sample (Crusaders) http://profile.myspace.com/index.cfm?fuseaction=user.viewprofile&friendid=120735876

Hootie & The Blowfish

Aquesta podria ser la història de molts grups musicals que veuen com la fama i l’èxit marxa quasi tan ràpid com va arribar. Els Hootie & The Blowfish varen néixer al 1986 a l’estat de Columbia de la forma en que han nascut molts altres: companys de la universitat bla bla bla…ja sabeu el que continua. Al 1993 el seu primer disc d’estudi Cracked Rear View els catapulta a lo més alt del panorama musical nord-americà, aconseguint ser l’àlbum més venut a tot el pais l’any 1995, amb cançons tan bones com Hold my hand (brutal), Let her cry o Only Wanna Be With You.

Els següents dos discos encara els manté musicalment dalt del panorama musical nord-americà. El canvi de mil·lenni no els va anar gaire bé, i des de llavors que no aixequen cap.

Encara recordo el dia que, quan era seguidor incondicional de Friends, estava assegut al menjador veient un nou capítol i, oh sorpresa, l’argument del dia eren els Hootie & The Blowfish http://es.youtube.com/watch?v=FxuJldm9UCs

Us deixo la web del grup, on per sort, podeu escoltar el disc en viu que van fer fa temps. Malauradament el directe no és del meu gust, ja que és de la època country que van tenir, i clar…no es lo mismo. http://www.hootie.com/

LES OGRES DU BARBACK

En aquest post, hi conflueixen massa coses per poder expressar-les amb paraules...

Tant sols diré que aquest és un grup que em porta records d'una època de la meva vida plena de felicitat i petons robats pels carrers.... No és que em queixi de l'avui (pas du tout), tant sols... és un record que em vé acompanyat d'un gran somriure (aquell que es somriu amb la panxa... aquell). Eren els temps de les primeres vegades... i tots sabem el que això vol dir... ;-)

Temps en que França era una utopia, feta de grâtin dauphinois i minuts que queien lentament, al telèfon.... El ogres, sempre seràn especials.

Espero que us agradin.

Discover Les Ogres de Barback!

Discover Les Ogres de Barback!

Pecats musicals: ADRIANO CELENTANO

També voldria donar el meu suport a l'iniciativa del Roger de confessar els pecats musicals. Si... sota la façana pública, hi corre un nostàlgic de les americanes de grans solapes, les ulleres de sol al cap i les cadenes d'or al pit (que per desgràcia no tinc pelut com lós yogui... ja seria ideal)

Cada estiu des d'en fa un parell, escolto amb devoció l'Adriano Celentano, que reconeixe-m'ho, té enormes cançons de guateque, com "24.000 bacci", o la sobèrbia "Si é spento il sole".

Que gran.

Discover Adriano Celentano!

THE CINEMATICS

I pa que no sigui dit que desatenem a les ànimes marxoses, us deixo també un altre grup, que podria recordar el reguitzell de grups sorgit sota el paraigües dels Franz Ferdinand, Arctic Monkeys, Kaiser Chiefs... ja sabeu, redescobrint les guitarres que clamen al cel una resposta, i les bateries que s'emparren en trencar plats i la caixa (jeje)

A mi m'han agradat força. Us deixo el link de Myspace, i un xupito al deezer, a banda de la web oficial

Discover The Cinematics!

ANDREW BIRD

Per a que el ritme no decaigui, us deixo una descoberta recent (quina gran eina és el Deezer) que conté pinzellades del gran Sufjan Stevens i potser també de l'Anthony and the Johnsons, amb la lírica del Jeff Buckley a voltes... Moltes majúscules per parlar d'un músic que conec fa poc, ho accepto... per tant, el temps i els vostres comentaris diràn...

Us deixo una cançó del deezer, i l'enllaç al seu Myspace

Discover Andrew Bird!

Confessions de migdia

Ho admeto, he caigut. Com a bon "pufesional" que soc acostumo a escoltar pràcticament tot el que pugi dels cantants o grups que recomano o, en el seu defecte, deixo al generòs públic que ens llegueix que en faci una personal valoració. Vet aquí que fa uns dies vaig parlar d'un grup irlandès, comercials ells, que es diuen The Script.

Coses de la vida, i si em permeteu continuaré dient que és per culpa de la meva mania d'anar a còrrer amb música, m'he enganxat literalment a dues cançons de les que no en vaig parlar la darrera vegada. Tinc la mala costum de poder escoltar una cançó que m'agrada tranquil.lament 50 vegades seguides, i quedar-me tan ample. I és el que em passa ara mateix.

Com a terapia crec pertinent, a banda de confessar, deixar-vos les dues maleïdes cançons per veure si algú més cau, o simplement comproveu que necessito urgentment atenció psiquiàtrica pel meu mal gust musical.

http://es.youtube.com/watch?v=IJU5UDwHFak If you see Kay

http://es.youtube.com/watch?v=8Bp13TeFNrw Breakeven

En fi, coses pitjors s'han vist...no all saints?

Rapture Riders

O lo que és lo mateix, The Doors i Blondie. Avui faig una crida internacional per a que es declari a "Rapture Riders" el millor smash up del món mundial. Aquesta increïble creació musical és la suma de dos clàssics, el primer "The Rapture" de Blondie i el segon "Riders on the Storm" dels mítics The Doors. No acostumo a defensar els smash up, més que res perque la majoria deixen molt que dessitjar i només aconsegueixen destrossar les dues cançons que es barrejen, PERÒ (en aquest cas en majúscules) em trec el barret davant de “Rapture Riders”.

Com diria cert el fundador d’aquest blog, això és calité (i no Paquito Chocolatero)

Jo es que després d'escoltar nosequantesvegades aquesta cançó crec que no tinc paraules per descriure-la.

http://es.youtube.com/watch?v=dnhKPw2NXIw

PD. Qui no mogui cap part del seu cos només començar a sentir aquesta cançó...no és humà ni té sentiments ni oïda ni ná de ná.

Pecats musicals: reivindicant les All Saints

Proposo una nova secció per a discotecla que podríem anomenar "pecats musicals". Tot tenim algun grup o cancó que ens agrada però que no ens agrada que ens agradi. Això pot passar per diferents motius però segurament el principal és pq o és molt comercial o es considera socialment poc "cool" que t'agradin. Altres vegades és pq el disc en qüestió té algun significat personal-sentimental, vaja, que porta records, etc... Però sigui com sigui no hi pots fer res, cada vegada que els sents penses internament que són bons. Així, per comencar aquesta terapia alliberadora i encoratjar-vos a participar jo confesso el que segurament és el meu pitjor pecat musical: m'agraden molt les All Saints! Never Ever, Pure Shores, I know where it's at, són clàssics intemporals que van marcar els anys 90s i que cal que siguin tinguts en compte com a tal.

Si, ja ho se, es vergonyós, però no hi puc fer res... és més, les reivindico com unes dibes del seu temps que van quedar ràpidament eclipsades per les molt pitjors Spice Girls o, salvant les distàncies, la Britney o els mai prou valorats Backstreet Boys. I es que a diferència d'aquestes les All Saints almenys intentaben escriure cancons propies, portaben un passat soul i de R&B genuí, etc... És més, el seu primer disc, que era més seu, va ser un autèntic fracàs i només va ser en el segon, ja més comercial amb l'ajuda d'uns productors brutals, que van triumfar, demostrant que almenys havien intentat altres coses.
Ara que tenim grups "cool" totalment "manufacturats" i on el què importa és el productor més que no pas la banda (algú hauria de fer un post sobre Mark Ronson) com els Gnarls Barkley, elles van ser unes pioneres i penso que actualment les podríem veure amb un punt retro-kitch que els hi faci més justícia. A això ajuden les seves biografies personals mediocres, els seus fracassos en solitari, que dues d'elles hagin arribat a participar a Gran Hermano, els seus lios amb altres cantants com el de Jamiroquai, el d'Oasis, o el de Prodigy, que fessin playback, etc...
Per tot això us recomano que intenteu escoltar-les sense prejudicis, passant de qui són, gaudint d'unes bases interessants, melodies que no estan pas gens malament i uns arranjaments impecables. Fins i tot hi ha alguna lletra que no està mal!
Però és que hi ha més, ja que tot sembla indicar que aquesta tardor treuran un nou disc!!! Potser us sembla preocupant, però ja l'estic esperant, tot i que em fa una poooor...

Spiritualized A&E

Que bé tornar de vacances i llegir propostes tant suggerents a Discotecla. Aquí va el meu granet de sorra, que es el nou disc de Spiritualized (songs in A&E) que val molt la pena. Té una mica més de folkie que la resta, la qual cosa fa que, junt amb la veu, alguns temes s'assemblin (amb perdó) als Wilco, pero es un discassu amb moltes bones cancons.

The Script, els nous U2?

Avui farem un kit kat de música no comercial per parlar d’un grup de moda a mitja Europa i que està revolucionant el panorama musical aquests darrers mesos. És un grup irlandès que es diu The Script. La publicitat (que ja sabem per a que serveix) els presenta com el relleu d’U2. No seré jo qui compari tots dos grups, així que ’estalviaré dir què penso del senyor publicista que ha pensant en això (us deveu fer una idea…). En tot cas el felicito perquè ha aconseguit el que volia, que se’n parles de The Script.

Són un grup jove, molt jove, i només tenen un disc al mercat “The Script”, publicat a principis d’any. El seu single de llançament es “We Cry” cançó melancòlica i que admeto m’agrada. El segon single que tot just s’ha escoltat aquest estiu es diu “The man who can’t be moved”. Els entesos consideren a aquest grup una barreja entre soul celta (atenció al terme), hip hop, R&B i pop. Toma ya, “me lo empaca por favor y antes de usarlo batalo bien batido”. Com sempre intento ser respectuós amb les opinions d’experts però vaja, crec que s’han passat una mica.

He escoltat part de la resta del disc i humilment per a mi es pop comercial i segons quines cançons em recorda als nostres anyorats Backstreet Boys quan es possaven carinyosos o tovets (el segon single per exemple).

Et pot agradar i et pot no agradar, això ja depen de cadascun.

Us deixo el video de We Cry i ja teniu per començar i opinar si els voleu al vostre ordinador.

http://es.youtube.com/watch?v=D7fv5dlozk8

Tanguetto, el miedo a la libertad

Aprofitant que aquestes vacances d’estiu m’ha tocat pringar a la Discotecla mentre la resta de la humanitat ha marxat a platges paradisíaques i buides (com les de Salou), ha gaudit de menjars exquisits dignes de les millors delicatessen (Burger King i Bar Paco III), ha respirat aire pur (sobretot a les cues de les carreteres) i dormit hores i hores (amb el permís de la Yoli i el Kike en el Botellón Party Lounge) us presento una de les meves descobertes obtingudes fa uns anyets mentre feia les amèriques, el electrotango.

Per sort la música continua experimentant i vet aquí la barreja entre la música electrònica i el tango. Aquest nou tipus de música sorgit a finals dels 90 principis de segle té molt seguiment a Amèrica i està sent molt ben rebuda a Europa. Hi ha diversos grups potents destacant per sobre de tots 3: Gotan Project, Bajofondo i el grup que us presento avui, Tanghetto. Dels altres ja en parlarem en altres fascicles.

“Nascuts” musicalment al 2001 ja tenen 4 discos al mercat (el darrer fa poquets mesos "El miedo a la libertad"), nominat nombroses vegades als Grammys són un autèntic fenomen a diversos països llatinoamericans (recomanable assistir a un concert seu i veure com la gent embogeix ballant). Destacaria també les versions fetes de clàssics de New Order -Blue Monday- o Depeche Mode -Enjoy the silence-

No penseu que la seva música es queda estancada entre la música electrònica i el tango, ja que han anat introduint altres músiques a les seves composicions enriquint encara més el seu so. Darrerament hem pogut descobrir jazz o candombe, entre d’altres.

I a més, són tan bona gent que tenen una web molt completa on podreu veure i sentir part de la seva discografia.

http://www.tanghetto.com/

Ai Buenos Aires... (snif)

Drive (with) Me...Nawjajean

Aquests dies d’esport al vespre (hem de fer veure que ens mantenim en forma) i la necessitat d’escoltar música per no defallir als primers 50 metres, ha fet retrobar-me amb la sempre sorprenent Nawja Nimri i al polifacètic Carlos Jean, és a dir, Nawjajean. Feia deu anys del seu primer –i mític- disc conjunt -No Blood- que segons diuen els entesos va marcar un abans i un després dins el panorama musical electrònic espanyol. Ara tenim material nou al mercat sota el títol "Till it breaks" i les seves corresponents 11 cançons.

No puc negar que la veu de la senyoreta Nimri em té obnubilat (igual que la de Leonor Watling) tant des d’un punt de vista musical com cinematogràfic (si, ja sé que perdo molt dient això) però en fi, els gustos com els camins del senyor són inescrutables. I no negaré que els discos que ha tret en solitari tenen un no se què que m’atrapen.

Tant Carlos Jean com Nawja Nimri han treballat en solitari durant aquests deu anys, Carlos Jean com a productor de nombrosos artistes (se’l considera un dels millors), col.laboracions destacades (algun dia tocarà parlar de Fangoria) i fins i tot un disc en solitari; i la Nimri en uns quants discos en solitari, nombroses pel·lícules (i de les bones) i a saber quantes coses més.

Centrant-nos en el disc jo en destacaria cinc cançons per sobre de totes: Illness, Crime, Hookers, Don’t Try i Drive Me (per mi les dues millors). Crime ha estat l’escollida per ser el single del disc, encara que personalment no m’agrada gaire, però bé, alguna raó tindran més que res per que jo no soc productor musical, ni treballo a cap discogràfica (per raons obvies).

El disc és força dur en segons quines cançons i massa tou en altres moments. Per mi aquest és el punt dèbil. No hi ha continuïtat (Carlos Jean, si lees esto por favor, no me mates). I a mi personalment m’agrada la Nimri forta, la que et dona energia, la que et fa reaccionar. Atenció al teclat en segons quines cançons, brutal. En tot cas un disc que mereix ser escoltat i gaudit mentre cremes calories, prepares un sopar pels amics o la teva parella o simplement passeges.

Més informació a http://www.nawjajean.com/

Al pot petit hi ha la bona confitura. Cesaria Evora.

Parlar d’aquesta dona menuda és fer-ho de melancolia, intimisme, sentiment, lluita. Escoltar-la és sinònim de moviment, pau, africa, sensualitat. Si, és Cesària Evora, una de les millors artistes africanes que aquell oblidat continent que es diu Àfrica ens ha donat. Nascuda a l’illa de Sao Vicente (Cabo Verde) és una de les màximes exponents d’una música africana que lluita per fer-se pressent al món. Juntament amb altres il·lustres cantants africans com Youssou N’Dour o Ismael Lô reivindiquen una forma d’entendre la música diferent al que habitualment estem obligats a escoltar a la ràdio, televisió o...a les botigues de roba.

La seva discografia és molt àmplia, en total 13 discos que inclouen els sempre socorreguts recopilatoris que hom utilitza per apropar-se d’una manera ràpida i pràctica al que teòricament és lo millor d’un artista (encara que després ja sabem que això no sempre és així).

Jo destacaria un grapat de cançons de les quals en tinc un record i una ubicació (ja se sap...quasi sempre relaciones una cançó amb un fet o un lloc en la teva vida) però com s’ha de sintetitzar dono una menció especial a “Sodade”, “Angola”, “Bondade e maldade”, “Africa Nossa”, “Sangre de Beirona” o “Beijo Robado”

Encara recordo quan, assistint a un espectacle de dansa contemporània que es feia a Guayaquil fa pocs anys i davant la meva sorpresa, van iniciar l’obra amb la cançó de “Sodade” i el misticisme que es va crear a la sala, malgrat pràcticament ningú entendre la lletra de la cançó, encaixava perfectament amb el que volia expressar la dansa: melancolia, reivindicació i felicitat.

Per cert, el seu darrer tresor musical “Rogamar” amaga molts sons amagats en una continua reivindicació del mar i de tradicions marítimes, ja sigui a través de violins, guitarres, tambors, “batucadas”, piano, etc.

Per il.lustrar-vos una mica us deixo un fabulós duet entre Cesaria i Maritza cantant Sodade http://es.youtube.com/watch?v=g3oq3kYI4A8 i com no, la seva pàgina web on –gràcies senyors de la discrogràfica!- podem escoltar troços de tota la seva discografia http://www.cesaria-evora.com/

Bon profit

Nou disc de Beck: MODERN GUILT

Suposo que la majoria, coneixereu en Beck. Sí, aquell noi que va començar amb el hit "Loser" ja fa uns quants anys, i que després va publicar el trencador "Odelay"(que ara s'ha reeditat amb extres i rareses). Bé, doncs aquest home ha anat fent discos, i sempre en dues linies diferents: una la de Odelay, amb barrejes de Folk, Electro i qualsevol estil que pugui retallar i enganxar amb un to sempre festiu i experimental. Però per altra banda, també ha fet discos més introspectius o digue'm-li tranquils com el per mi meravellós "Sea Change".

Ara acaba de treure un disc que em sembla molt bo, i en el que casa una mica les dues linies, tot i que s'acosta més a la vessant introspectiva. Més guitarres, menys to festiu però amb composicions que sorprenen i agraden alhora...El disc es diu "Modern Guilt" i el recomano fervorosament.

http://www.myspace.com/beck

Bé, això de la calor deu fer que a un se li enganxin els dits al teclat, perquè déu n'hi do el rollo que he clavat.

Bon estiuet a tots!!