The Sunday Drivers

Uns paios que em van sorprendre ja fa uns anys quan van aparèixer en un concert de radio 3 d'aquests que passen a la 2 i que sempre he pensat que no mirava ningú, però em vaig quedar enganxat pel bon rotllo que porten aquests "conductors de diumenge" des de 1999. I encara vaig flipar més quan em vaig enterar que eren de Toledo, com??? Però si fan britpop!... Vaja, pop sense grans pretensions, alegre (sí, sí, el pop no té pq ser sempre tant depriment) i perfecte per viatges amb cotxe un diumenge d'estiu.





Aquestes cançons dels discos anteriors no estaben gens malament, però el nou disc d'aquest estiu 2009 "The end of maiden trip" és millor que tota la resta. Només cal veure com comença, amb dues grans cançons que han format part de la meva banda sonora aquestestiu: "The plan" i "I"... però tot el disc val la pena, tot i que potser és una mica menys alegre que els altres... s'escolta tant fàcil.



El 30 d'octubre venen a Barcelona,... a veure quan venen a Beijing, jejeje.

I per acabar, i abans de que em xapin l'spotify d'aqui a 10 dies, aquí teniu una gran selecció de música "gipsy" que hem elaborat entre diferent gent:

Amy Winehouse

Com a mínim, iguala el clàssic... quina llàstima si finalment si és cert que s'ha perdut.... És un prodigi... ;-)



Potser no en qualitat de la veu, però si en intenció de la lletra (la Dinah Washington és bestial, però, potser perquè llavors no es podia, no canta el que diu la cançó...)

Patrick Swayze

Un petit homenatge a aquest actor, ballarí, compositor, cantant...

Una de les cançons que va composar: "She's like the wind"

http://www.youtube.com/watch?v=AVi4PUx8bXk

Feel her breath on my face
her body close to me
can't look in her eyes
she's out of my league
just a fool to believe
I have anything she needs
she's like the wind.

Bat for lashes

Albert Plà - La Diferencia

Aquest 2009 va molt fort. El nou àlbum d'Animal Collective, el d'Antony and the Jonsons, el de Wilco, el de Jarvis Cocker, el dels Phoneix,... que bons... però aquest estiu m'he quedat enganxat, atrapat, fascinat... per l'últim de l'Albert Plà.
La Diferéncia és un disc excel·lent, que mostra un Albert Plà en plena facultats, que manté la seva escència provocadora i irreverent, amb una poesia realista explícita i una música cuidadíssima (quins arrenjaments!!) però potser amb un grau de maduresa que encara el fa ser més fi i que fa que redueix el toc escatològic que trobem en altres lletres.

http://open.spotify.com/user/rogerserra/playlist/5kkSp0XJ6UoNBgFsTgY9ew

La Diferencia es un disc senzillament genial de principi a fi, i tant eclèctic que resulta indefinible... potser les millors serien:

1- La Diferència, una rumba íntima que té des d'uns cors quasi gregorians i acaba amb guitarres a lo heavy.
2- Hongos... party-drinking song a lo "Veintegenarios"
4- Ciego, una rumba a lo "No solo de rumba vive el hombre"
5- Soñando, el més intimista i genuí... el de ho sento molt... però que maca...
6- Corazón, una altra genialitat... amb un estribillo fantàstic i una lletra increible... Una "roadsong" (com la del gat, o la colilla, o la juerga catalana) que tant bé fa el senyor Plà, és a dir, com una roadmovie però amb cancó.
8- Malos pensamientos, una oda increscendo de subidón final...
9- Fantasma, quasi, quasi diria que la cancó podria ser dels Estopa, jejeje... però la lletra noooo... i els arreglos tampoc.. rumba, rumba i més rumba de la bona...
10- La colilla... pues això... una "roadsong" per les amèriques... quina lletra!!!
11- Juerga Catalana... una supermegapartydrinkingdrugingorganilludefireta song a la catalana que està predestinada a ser un clàssic.

Ara veig que les he posat quasi totes, jejeje... bé us deixo algunes perles de lletra:

Vam canviar el golf GTI per un Mercedes Jo-De-Teeee

En los dedos de mis pies,
crecen hongos de colores
me los como y crecen flores
más allá del horizonte.

Mi corazón se me escapaba,
saltaba de mi cama
salía de mi casa
se iba por ahí de farra
sería que estaba deprimido
sería que estaba resentido
yo no sé por qué había sido
pero mi corazón se había ido...
y andando, andando,
se desplazan los humanos
pero los corazones se desplazan
palpitando, palpitando, palpitando....

Cherish the Ladies

Bones a tots!

És el primer cop que escric en aquest blog i ho faig per animar-vos a escoltar un grup que és diu: Cherish the Ladies. És un grup femení irlandès nord-americà que es va formar el 1985. Malgrat sigui un grup femení, en els seus àlbums és possible sentir les col·laboracions de veus masculines.

Tenen peces tan instrumentals com vocals.

Si voleu sentir-les teniu un munt de peces a l'Spotify, i també alguns vídeos en el Youtube. Però de totes les que he anat sentint, la que més m'agrada es diu: "The Broom of the Cowdenknowes" (està a l'Spotify). És una petita preciositat.

Val la pena, de veritat!

Dave Gahan

Em sembla que no cal grans presentacions per parlar de Dave Gahan, cantant de Depeche Mode. Cul inquiet com el que més ja fa temps que de forma paral.lela a DM escriu cançons (per DM i per ell mateix) i treu discos en solitari, concretament dos: Paper Monster (2003) i Hourglass (2007).

Us faig cinc cèntims d'algunes cançons de la seva discografia en solitari, que evidentment recorda molt a DM, amb un toc molt personal que de ben segur us atraparà com a mi: Saw Something; Kingdom; Dirty Sticky Floor; Deeper and deeper; A little Lie.

A gaudir!

MICHAEL JACKSON

Bé es mereix un homenatge... aquesta és una de les meves preferides...



http://www.youtube.com/watch?v=4_hz2am90Hk

Un parell de nous bons discs...

El primer que he pogut escoltar és el nou disc del Ben Harper, "White Lies for Dark Times". És totalment recomanable, i es pot escoltar gratuitament a la seva web a través d'un audioplayer.









El segon, és el nou de la Regina Spektor, "FAR", que podeu escoltar al seu site de Myspace . Com sempre, aquesta dona aconsegeix bona música i grans cançons, amb una veu superpeculiar...

Pecats Musicals: Naturaleza Muerta

Ho confesso. Jo de jove era fan de Mecano. Sort que els anys han passat, i ara ja no ens dona vergonya reconèixer certs gustos musicals de joventut. Els mecaneros hem sortit al carrer a cridar "Una rosa es una rosa eeeeeeeeeeeees, ¡una rosa!" (molt profund, ho sé).

Com a mostra dels meus pecats us deixo la que sense dubte és la millor cançó de Mecano (i ho dic de forma subjectiva, clar). Per mi lo millor de la nostra joventut, juntament ambs els petazetas, nubes, flashes de 25 , els duels Fernando Martin-Audie Norris de bàsket, i els bollycao. Encara recordo cantant-la a viva veu a l'habitació de ma germana on estava l'únic radiocassette de casa mons pares, tot imitant -i posseit per algun dimoni- al Nacho Cano i els seus teclats.

Demano doncs l'absolució.

Joe Crepusculo

Impressionant, sorprenent, freak, timu, enganxós, sabós, un crack. Tots aquests qualificatius contradictoris li fan justícia a aquest personatge però jo em decanto per considerarlo un MÚSIC genialment imperfecte i surrealista. En algunes coses em sembla una mena d'il·luminat semblant a l'Albert Plà o l'Albert Serra... no se... surrealista però sense ser galàctic, electrònica de fireta, organillu vuitanteru i tira milles. Per a què ens entenguem, està molt lluny de poder-li posar l'etiqueta de "calité", fins i tot diria que el tio no canta ni toca bé... i és més, el primer cop que el vaig sentir vaig dir... buffff, això no val res... però a copia de veure Rockdeluxe els deixava pels núvols i que el senyor Crepusculo es feia un lloc a tots els festivals del país i de l'estat (Privamera, PopArb, FIB, Absolut Faraday, Sonar, etc) li vaig donar una segona oportunitat que va ser la bona. Per aquells que no el conegueu mireu el videoclip aquest abans de continuar llegint (posa el "pause" a la cinta de dalt pq sinó la liaràs.. jejeje):



Ara que ja us heu conegut et deixo un espai en blanc pq afegeixis tots els adjectius calificatius que creguis que m'he deixat abans, jejeje.... realment és tot un personatge.
"Escuela de zebras" y "Supercrepus" són gratuits i us els podeu descarregar gratuitament des de la seva web. http://www.crepus.com/



Ah, he posat un gadget inicial que espero que funcioni i us agradi i també ara us regalu una llista de Spotify molt guapa...

TOK TOK TOK

Tot tok tok... Que es pot passar? Doncs si, i possiblement, per a quedar-se! Un grup alemanys molt xulo que segurament anirà ocupant cada cop més espai en els petits comitès que es generen al voltant dels vostres MP3...

Link a la pàgina oficial

A veure si us agrada. No money refund...

RUFUS... AGAIN

És una idea agosarada, però si Bach fos un músic avui, bé podria fer una cançó com aquesta...

Marisa Monte

Què puc dir d'aquesta gran senyora de la cançó brasilera. Un dels màxims referents de la música popular brasilera. És una de les artistes que ha rebut més suport dels GRANS del Brasil, Caetano Veloso, Gilberto Gil, Carlinhos Brown, Seu Jorge, Arnaldo Antunes han participat en molts duets o treballs conjunts, fent de la discografia de Marisa Monte una de les més especials i boniques (per mi clar) de tot el Brasil.

Acostumo a donar-vos la brasa amb comentaris que aquesta vegada ometré.

Anem al gra.

Aquí us deixo un ampli ventall de grans cançons: Gentileza; O que me importa; A menina dança; Vilarejo; Nao é proibido (fantástica!); Ja sei namorar (que després versionaren Tribalistas); Na estrada (versió Karaoke), entre d'altres.

Però les meves tres preferides són: Dança da solidao (quina bellesa!!!); Música (que trio de lujo!!!); i com no...el duet amb Julieta Venegas Ilusao.

El extasis de Santa Teresa

Com que la vida potser una gran merda avui he decidit compartir la millor cançó del món per animar-se només aixecar-se de bon matí.

Pugueu el volum del vostre MP3.

Pugueu el so de la vostra mini cadena.

Del vostre DVD.

Pugueu el so al màxim i deixe-vos emportar per aquesta meravella.

Ja està aquí.

Ja ha arribat.

Jo vull que al meu enterrament soni a tota òstia aquesta gran cançó.

Gràcies The Verve!

Paquita la del Barrio

Com ja sabeu (i sinó ja us ho dic ara) tinc fama de persona seria. I com també sabeu la meva particular contribució en aquest blog ha estat adreçada a fer-vos copartíceps de les meves filies musicals i aquelles descobertes (o no) que formen part de la meva dilatada vida. Però (sempre n’hi ha un) hi ha un personatge, perdó, músic, que va entrar tot just 7 anys a formar part de la meva història com ésser humà. Treballar en certs països té les seves avantatges, i els seus riscos, i així va ser com vaig descobrir a Paquita la del Barrio. Us demano doncs que us prengeu aquesta entrada com una forma de contribució a la sociologia mundial.

Ep, no marxeu, espereu! Aquesta senyora mereix un respecte!

Paquita és una de les més grans cantants de boleros de tota Amèrica Llatina (i part de la galàxia) i sobretot és la líder indiscutible d’un gènere musical que barreja la sonoritat més romàntica d’un clàssic bolero amb les lletres on els insults cap els homes estan a l’ordre del dia. Diuen que ha tingut una vida complicada, però diuen també que això no és excusa per dir les coses que diu...i quedar-se tan ample. Així doncs, si em permeteu, diré que és una de les més grans cantants de "boleros". Millor, no?

No sabria dir-vos amb exactitud la quantitat de discos que ha tret al mercat, i encara menys els milers de discos que ha venut. És venerada i odiada a la vegada. Hi ha estat insultada i aclamada a parts iguals en cadascun dels concerts que ha donat. No té problemes en insultar en directe a qualsevol home que intenti menysprear-la. I es que aquesta dona té força geni.

Us demano amb humiltat que dediqueu 5 minuts de la vostra vida a escoltar -i veure- Rata de dos patas. El major hit de tota la seva discografia. Entendreu el perquè!

I si encara teniu més ganes d’escoltar més cançons mítiques d’aquesta senyora teniu més a Las mujeres mandan, Si yo fuera varón, Hombres malvados, Tres veces te engañé, Tu pobre pistolita, Te lo dejo todo , i un llarg etcètera. Els títols crec que us poden ajudar a intuir la temàtica... Més de quaranta anys dedicats a la música donen per molt. I us asseguro que seguidors n'ha tingut sempre, i no dos gats precissament.

Ah!, l’amic Ricardo Arjona (el més important cantautor de tota Amèrica Central) fa un any va fer un duet amb la Paquita Ni tu ni yo .

Prometo solemnement tornar a fer entrades "normals" a partir de ja mateix. Però si no us presentava a la Paquita...reventava.

THE DOWLAND PROJECT

Una proposta peculiar per a aquest blog, ja que és de música antiga, però aquesta si, contrastada per l'usuari des de fa un parell d'anys. The Dowland Project és un experiment liderat per un tenor, John Potter, per revisitar la música del renaixement amb músics i instruments de Jazz. El resultat, pel meu gust, és extraordinari. Sabeu aquells moment en que un vol estar tranquil i fer qualsevol cosa (treballar, llegir...), aquesta música és ideal.


I sempre s'apren alguna cosa. Buscant per fer aquest post, he descobert el perquè de dir-se Dowland! és en homenatgen al compositor John Dowland, llaudista i cantant anglès del s. XVII, del que trobareu una breu referència a wikipedia

Us deixo amb un exemple. Segur que no agradarà a tothom, però com sempre, és una proposta, adient per orelles obertes, com les vostres... a veure si us agrada...

Reeditando. La Habitación Roja

Els seguidors de La Habitación Roja estem d'enhorabona per partida doble. Primer, perquè falta menys per a que tregin al mercat el seu nou disc (el setè!), i segon perquè el 19 de maig es reediten els seus primers 4 discos, per desgràcia ja descatalogats.

Per la vostra salut mental i musical dono per fet que coneixeu a La Habitación Roja. Si la resposta és que no tranquils que no us excomulgaré, encara que tindria suficients motius per fer-ho.

He d'admetre que són un dels pocs grups musicals que segueixo des de fa anys, i crec que és l'únic grup espanyol que encara tinc el plaer de seguir des de que van "aparèixer". Malauradament la majoria de grups després d'uns pocs (o molts) anys decideixen separar-se, però per ara (toquem fusta) no és el cas d'aquest grup. Diuen que no hi ha res com els seus primers discos (quins records!) i que després han perdut energia.

Per una vegada i sense que serveixi de precedent no us penso donar la pallisa explicant qui són, d'on venen i a on van. Crec que escoltant una petita selecció d'aquests darrers 12 anys de bona música tindreu suficient: Mi habitación, Y, Posidonia (no em canso mai d'ella), La vida moderna, Un dia perfecto, Esta no será otra canción de amor o Eurovisión.

Charlie Winston - Hobo

A ses illes (les britàniques, no les d'aquí al costat) a banda de prendre té a les cinc de la tarda i no tenir necessitat de treure's el First Certificate, també canten.

Vet aquí que ens trobem amb el Charlie Winston amb un nou disc titulat Hobo, un disc ple de bones cançons, que segurament ens recordarà a altres músiques però que totes elles ens porten sons nous i frescos. Malgrat tenir a la seva família altres grans músics, ser germaníssim del gran Tom Baxter no l'ha impedit tenir presència pròpia en el que cada vegada més complicat món musical.

Tot va començar arran de Charlie Winston and the Oxymorons que el va donar a conèixer. L'any 2007 Peter Gabriel el va cridar per a que participés en la seva gira. Aquest fet coincideix amb la sortida al mercat del primer disc en solitari (editat per ell mateix) titulat Make my way (creieu que volia dir-nos alguna cosa?). La televisió i la publicitat com no li van donar el cop que necessitava per donar-se a conèixer, i una versió d'una cançó de Spencer Davis Group I'm a man (una altra indirecta?) sonava a totes les ràdios.

I arribem a l'any 2009 quan apareix Hobo, el seu "primer" disc, un mix de música folk i rock, que té cançons tan bones com Like a Hobo; My Name; I Love Your Smile; la gran In Your Hands (aquesta és la meva!) o Tongued Tied, entre d'altres.

Bon profit!

FEMI KUTI - LIVE AT THE SHRINE

A finals del 2008 va aparèixer l'últim disc del nigerià Femi Kuti titulat "Day by Day" després de 7 anys de silenci discogràfic. Però la millor manera d'endinsar-se en el món fantàstic d'aquest músic (i alguna cosa més) és començar amb el magnífic documental "Femi Kuti - Live at the Shrine" (2004), o també conegut com a African Shrine, que és molt més que un concert! Us deixo el trailer per anar fent boca pq no he trobat el documental sencer en streaming.

MACACO

El nou disc de Macaco m'ha convençut de que sempre havia vist aquest tio amb certs prejudicis. La col·laboració amb els Gossos (sí, sí, els Gossos) ja va donar lloc a la fantàstica "Corren" (una cançó que camina, camina...) i després em vaig topar amb la "Moving" pel National Geographic que no estava mal i finalment, en un atac de bogeria, em vaig descarregar el disc i... m'ha agradat. No sé si serà un pecat musical... però és que el disc està molt ben cuidat, fins a l'últim detall, plè d'efectes de producció, etc... el tio s'ho ha currat i ha fet un disc alegre, optimista i primaveral molt rodó. I mentres en Manu Chao (sens dubte el rei dels multicultis) em sembla que s'ha quedat estancat, Macaco ha madurat i ha incorporat instruments diferents, nous estils i ha obert la sonoritat sense perdre l'estil.
Sí, de vegades cansa el tò moralitzant, multiculti i ecològic de quasi totes les lletres i potser trobo a faltar unes lletres més personals, més sentimentals, o menys políticament correctes, i sí, ja cansa que hi hagi tants talls de veu amb frase celèbre i efectes d'altaveu (rollo manu chao) però aquests són els únics "però"s que li poso al discu que em sembla un dels millors dins d'aquest estil. Però bé, les lletres del senyor Ben Harper tenen tela i no per això deixo d'apreciar la seva música...
Vaja, que us recomano que us pareu un moment a escoltar el disc sense prejudicis per afrontar amb el millor esperit aquesta primavera que es resisteix a arribar... i jo mentrestant em baixaré algún altre disc seu no fos cas que fós un fan de Macaco i no me n'hagués adonat... jejeje...

Aquí us deixo el link pq us decarregueu el disc sencer:

http://rs348.rapidshare.com/files/213184892/MACAPP_2009_.rar

I la cançó "corren" del youtube:

RAVI SHANKAR

Un vídeo tremendo

RALPH STANLEY

Obrim també una tercera via, per als qui la italianofilia encetada recentment no us acabi de fer el pes... m'oloro que potser aviat viurem un revival del Bluegrass més tradicional dels Estats Units, i fent una mica de recerca en aquest estil de música (que desconeixia del tot) us deixo un home que és un mite. Ralph Stanley és una bèstia amb una veu increïble, i que els qui hagueu vist la peli dels Cohen "Oh, Brother, where are thou" ja heu sentit interpretant la cançó "Oh, Death" que entonava el cap del Klan i que és terrible (la lletra és crua com poques).

No és però, l'estil predominant d'ell, ni del Bluegrass...

Aquí el teniu interpretant la llavor de la peli "A man in constant sorrow" i també "Oh, Death"... Finalment, trobareu un missatge de suport de Ralph Stanley a Barak Obama. Una curiositat... que potser no ho és tant!

ANA CAROLINA

Un post imprescindible per als que us agradi la música brasileira... i la música en general, pa que nos vamos a engañá.... No coneixia a l'Ana Carolina, i he de dir que tinc la sensació d'arribar a una festa que ha començat fa hores, però tot i això, encara té corda per estona. La majoria dels vídeos del youtube no es deixen enllaçar, per tant, us proposo començar per aquest duet amb el Seu Jorge (del que ja havíem parlat anteriorment) i un cop a Youtube, no deixar-vos perdre cançons com "Garganta" o "Qem de nois dois". Té una veu que és un espectacle... o no?

LUCIO BATTISTI

Aquesta vegada, cal demanar que tothom es posi dret, ja que estem davant d'un dels clàssics. Em comentaven fa poc que aquesta és la cançó que es canta sempre que s'ajunten un grup d'italians i hi ha una guitarra a la vora. No sé què us semblarà, però té la força dels himnes que a vegades, es demana a una cançó d'aquest tipus... espero que us agradi!



Potser també us passarà a vosaltres... és una cançó que un cop l'has sentida, i la tornes a sentir, et sembla que ja la coneixes.
No és poca cosa!

Dadawa i Sevara Nazarkhan: música centroasiàtica

Doble recomenació. Perquè? Doncs perquè són petits descobriments que potser no es mereixen tota una entrada, però que són interessants, potser ratllant el freakisme: una cantant tibetana i una d'uzbeka.

La música xinesa no m'agrada gaire, i la música tradicional xinesa encara menys... i mira que ho he intentat eh... i que he pssat un bon temps per allà... però no hi ha manera, sempre que sento música tradicional em ve la imatge d'un gat desesperat miolant sense parar. Però hi ha excepcions i Dadawa, el nom artístic de Zhu Zheqin 朱哲琴 n´és una... si no fós que és tibetana... però bé, canta en xinès moltes de les cançons.
Zhu s'ha convertit en una estrella musical, fent gires i guanyant premis a la AsianMTV i últimament s'ha dedicat a viatjar i fer programes de TV de viatges... però és que té una veu que val més que l'escolteu si no és que preferiu llegir el seu blog.

Aquí podeu veure un vídeo d'un dels seus concerts al 2004 amb tot el show que porta, però us deixo amb un vídeo d'Sky Burial, una cançó que posa la pell de gallina.



I ara és el torn de la Sevara Nazarkhan una cantant uzbeka (d'Uzbekistan) que vaig descobrir quan visitava aquelles terres però que des de llavors ha fet moltes coses a nivell internacional. Però de la seva discografía només destacaría el disc Yol Bolsin (on vas?) que recull cançons tradicionals del segles XVI i XVII de l'imperi timurida (actual uzbekistan) i el més actual Sen.





I ja més recentment, como no, s'ha passat una mica al pop:

Eleftheria Arvanitaki fusiona amb flamenc.

Eleftheria Arvanitaki ve en concert el pròxim 7 de maig a Barcelona, temps de sobre per aquells que encara no la coneixeu de fer una petita inmersió en la discografía d'aquesta diva de la música grega i ara ja internacional. Encara recordo quan la vaig descobrir gràcies al Trezet y el seu mític programa de Radio3 en un càlid matí de diumenge primaveral...Suposo que molts coneixeu a la Maria Farantouri o al Mikis Theodorakis, clàssics de la música entekhno (cançó artística grega), doncs per aquí va la Eleftheria, que juntament amb la Eleni Vitalli i la Haris Alexiou serien les dives actuals de l'entekhno. I de totes elles l'Eleftheria és la que ha tingut més èxit a l'estat espanyol, on fins i tot li han publicat algun dels àlbums en castellà... i on ara ha publicat el seu últim disc titulat Mírame i que s'acosta al flamenc i canta amb castellà amb un resultat de fusió interessant amb Concha Buika y Javier Limón:



I aquí una altre del disc (Carcel de Oro) en grec:



De més antic aquí teniu un bon video on mostra tot el seu potencial amb aquest single ja clàssic Auvra i aquí ja un videoclip més recent Pare me agkalia kai pame, com aquí, però hi ha molt més d'aquesta cantant de veu grandiosa.

Algunes cançons més recents ja són més pop i no m'agraden tant... però no està malament:

Eleftheria Arvanitaki Pare me agkalia
Uploaded by Dag-lagrima

Eleftheria Arvanitaki - Os Ta Haramata
Uploaded by jief75

Per aquells interessats en música grega, un bon lloc per on començar és a través de Radio Thalassa, una radio digital de música grega de qualitat. Però ja posats, us deixo algunes altres perles gregues, com són les col·laboracions de Theodorakis i Farantouri... Imagineu-vos estar arrant de platja de bon matí o prop d'un port, etc... extremadament mediterrani.



Zorba, un clàssic entre els clàssics:


I, per cert, l'últim cop que va sonar l'Eleftheria a ICatfm va ser el dijous 11 de setembre de 2008... jejeje... allí queda...

MINA

Submergit en una nova fase d'experimentació musical, ja aviso que vindràn algunes propostes de música italiana que val la pena que coneguem. Aquí va la primera (segur que us sona), la MINA. Primer una de coneguda i després, una demostració de veu i ganes de passar-ho bé, a parts iguals. Per tancar, una cançó que és ja un clàssic: parole, parole, parole... (que gran!!)

Vagidegust!

Cut Copy

Com veieu aquí ens tornem bojos per la música en general. Una setmana ens imaginem en mig d'un concert en un castell castellà a l'Alta Edat Mitjana i la setmana següent ens traslladem a una festa boja a qualsevol discoteca de Melbourne en ple segle XXI. C'est magic!

Us presentem Cut Copy, la ja no tan nova revelació de l'indie electrònic. L'any passat van treure el segon disc In Ghost Colours, que els va confirmar com un dels grups musicals internacionals més potents i amb més futur. El seu primer disc Bright Like Neon Love va sortir al mercat al 2004, tres anys després del seu naixement com a grup. Ja llavors van demostrar que volien deixar de ser una promesa per convertir-se en una realitat. Grups tan potents com Franz Ferdinand o Bloc Party van compartir escenari amb ells a la seva primera mini gira internacional que els va donar a conèixer. D'aquell primer disc en destaquen cançons com Going Nowhere o Future.

Com ja he comentat l'any passat van treure nou disc, que la crítica l'ha definit com un disc ple d'oxigen per l'escena indie electrònica. No seré jo qui negui la màxima, però si que és cert que el disc està ple de hits que van més enllà de lo "ballable". Com a mostra aquí teniu els dos primers singles Lights & Music i Hearts on Fire. Jo ves per on prefereixo unes altres, sobretot Strangers in the wind d'una elegància inicial sublime. Com sempre, bon profit!

El mestre Savall

La Discotecla va nèixer amb la voluntat de donar a conèixer noves propostes musicals i, certament, aquesta entrada no és en sí cap nova proposta però si que serà nova per molts de vosaltres. Avui farem un canvi radical de registre musical i ens endinsarem a èpoques remotes. Segurament us quedarà una mica lluny aquesta música, però creiem que val la pena apropar-s'hi, si més no per gaudir d'una nova sonoritat.

Per aquells/es que no conegueu a Jordi Savall us el puc definir com el més important músic del món en música antiga [ahí es ná]. Nascut a Igualada fa uns quants anys, el mestre Savall té una importantíssima feina de recuperació d'un gènere musical força oblidat. La seva tasca ha permès recuperar música que va des de l'Edat Mitjana fins finals del segle XIX. La seva discografia compren més de 120 discos, sempre dedicada a la música antiga, en especial la música antiga espanyola de la n'és el màxim especialista, i màxim recuperador (sobretot de música àrab i sefardí).

Expert en viola de gamba va fundar tres grups musicals a finals del segle passat que són en l'actualitat referència internacional en música antiga: Hesperion XX -ara Hesperion XXI- de la que en formen part la seva dona, la soprano Montserrat Figueres i els seus dos fills, també reconeguts músics; La Capella Reial de Catalunya, i Le Concert des Nacions. Dels molts premis i reconeixements internacionals que ha guanyat, volem destacar l'aconseguit al 1992, amb l'obtenció d'un Cèsar francés i altres premis internacionals de prestigui per la banda sonora de la pel.lícula Tous Les Matins du Monde.

En fi, una trajectòria impressionant. Bon profit!

Una eina curiosa aplicada al blogg

http://www.wordle.net

Em serveix per presentar aquesta pàgina curiosa que he trobat i que genera núvols de paraules amb el text que tu li entris, o com en aquest cas, amb l'RSS d'un blogg. Aquest núvol és fet amb el link a discotecla... qui tingui curiositat, és a http://www.wordle.net

Fleet Foxes

Si, no seré jo qui negui aquí que Fleet Foxes són una barreja de folk americà, folk anglés, Brian Wilson, Simon & Garfunkel, indie d'anar per casa, però crec que si després d'escoltar White Winter Hymnal , Mykonos (increïble!), Tiger Mountain Peasant Song , Blue Ridge Mountains , English House o He Doesn't Know Why no has decidit afegir una carpeta més al teu mp3...tens un problema.

I aquests cinc músics de Seattle només tenen un disc al mercat. Vint-i-dos anyets té l'angelet que canta. Prometen, oi?

WILCO - KICKING TELEVISION

Us recomano amb tot l'entusiasme del que puc ser capaç, aquest disc en directe de WILCO. És la gravació d'un concert que van fer a Chicago i que és memorable de dalt a baix! Me'l va recomanar l'amic Ignasi, mític "per poders" en aquest bloc, per recomanacions tant absolutes com el Jeff Buckley o la Oumou Sangaré...

Sobren les paraules. Aconseguiu el concert i escolteu cançons com la que us deixo una mica mes avall o la impressionant "Jesus, etc.". No hi ha millor manera de començar bé un dia qualsevol....



JESUS ETC.

Port O'brien

Nova descoberta, que encara no sé ben bé com definir, però que també m'està fent picar sobre la taula i moure els peus a bon ritme. Música coral amb regust folk però molt més contundent de ritme i melodia... ei, jo que sé, és dificil de definir sense quedar com un ruc, vale?

Escolteu-ho i en tot cas, opineu què us sembla. Vagidegust

Visiteu el seu Myspace

veieu-ne un video musical (aquesta cançó és molt predicada entre els seus seguidors)



O (visca el multimedia) escolteu-los aquí:

Discover Port O'Brien!

Blind - Recordant Studio54

Diuen alguns entesos musicals que la millor cançó del no anyorat 2008 ha estat Blind, cançó d'un grup de Nova York que es diu Hercules And Love Affair, grup que crec no escoltarem gaire més. Si volien promocionar-se no dubto que ho han aconseguit, però no per mèrits propis precissament. També diuen que si no l'has escoltat a les pistes de ball ni a cap bar o cafeteria amb un mínim de bon gust musical és que o no has tingut vida social en tot l'any...o que has de canviar d'amics (i per tant de bar/discoteca/cafeteria).

Em sembla que jo entro en alguna d'aquestos dues situacions perque no tenia cap coneixement d'aquesta cançó. Vet aquí que no ha estat fins aquest any que he descobert de retruc (no volgueu saber com) Blind. I això és extrany perque Hercules and love Affair va demanar a Antony Hegarty -si, el mateix Antony dels "Antony & the Johnsons"- que la cantés. I ja sabeu la meva devoció malaltissa per l'Antony (d'aquí pocs dies us faré cinc cèntims del esperadíssim nou disc).

Blind té tot allò que recorda en part als anyorats anys de Studio 54: música discotequera, ritme ballable, lletra i música "facilona", sense gaires pretensions, moments retros i, en aquest cas, trompetes que aporten un toc quelcom diferent. Si afeguim que crec és la primera vegada que escolto a Antony Hegarty sense que sembli que plora (i nosaltres amb ell), canviant completament el seu registre musical, tenim una petita joia musical dins el món de la música electrònica.

Prova de sentir-la i no podràs negar-me que, almenys, has mogut una mica el peu. Confesa!

Joanna Newsom

Aquesta noia és una descoberta més recent. Té una veu que ben bé funcionaria pels interrogatoris de Guantánamo, però amb temps i carinyo un s'hi acostuma i acaba sent de modulació "alternativa". Es curra molt les melodies i el conjunt funciona.

Sorprenent, cosa que no és poc avui en dia...jeje

Discover Joanna Newsom!

BEIRUT

Una recomanació sincera i directa per a tots els que us agraden per exemple, el Sufjan Stevens, la música folk, els Ogres du Barback, la música francesa i la dels balcans (tot i que aquesta no ho és), els acordions i els ukeleles....

Són brutals. No us els perdeu!! Aquest grup si que el tinc ben mastegat, i a mi cada dia em sonen millor.



Us deixo el link a la web oficial

A Myspace

I una mostra de Deezer, per fer un tastet...

Discover Beirut!

Llistes del 2008

Això avui va de llistes. Primer deixo les llistes del més escoltat a Itunes (general, no US) i LastFm aquest 2008, les diferències són clares, Itunes és molt més mainstream que Last.fm, potser pq el darrer encara és molt nou:

Top Songs

iTunes
1. Leona Lewis - Bleeding Love
2. Coldplay - Viva La Vida
3. Flo Rida - Low
4. Katy Perry - I Kissed a Girl
5. Rihanna - Disturbia
6. Lil Wayne - Lollipop
7. Jordin Sparks - No Air
8. Natasha Bedingfield - Pocketful of Sunshine
9. Sarah Bareilles - Love Song
10. Rihanna - Don’t Stop the Music

Last.fm
1. Coldplay – “Viva La Vida”
2. Coldplay – Violet Hill
3. MGMT – Time To Pretend
4. MGMT – Electric Feel
5. Coldplay – Life In Technicolour
6. Coldplay – Cemeteries of London
7. Katy Perry – I Kissed A Girl
8. Coldplay – 42
9. Coldplay – Strawberry Swing
10. MGMT – Kids

Coldplay arrasa d'una manera impressionant!!!!

Top Album

iTunes
1. Coldplay - Viva la Vida
2. Jack Johnson - Sleep Through the Static
3. Juno (Soundtrack)
4. Lil Wayne - Tha Carter III
5. Sara Bareilles - Little Voice
6. Once (Soundtrack)
7. Jason Mraz - We Sing. We Dance. We Steal.
8. OneRepublic - Dreaming Out Loud
9. Across the Universe (Soundtrack)
10. Leona Lewis - Spirit

Tres bandes sonores es colen a la llista... què està passant? tot i que la de Once m'encanta..

Last.fm
1. Coldplay – Viva la Vida or Death and All His Friends
2. MGMT – Oracular Spectacular
3. Portishead – Third
4. Nine Inch Nails – Ghosts I-IV
5. The Ting Tings – We Started Nothing
6. The Kooks – Konk
7. Death Cab for Cutie – Narrow Stairs
8. Hot Chip – Made In The Dark
9. Jack Johnson – Sleep Through The Static
10. Sigur Rós – Með suð í eyrum við spilum endalaust

Ni més ni mens que els Sigur Ros es colen al top ten... Fantàstic!!! Els Hot Chip també s'ho mereixen, i pensar que al Primavera Sound els van tenir tot marginats i erem quatre gats allà ballant i miolant...

Best New Artist

iTunes
1. Santogold
2. Lady Antebellum
3. Flo Rida
4. Hercules and Love Affair
5. Katy Perry
6. Glasvegas
7. The Cool Kids
8. Jazmine Sullivan
9. Esperanza Spalding
10. The Parlor Mob

Last.fm
1. MGMT
2. The Ting Tings
3. Sara Bareilles
4. Fleet Foxes
5. Katy Perry
6. The Last Shadow Puppets
7. Foals
8. Bon Iver
9. Does It Offend You, Yeah?
10. Santogold

Els Fleet Foxes no haurien de passar desaparcebuts aquest 2008!

I pel què fa al tema estatal Rockdeluxe diu que el millor del 2008 és... (tot i que la revista encara no ha sortit):






1. PORTISHEAD
(Se veía venir, ¿no? Vale, pero insisto en que a mí el disco se me ha desinflado. Que soy mu rarito, sí, pero esto no es el White Chalk, desde luego, aunque al principio lo pareciese)
2. VAMPIRE WEEKEND
(Son grandes y punto. No sé si lo serán más veces, pero, coño, su disco se puede desgastar de tanto oírlo. Además, demuestran que no hay que sacar un disco en los tres últimos meses del año.)
3. FLEET FOXES
(Repito: es mejor el A Sun Giant que el disco, donde me dejan regusto de “pudo haber sido más”. En todo caso, en un par de años, todo Dios se olvidará de ellos, como pasó con The Magic Numbers o Band Of Horses)
4. BON IVER
(Asignatura pendiente: lo tengo por escuchar)
5. NO AGE
(Sí y sí)
6. NICK CAVE & THE BAD SEEDS
(No y no)
7. LIL WAYNE
(A mí me pilla lejos)
8. SILVER JEWS
(Up, Up, hombre….)
9. TV ON THE RADIO
(Creo que aún no han hecho el disco tremendo del que todos hablan. Ahroa son como Prince+Talking Heads, lo cual tiene un pase o dos, pero no diez).
10. DEERHUNTER
(No sé cómo puso la RDL a Cryptograms, pero aquí hay mejores canciones. En todo caso, se lo merece )

La nacional:
1. JOE CREPUSCULO “Supercrepus”
(Ya era hora. Aunque si metieron El Mundo Según en número uno, el Chinarro se merecía otro top, incluso otro puesto alto. por recalcar que no se puso El porqué de mis peinados en lo más alto en su día, digo. Pero, hombre, hay que reconocer que esta vez no han cerrado los ojos.)
2. CHRISTINA ROSENVINGE
(¿Tanto?)
3. MANEL
(Sorry, no lo he escuchado. ¿Puedo opinar sin haberlo hecho?)
4. LUCAS 15
(Pereza)
5. LIDIA DAMUNT
(Era un top tres mínimo)
6. SHOTTA
(Hostia, Shotta por delante de…)
7. SR CHINARRO
(Aparte de Los Ángeles y de alguna más, patinazo)
8. CUCHILLO
(Pereza x2)
9. TACHENKO
(Sólo por Hacia el Huracán este disco vale un potosí)
10. RUSSIAN RED
(Mejor en el directo que en esta cosa dulzona)
11. COCONOT
(Yo al Guincho no le perdono el traqueteo del Primavera Sound)
12. MARGARITA
(Lo puse una vez y no acabé de verle el sentido hardcore al asunto, auqnue es culpa mía, que no suya: me estoy haciendo mayor)
13. MARINA GALLARDO
(El disco de Marina mola excepto la primera canción. Se ha perdido la costumbre de secuenciar)
14. JOSELE
(Mejor que el segundo, pero peor que el de Lapido, otro al que también le han flojeado las piernas este año)
15. NV
(Crujidos, Morir o Matar, Dry Martini SA y alguna otra. Sí, a piñón fijo, pero aún así saca cosas)
16. LOS PUNSETES
(Me cito a mí mismo y espero que no se forme un bucle tras el que haya que pulsar unos numeritos - 4 8 15 16 23 42 - para mantener a salvo el mundo: “poner a Los Punsetes en un número 16 es como decir “no me atrevo a no meterlos, pero tampoco quiero que se les vea demasiado”)
17. MALCOLM SCARPA
(No sabía que hubiese sacado disco, pero a mí Malcom siempre me ha gustado.)
18. BALAGO
(Pereza x3)
19. CHARADES
(El mejor disco de pop vitaminado del año)
20. LA JR
(Venga, va, no hay quién lo escuche)
21. SAIOA
(Me extraña que salga, después de la crítica tan tibia que tuvo, pero me alegro. En todo caso, sólo por la foto que sacaron en su entrevista, el disco de Saioa se merecía un top 5)
22. ROGER MAS
(No comment: no lo he escuchado)
23. THE SECRET SOCIETY
(A mí me gusta, pero entre que ando escaso de criterio real, más allá de esta visión de túnel que practico habitualmente y que hay guiños demasiado personales, no me extraña que haya quien lo considere chungo-chunguísimo)
24. PLEASANT DREAMS
(Posiblemnte, uno de los grupos españoles de este año que menos me han gustado.)
25. ESPALDAMACETA
(El nombre, por Dios, el nombre es algo que me resulta fundamental para poder ponerme a escuchar discos. Son mis prejuicios y mis cosas, pero prometo oírlos en breve)
26. CREPUS zebras
(Qué voy a decir, es hora de hablar en formato mítico: “aquí empezó todo”)
27. K&K
(Bueno, ya puestos, mejor eso a considerarlos “uno de los mejores debuts de la historia”)
28. DIEGO AMADOR
(El toque flamenco que faltaba, les estaba quedando una lista muy poco RDL)
29. LO:MUESO
(No puedo con ellos)
30. REMATE
(Ya le huele, la verdad)

I Radio3 (amb la nova pàgina i els podscasts tant xulos que tenen ara, que es fantàstic i que ja era hora) han fet dos llistes. Una la seva , amb el sabadellencs ix! molt ben situats i l'altre l'han encarregat a la UFI.




Pensava acabar posant les cançons que han sonat més aquest 2008 en el meu Ipod, però no aconsegeuixo fer un copy paste de la llista així que només diré que bàsicament els grups que més han sonat al meu Ipod des de març de 2008 (i haig de reconèixer que el primer sorprés soc jo) són:

Coldplay
EA
Amy Winehouse
ix!
Joss stone
Alice russell
Antònia Font
Wilco
Sia
Aimee Mann
Cat Power

No m'esperava sobretot les dues últimes... i trobo a faltar gent que està molt avall de la meva pròpia "Ipod llista" i que m'agraden molt, però que no ser pq no escolto... ÉS a dir, em sembla que no reconeixeria aquesta com la meva llista de música més escoltada, però és així. Bé, després d'aquest exercici d'autonalisis o psiconalisis musical només em queda desitjar-vos un bon any!

Ah no, una última proposta per l'amo del blog: podries posar un petit gadget (que ve de fàbrica al blogger) i que permet fer votacions, i així podriem tenir la pròpia llista de TOP DISCOTECLA 2008!!!