Diuen alguns entesos musicals que la millor cançó del no anyorat 2008 ha estat Blind, cançó d'un grup de Nova York que es diu Hercules And Love Affair, grup que crec no escoltarem gaire més. Si volien promocionar-se no dubto que ho han aconseguit, però no per mèrits propis precissament. També diuen que si no l'has escoltat a les pistes de ball ni a cap bar o cafeteria amb un mínim de bon gust musical és que o no has tingut vida social en tot l'any...o que has de canviar d'amics (i per tant de bar/discoteca/cafeteria).
Em sembla que jo entro en alguna d'aquestos dues situacions perque no tenia cap coneixement d'aquesta cançó. Vet aquí que no ha estat fins aquest any que he descobert de retruc (no volgueu saber com) Blind. I això és extrany perque Hercules and love Affair va demanar a Antony Hegarty -si, el mateix Antony dels "Antony & the Johnsons"- que la cantés. I ja sabeu la meva devoció malaltissa per l'Antony (d'aquí pocs dies us faré cinc cèntims del esperadíssim nou disc).
Blind té tot allò que recorda en part als anyorats anys de Studio 54: música discotequera, ritme ballable, lletra i música "facilona", sense gaires pretensions, moments retros i, en aquest cas, trompetes que aporten un toc quelcom diferent. Si afeguim que crec és la primera vegada que escolto a Antony Hegarty sense que sembli que plora (i nosaltres amb ell), canviant completament el seu registre musical, tenim una petita joia musical dins el món de la música electrònica.
Prova de sentir-la i no podràs negar-me que, almenys, has mogut una mica el peu. Confesa!
Em sembla que jo entro en alguna d'aquestos dues situacions perque no tenia cap coneixement d'aquesta cançó. Vet aquí que no ha estat fins aquest any que he descobert de retruc (no volgueu saber com) Blind. I això és extrany perque Hercules and love Affair va demanar a Antony Hegarty -si, el mateix Antony dels "Antony & the Johnsons"- que la cantés. I ja sabeu la meva devoció malaltissa per l'Antony (d'aquí pocs dies us faré cinc cèntims del esperadíssim nou disc).
Blind té tot allò que recorda en part als anyorats anys de Studio 54: música discotequera, ritme ballable, lletra i música "facilona", sense gaires pretensions, moments retros i, en aquest cas, trompetes que aporten un toc quelcom diferent. Si afeguim que crec és la primera vegada que escolto a Antony Hegarty sense que sembli que plora (i nosaltres amb ell), canviant completament el seu registre musical, tenim una petita joia musical dins el món de la música electrònica.
Prova de sentir-la i no podràs negar-me que, almenys, has mogut una mica el peu. Confesa!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada