Aquests dies d’esport al vespre (hem de fer veure que ens mantenim en forma) i la necessitat d’escoltar música per no defallir als primers 50 metres, ha fet retrobar-me amb la sempre sorprenent Nawja Nimri i al polifacètic Carlos Jean, és a dir, Nawjajean. Feia deu anys del seu primer –i mític- disc conjunt -No Blood- que segons diuen els entesos va marcar un abans i un després dins el panorama musical electrònic espanyol. Ara tenim material nou al mercat sota el títol "Till it breaks" i les seves corresponents 11 cançons.
No puc negar que la veu de la senyoreta Nimri em té obnubilat (igual que la de Leonor Watling) tant des d’un punt de vista musical com cinematogràfic (si, ja sé que perdo molt dient això) però en fi, els gustos com els camins del senyor són inescrutables. I no negaré que els discos que ha tret en solitari tenen un no se què que m’atrapen.
Tant Carlos Jean com Nawja Nimri han treballat en solitari durant aquests deu anys, Carlos Jean com a productor de nombrosos artistes (se’l considera un dels millors), col.laboracions destacades (algun dia tocarà parlar de Fangoria) i fins i tot un disc en solitari; i la Nimri en uns quants discos en solitari, nombroses pel·lícules (i de les bones) i a saber quantes coses més.
Centrant-nos en el disc jo en destacaria cinc cançons per sobre de totes: Illness, Crime, Hookers, Don’t Try i Drive Me (per mi les dues millors). Crime ha estat l’escollida per ser el single del disc, encara que personalment no m’agrada gaire, però bé, alguna raó tindran més que res per que jo no soc productor musical, ni treballo a cap discogràfica (per raons obvies).
El disc és força dur en segons quines cançons i massa tou en altres moments. Per mi aquest és el punt dèbil. No hi ha continuïtat (Carlos Jean, si lees esto por favor, no me mates). I a mi personalment m’agrada la Nimri forta, la que et dona energia, la que et fa reaccionar. Atenció al teclat en segons quines cançons, brutal. En tot cas un disc que mereix ser escoltat i gaudit mentre cremes calories, prepares un sopar pels amics o la teva parella o simplement passeges.
Més informació a http://www.nawjajean.com/
No puc negar que la veu de la senyoreta Nimri em té obnubilat (igual que la de Leonor Watling) tant des d’un punt de vista musical com cinematogràfic (si, ja sé que perdo molt dient això) però en fi, els gustos com els camins del senyor són inescrutables. I no negaré que els discos que ha tret en solitari tenen un no se què que m’atrapen.
Tant Carlos Jean com Nawja Nimri han treballat en solitari durant aquests deu anys, Carlos Jean com a productor de nombrosos artistes (se’l considera un dels millors), col.laboracions destacades (algun dia tocarà parlar de Fangoria) i fins i tot un disc en solitari; i la Nimri en uns quants discos en solitari, nombroses pel·lícules (i de les bones) i a saber quantes coses més.
Centrant-nos en el disc jo en destacaria cinc cançons per sobre de totes: Illness, Crime, Hookers, Don’t Try i Drive Me (per mi les dues millors). Crime ha estat l’escollida per ser el single del disc, encara que personalment no m’agrada gaire, però bé, alguna raó tindran més que res per que jo no soc productor musical, ni treballo a cap discogràfica (per raons obvies).
El disc és força dur en segons quines cançons i massa tou en altres moments. Per mi aquest és el punt dèbil. No hi ha continuïtat (Carlos Jean, si lees esto por favor, no me mates). I a mi personalment m’agrada la Nimri forta, la que et dona energia, la que et fa reaccionar. Atenció al teclat en segons quines cançons, brutal. En tot cas un disc que mereix ser escoltat i gaudit mentre cremes calories, prepares un sopar pels amics o la teva parella o simplement passeges.
Més informació a http://www.nawjajean.com/
