Ho dic ben alt: sóc un fan incondicional d'aquest grup ja dissolt, des que els vaig veure (compte, no és poca cosa) en directe al primer concert en actiu de la meva vida, al camp de futbol de la vil·la d'Anglès. Encara tenia els pares uns metres darrera, però jo ja portava pantalons texans desfilats i el meu mocador de l'estelada... tocaven els Pets, Sangtraït... què us he de d'explicar.... en fi, des d'aquell concert es van convertir en el meu grup preferit.
En honor a la veritat, he de dir que per edat, entorn i possibilitats 'màgiques', he disfrutat més d'altres concerts, però aquell primer va ser superguai i totalment flipant (en terminologia a l'ús en aquells dies).
L'Adrà Puntí ha continuat fent coses molt interessants, perquè és un músic amb fonament, però sentimentalment, estic molt a la vora de la meva cinta de casset del 'Raons de pes' (que és negra per a més senyes).
Des de fa uns dies que em va tornar a picar el cuquet, he tornat a cantar 'La cachimba i els rostolls de l'angelina', la inconmensurable -i tant terapèutica els diumenges- 'Bevent passat', o 'Raons de pes'.... Amb aquest acançó, succeeix aquell fenòmen extrany que es dóna quan la cançó que més t'agrada del disc és la cançó que li dóna nom, i que mai ha estat el hit del disc... un lligam sentimental, com dient -ei, als de la banda! no desespereu... a mi també em molava...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada