Klaus and Kinsky

BIKIMEL

Espaldamaceta

The Sunday Drivers

Uns paios que em van sorprendre ja fa uns anys quan van aparèixer en un concert de radio 3 d'aquests que passen a la 2 i que sempre he pensat que no mirava ningú, però em vaig quedar enganxat pel bon rotllo que porten aquests "conductors de diumenge" des de 1999. I encara vaig flipar més quan em vaig enterar que eren de Toledo, com??? Però si fan britpop!... Vaja, pop sense grans pretensions, alegre (sí, sí, el pop no té pq ser sempre tant depriment) i perfecte per viatges amb cotxe un diumenge d'estiu.





Aquestes cançons dels discos anteriors no estaben gens malament, però el nou disc d'aquest estiu 2009 "The end of maiden trip" és millor que tota la resta. Només cal veure com comença, amb dues grans cançons que han format part de la meva banda sonora aquestestiu: "The plan" i "I"... però tot el disc val la pena, tot i que potser és una mica menys alegre que els altres... s'escolta tant fàcil.



El 30 d'octubre venen a Barcelona,... a veure quan venen a Beijing, jejeje.

I per acabar, i abans de que em xapin l'spotify d'aqui a 10 dies, aquí teniu una gran selecció de música "gipsy" que hem elaborat entre diferent gent:

Amy Winehouse

Com a mínim, iguala el clàssic... quina llàstima si finalment si és cert que s'ha perdut.... És un prodigi... ;-)



Potser no en qualitat de la veu, però si en intenció de la lletra (la Dinah Washington és bestial, però, potser perquè llavors no es podia, no canta el que diu la cançó...)

Patrick Swayze

Un petit homenatge a aquest actor, ballarí, compositor, cantant...

Una de les cançons que va composar: "She's like the wind"

http://www.youtube.com/watch?v=AVi4PUx8bXk

Feel her breath on my face
her body close to me
can't look in her eyes
she's out of my league
just a fool to believe
I have anything she needs
she's like the wind.

Bat for lashes

Albert Plà - La Diferencia

Aquest 2009 va molt fort. El nou àlbum d'Animal Collective, el d'Antony and the Jonsons, el de Wilco, el de Jarvis Cocker, el dels Phoneix,... que bons... però aquest estiu m'he quedat enganxat, atrapat, fascinat... per l'últim de l'Albert Plà.
La Diferéncia és un disc excel·lent, que mostra un Albert Plà en plena facultats, que manté la seva escència provocadora i irreverent, amb una poesia realista explícita i una música cuidadíssima (quins arrenjaments!!) però potser amb un grau de maduresa que encara el fa ser més fi i que fa que redueix el toc escatològic que trobem en altres lletres.

http://open.spotify.com/user/rogerserra/playlist/5kkSp0XJ6UoNBgFsTgY9ew

La Diferencia es un disc senzillament genial de principi a fi, i tant eclèctic que resulta indefinible... potser les millors serien:

1- La Diferència, una rumba íntima que té des d'uns cors quasi gregorians i acaba amb guitarres a lo heavy.
2- Hongos... party-drinking song a lo "Veintegenarios"
4- Ciego, una rumba a lo "No solo de rumba vive el hombre"
5- Soñando, el més intimista i genuí... el de ho sento molt... però que maca...
6- Corazón, una altra genialitat... amb un estribillo fantàstic i una lletra increible... Una "roadsong" (com la del gat, o la colilla, o la juerga catalana) que tant bé fa el senyor Plà, és a dir, com una roadmovie però amb cancó.
8- Malos pensamientos, una oda increscendo de subidón final...
9- Fantasma, quasi, quasi diria que la cancó podria ser dels Estopa, jejeje... però la lletra noooo... i els arreglos tampoc.. rumba, rumba i més rumba de la bona...
10- La colilla... pues això... una "roadsong" per les amèriques... quina lletra!!!
11- Juerga Catalana... una supermegapartydrinkingdrugingorganilludefireta song a la catalana que està predestinada a ser un clàssic.

Ara veig que les he posat quasi totes, jejeje... bé us deixo algunes perles de lletra:

Vam canviar el golf GTI per un Mercedes Jo-De-Teeee

En los dedos de mis pies,
crecen hongos de colores
me los como y crecen flores
más allá del horizonte.

Mi corazón se me escapaba,
saltaba de mi cama
salía de mi casa
se iba por ahí de farra
sería que estaba deprimido
sería que estaba resentido
yo no sé por qué había sido
pero mi corazón se había ido...
y andando, andando,
se desplazan los humanos
pero los corazones se desplazan
palpitando, palpitando, palpitando....

Cherish the Ladies

Bones a tots!

És el primer cop que escric en aquest blog i ho faig per animar-vos a escoltar un grup que és diu: Cherish the Ladies. És un grup femení irlandès nord-americà que es va formar el 1985. Malgrat sigui un grup femení, en els seus àlbums és possible sentir les col·laboracions de veus masculines.

Tenen peces tan instrumentals com vocals.

Si voleu sentir-les teniu un munt de peces a l'Spotify, i també alguns vídeos en el Youtube. Però de totes les que he anat sentint, la que més m'agrada es diu: "The Broom of the Cowdenknowes" (està a l'Spotify). És una petita preciositat.

Val la pena, de veritat!

Dave Gahan

Em sembla que no cal grans presentacions per parlar de Dave Gahan, cantant de Depeche Mode. Cul inquiet com el que més ja fa temps que de forma paral.lela a DM escriu cançons (per DM i per ell mateix) i treu discos en solitari, concretament dos: Paper Monster (2003) i Hourglass (2007).

Us faig cinc cèntims d'algunes cançons de la seva discografia en solitari, que evidentment recorda molt a DM, amb un toc molt personal que de ben segur us atraparà com a mi: Saw Something; Kingdom; Dirty Sticky Floor; Deeper and deeper; A little Lie.

A gaudir!

MICHAEL JACKSON

Bé es mereix un homenatge... aquesta és una de les meves preferides...



http://www.youtube.com/watch?v=4_hz2am90Hk

Un parell de nous bons discs...

El primer que he pogut escoltar és el nou disc del Ben Harper, "White Lies for Dark Times". És totalment recomanable, i es pot escoltar gratuitament a la seva web a través d'un audioplayer.









El segon, és el nou de la Regina Spektor, "FAR", que podeu escoltar al seu site de Myspace . Com sempre, aquesta dona aconsegeix bona música i grans cançons, amb una veu superpeculiar...

Pecats Musicals: Naturaleza Muerta

Ho confesso. Jo de jove era fan de Mecano. Sort que els anys han passat, i ara ja no ens dona vergonya reconèixer certs gustos musicals de joventut. Els mecaneros hem sortit al carrer a cridar "Una rosa es una rosa eeeeeeeeeeeees, ¡una rosa!" (molt profund, ho sé).

Com a mostra dels meus pecats us deixo la que sense dubte és la millor cançó de Mecano (i ho dic de forma subjectiva, clar). Per mi lo millor de la nostra joventut, juntament ambs els petazetas, nubes, flashes de 25 , els duels Fernando Martin-Audie Norris de bàsket, i els bollycao. Encara recordo cantant-la a viva veu a l'habitació de ma germana on estava l'únic radiocassette de casa mons pares, tot imitant -i posseit per algun dimoni- al Nacho Cano i els seus teclats.

Demano doncs l'absolució.

Joe Crepusculo

Impressionant, sorprenent, freak, timu, enganxós, sabós, un crack. Tots aquests qualificatius contradictoris li fan justícia a aquest personatge però jo em decanto per considerarlo un MÚSIC genialment imperfecte i surrealista. En algunes coses em sembla una mena d'il·luminat semblant a l'Albert Plà o l'Albert Serra... no se... surrealista però sense ser galàctic, electrònica de fireta, organillu vuitanteru i tira milles. Per a què ens entenguem, està molt lluny de poder-li posar l'etiqueta de "calité", fins i tot diria que el tio no canta ni toca bé... i és més, el primer cop que el vaig sentir vaig dir... buffff, això no val res... però a copia de veure Rockdeluxe els deixava pels núvols i que el senyor Crepusculo es feia un lloc a tots els festivals del país i de l'estat (Privamera, PopArb, FIB, Absolut Faraday, Sonar, etc) li vaig donar una segona oportunitat que va ser la bona. Per aquells que no el conegueu mireu el videoclip aquest abans de continuar llegint (posa el "pause" a la cinta de dalt pq sinó la liaràs.. jejeje):



Ara que ja us heu conegut et deixo un espai en blanc pq afegeixis tots els adjectius calificatius que creguis que m'he deixat abans, jejeje.... realment és tot un personatge.
"Escuela de zebras" y "Supercrepus" són gratuits i us els podeu descarregar gratuitament des de la seva web. http://www.crepus.com/



Ah, he posat un gadget inicial que espero que funcioni i us agradi i també ara us regalu una llista de Spotify molt guapa...

TOK TOK TOK

Tot tok tok... Que es pot passar? Doncs si, i possiblement, per a quedar-se! Un grup alemanys molt xulo que segurament anirà ocupant cada cop més espai en els petits comitès que es generen al voltant dels vostres MP3...

Link a la pàgina oficial

A veure si us agrada. No money refund...

RUFUS... AGAIN

És una idea agosarada, però si Bach fos un músic avui, bé podria fer una cançó com aquesta...

Marisa Monte

Què puc dir d'aquesta gran senyora de la cançó brasilera. Un dels màxims referents de la música popular brasilera. És una de les artistes que ha rebut més suport dels GRANS del Brasil, Caetano Veloso, Gilberto Gil, Carlinhos Brown, Seu Jorge, Arnaldo Antunes han participat en molts duets o treballs conjunts, fent de la discografia de Marisa Monte una de les més especials i boniques (per mi clar) de tot el Brasil.

Acostumo a donar-vos la brasa amb comentaris que aquesta vegada ometré.

Anem al gra.

Aquí us deixo un ampli ventall de grans cançons: Gentileza; O que me importa; A menina dança; Vilarejo; Nao é proibido (fantástica!); Ja sei namorar (que després versionaren Tribalistas); Na estrada (versió Karaoke), entre d'altres.

Però les meves tres preferides són: Dança da solidao (quina bellesa!!!); Música (que trio de lujo!!!); i com no...el duet amb Julieta Venegas Ilusao.

El extasis de Santa Teresa

Com que la vida potser una gran merda avui he decidit compartir la millor cançó del món per animar-se només aixecar-se de bon matí.

Pugueu el volum del vostre MP3.

Pugueu el so de la vostra mini cadena.

Del vostre DVD.

Pugueu el so al màxim i deixe-vos emportar per aquesta meravella.

Ja està aquí.

Ja ha arribat.

Jo vull que al meu enterrament soni a tota òstia aquesta gran cançó.

Gràcies The Verve!

Paquita la del Barrio

Com ja sabeu (i sinó ja us ho dic ara) tinc fama de persona seria. I com també sabeu la meva particular contribució en aquest blog ha estat adreçada a fer-vos copartíceps de les meves filies musicals i aquelles descobertes (o no) que formen part de la meva dilatada vida. Però (sempre n’hi ha un) hi ha un personatge, perdó, músic, que va entrar tot just 7 anys a formar part de la meva història com ésser humà. Treballar en certs països té les seves avantatges, i els seus riscos, i així va ser com vaig descobrir a Paquita la del Barrio. Us demano doncs que us prengeu aquesta entrada com una forma de contribució a la sociologia mundial.

Ep, no marxeu, espereu! Aquesta senyora mereix un respecte!

Paquita és una de les més grans cantants de boleros de tota Amèrica Llatina (i part de la galàxia) i sobretot és la líder indiscutible d’un gènere musical que barreja la sonoritat més romàntica d’un clàssic bolero amb les lletres on els insults cap els homes estan a l’ordre del dia. Diuen que ha tingut una vida complicada, però diuen també que això no és excusa per dir les coses que diu...i quedar-se tan ample. Així doncs, si em permeteu, diré que és una de les més grans cantants de "boleros". Millor, no?

No sabria dir-vos amb exactitud la quantitat de discos que ha tret al mercat, i encara menys els milers de discos que ha venut. És venerada i odiada a la vegada. Hi ha estat insultada i aclamada a parts iguals en cadascun dels concerts que ha donat. No té problemes en insultar en directe a qualsevol home que intenti menysprear-la. I es que aquesta dona té força geni.

Us demano amb humiltat que dediqueu 5 minuts de la vostra vida a escoltar -i veure- Rata de dos patas. El major hit de tota la seva discografia. Entendreu el perquè!

I si encara teniu més ganes d’escoltar més cançons mítiques d’aquesta senyora teniu més a Las mujeres mandan, Si yo fuera varón, Hombres malvados, Tres veces te engañé, Tu pobre pistolita, Te lo dejo todo , i un llarg etcètera. Els títols crec que us poden ajudar a intuir la temàtica... Més de quaranta anys dedicats a la música donen per molt. I us asseguro que seguidors n'ha tingut sempre, i no dos gats precissament.

Ah!, l’amic Ricardo Arjona (el més important cantautor de tota Amèrica Central) fa un any va fer un duet amb la Paquita Ni tu ni yo .

Prometo solemnement tornar a fer entrades "normals" a partir de ja mateix. Però si no us presentava a la Paquita...reventava.

THE DOWLAND PROJECT

Una proposta peculiar per a aquest blog, ja que és de música antiga, però aquesta si, contrastada per l'usuari des de fa un parell d'anys. The Dowland Project és un experiment liderat per un tenor, John Potter, per revisitar la música del renaixement amb músics i instruments de Jazz. El resultat, pel meu gust, és extraordinari. Sabeu aquells moment en que un vol estar tranquil i fer qualsevol cosa (treballar, llegir...), aquesta música és ideal.


I sempre s'apren alguna cosa. Buscant per fer aquest post, he descobert el perquè de dir-se Dowland! és en homenatgen al compositor John Dowland, llaudista i cantant anglès del s. XVII, del que trobareu una breu referència a wikipedia

Us deixo amb un exemple. Segur que no agradarà a tothom, però com sempre, és una proposta, adient per orelles obertes, com les vostres... a veure si us agrada...