THE CINEMATICS

I pa que no sigui dit que desatenem a les ànimes marxoses, us deixo també un altre grup, que podria recordar el reguitzell de grups sorgit sota el paraigües dels Franz Ferdinand, Arctic Monkeys, Kaiser Chiefs... ja sabeu, redescobrint les guitarres que clamen al cel una resposta, i les bateries que s'emparren en trencar plats i la caixa (jeje)

A mi m'han agradat força. Us deixo el link de Myspace, i un xupito al deezer, a banda de la web oficial

Discover The Cinematics!

ANDREW BIRD

Per a que el ritme no decaigui, us deixo una descoberta recent (quina gran eina és el Deezer) que conté pinzellades del gran Sufjan Stevens i potser també de l'Anthony and the Johnsons, amb la lírica del Jeff Buckley a voltes... Moltes majúscules per parlar d'un músic que conec fa poc, ho accepto... per tant, el temps i els vostres comentaris diràn...

Us deixo una cançó del deezer, i l'enllaç al seu Myspace

Discover Andrew Bird!

Confessions de migdia

Ho admeto, he caigut. Com a bon "pufesional" que soc acostumo a escoltar pràcticament tot el que pugi dels cantants o grups que recomano o, en el seu defecte, deixo al generòs públic que ens llegueix que en faci una personal valoració. Vet aquí que fa uns dies vaig parlar d'un grup irlandès, comercials ells, que es diuen The Script.

Coses de la vida, i si em permeteu continuaré dient que és per culpa de la meva mania d'anar a còrrer amb música, m'he enganxat literalment a dues cançons de les que no en vaig parlar la darrera vegada. Tinc la mala costum de poder escoltar una cançó que m'agrada tranquil.lament 50 vegades seguides, i quedar-me tan ample. I és el que em passa ara mateix.

Com a terapia crec pertinent, a banda de confessar, deixar-vos les dues maleïdes cançons per veure si algú més cau, o simplement comproveu que necessito urgentment atenció psiquiàtrica pel meu mal gust musical.

http://es.youtube.com/watch?v=IJU5UDwHFak If you see Kay

http://es.youtube.com/watch?v=8Bp13TeFNrw Breakeven

En fi, coses pitjors s'han vist...no all saints?

Rapture Riders

O lo que és lo mateix, The Doors i Blondie. Avui faig una crida internacional per a que es declari a "Rapture Riders" el millor smash up del món mundial. Aquesta increïble creació musical és la suma de dos clàssics, el primer "The Rapture" de Blondie i el segon "Riders on the Storm" dels mítics The Doors. No acostumo a defensar els smash up, més que res perque la majoria deixen molt que dessitjar i només aconsegueixen destrossar les dues cançons que es barrejen, PERÒ (en aquest cas en majúscules) em trec el barret davant de “Rapture Riders”.

Com diria cert el fundador d’aquest blog, això és calité (i no Paquito Chocolatero)

Jo es que després d'escoltar nosequantesvegades aquesta cançó crec que no tinc paraules per descriure-la.

http://es.youtube.com/watch?v=dnhKPw2NXIw

PD. Qui no mogui cap part del seu cos només començar a sentir aquesta cançó...no és humà ni té sentiments ni oïda ni ná de ná.

Pecats musicals: reivindicant les All Saints

Proposo una nova secció per a discotecla que podríem anomenar "pecats musicals". Tot tenim algun grup o cancó que ens agrada però que no ens agrada que ens agradi. Això pot passar per diferents motius però segurament el principal és pq o és molt comercial o es considera socialment poc "cool" que t'agradin. Altres vegades és pq el disc en qüestió té algun significat personal-sentimental, vaja, que porta records, etc... Però sigui com sigui no hi pots fer res, cada vegada que els sents penses internament que són bons. Així, per comencar aquesta terapia alliberadora i encoratjar-vos a participar jo confesso el que segurament és el meu pitjor pecat musical: m'agraden molt les All Saints! Never Ever, Pure Shores, I know where it's at, són clàssics intemporals que van marcar els anys 90s i que cal que siguin tinguts en compte com a tal.

Si, ja ho se, es vergonyós, però no hi puc fer res... és més, les reivindico com unes dibes del seu temps que van quedar ràpidament eclipsades per les molt pitjors Spice Girls o, salvant les distàncies, la Britney o els mai prou valorats Backstreet Boys. I es que a diferència d'aquestes les All Saints almenys intentaben escriure cancons propies, portaben un passat soul i de R&B genuí, etc... És més, el seu primer disc, que era més seu, va ser un autèntic fracàs i només va ser en el segon, ja més comercial amb l'ajuda d'uns productors brutals, que van triumfar, demostrant que almenys havien intentat altres coses.
Ara que tenim grups "cool" totalment "manufacturats" i on el què importa és el productor més que no pas la banda (algú hauria de fer un post sobre Mark Ronson) com els Gnarls Barkley, elles van ser unes pioneres i penso que actualment les podríem veure amb un punt retro-kitch que els hi faci més justícia. A això ajuden les seves biografies personals mediocres, els seus fracassos en solitari, que dues d'elles hagin arribat a participar a Gran Hermano, els seus lios amb altres cantants com el de Jamiroquai, el d'Oasis, o el de Prodigy, que fessin playback, etc...
Per tot això us recomano que intenteu escoltar-les sense prejudicis, passant de qui són, gaudint d'unes bases interessants, melodies que no estan pas gens malament i uns arranjaments impecables. Fins i tot hi ha alguna lletra que no està mal!
Però és que hi ha més, ja que tot sembla indicar que aquesta tardor treuran un nou disc!!! Potser us sembla preocupant, però ja l'estic esperant, tot i que em fa una poooor...

Spiritualized A&E

Que bé tornar de vacances i llegir propostes tant suggerents a Discotecla. Aquí va el meu granet de sorra, que es el nou disc de Spiritualized (songs in A&E) que val molt la pena. Té una mica més de folkie que la resta, la qual cosa fa que, junt amb la veu, alguns temes s'assemblin (amb perdó) als Wilco, pero es un discassu amb moltes bones cancons.

The Script, els nous U2?

Avui farem un kit kat de música no comercial per parlar d’un grup de moda a mitja Europa i que està revolucionant el panorama musical aquests darrers mesos. És un grup irlandès que es diu The Script. La publicitat (que ja sabem per a que serveix) els presenta com el relleu d’U2. No seré jo qui compari tots dos grups, així que ’estalviaré dir què penso del senyor publicista que ha pensant en això (us deveu fer una idea…). En tot cas el felicito perquè ha aconseguit el que volia, que se’n parles de The Script.

Són un grup jove, molt jove, i només tenen un disc al mercat “The Script”, publicat a principis d’any. El seu single de llançament es “We Cry” cançó melancòlica i que admeto m’agrada. El segon single que tot just s’ha escoltat aquest estiu es diu “The man who can’t be moved”. Els entesos consideren a aquest grup una barreja entre soul celta (atenció al terme), hip hop, R&B i pop. Toma ya, “me lo empaca por favor y antes de usarlo batalo bien batido”. Com sempre intento ser respectuós amb les opinions d’experts però vaja, crec que s’han passat una mica.

He escoltat part de la resta del disc i humilment per a mi es pop comercial i segons quines cançons em recorda als nostres anyorats Backstreet Boys quan es possaven carinyosos o tovets (el segon single per exemple).

Et pot agradar i et pot no agradar, això ja depen de cadascun.

Us deixo el video de We Cry i ja teniu per començar i opinar si els voleu al vostre ordinador.

http://es.youtube.com/watch?v=D7fv5dlozk8

Tanguetto, el miedo a la libertad

Aprofitant que aquestes vacances d’estiu m’ha tocat pringar a la Discotecla mentre la resta de la humanitat ha marxat a platges paradisíaques i buides (com les de Salou), ha gaudit de menjars exquisits dignes de les millors delicatessen (Burger King i Bar Paco III), ha respirat aire pur (sobretot a les cues de les carreteres) i dormit hores i hores (amb el permís de la Yoli i el Kike en el Botellón Party Lounge) us presento una de les meves descobertes obtingudes fa uns anyets mentre feia les amèriques, el electrotango.

Per sort la música continua experimentant i vet aquí la barreja entre la música electrònica i el tango. Aquest nou tipus de música sorgit a finals dels 90 principis de segle té molt seguiment a Amèrica i està sent molt ben rebuda a Europa. Hi ha diversos grups potents destacant per sobre de tots 3: Gotan Project, Bajofondo i el grup que us presento avui, Tanghetto. Dels altres ja en parlarem en altres fascicles.

“Nascuts” musicalment al 2001 ja tenen 4 discos al mercat (el darrer fa poquets mesos "El miedo a la libertad"), nominat nombroses vegades als Grammys són un autèntic fenomen a diversos països llatinoamericans (recomanable assistir a un concert seu i veure com la gent embogeix ballant). Destacaria també les versions fetes de clàssics de New Order -Blue Monday- o Depeche Mode -Enjoy the silence-

No penseu que la seva música es queda estancada entre la música electrònica i el tango, ja que han anat introduint altres músiques a les seves composicions enriquint encara més el seu so. Darrerament hem pogut descobrir jazz o candombe, entre d’altres.

I a més, són tan bona gent que tenen una web molt completa on podreu veure i sentir part de la seva discografia.

http://www.tanghetto.com/

Ai Buenos Aires... (snif)

Drive (with) Me...Nawjajean

Aquests dies d’esport al vespre (hem de fer veure que ens mantenim en forma) i la necessitat d’escoltar música per no defallir als primers 50 metres, ha fet retrobar-me amb la sempre sorprenent Nawja Nimri i al polifacètic Carlos Jean, és a dir, Nawjajean. Feia deu anys del seu primer –i mític- disc conjunt -No Blood- que segons diuen els entesos va marcar un abans i un després dins el panorama musical electrònic espanyol. Ara tenim material nou al mercat sota el títol "Till it breaks" i les seves corresponents 11 cançons.

No puc negar que la veu de la senyoreta Nimri em té obnubilat (igual que la de Leonor Watling) tant des d’un punt de vista musical com cinematogràfic (si, ja sé que perdo molt dient això) però en fi, els gustos com els camins del senyor són inescrutables. I no negaré que els discos que ha tret en solitari tenen un no se què que m’atrapen.

Tant Carlos Jean com Nawja Nimri han treballat en solitari durant aquests deu anys, Carlos Jean com a productor de nombrosos artistes (se’l considera un dels millors), col.laboracions destacades (algun dia tocarà parlar de Fangoria) i fins i tot un disc en solitari; i la Nimri en uns quants discos en solitari, nombroses pel·lícules (i de les bones) i a saber quantes coses més.

Centrant-nos en el disc jo en destacaria cinc cançons per sobre de totes: Illness, Crime, Hookers, Don’t Try i Drive Me (per mi les dues millors). Crime ha estat l’escollida per ser el single del disc, encara que personalment no m’agrada gaire, però bé, alguna raó tindran més que res per que jo no soc productor musical, ni treballo a cap discogràfica (per raons obvies).

El disc és força dur en segons quines cançons i massa tou en altres moments. Per mi aquest és el punt dèbil. No hi ha continuïtat (Carlos Jean, si lees esto por favor, no me mates). I a mi personalment m’agrada la Nimri forta, la que et dona energia, la que et fa reaccionar. Atenció al teclat en segons quines cançons, brutal. En tot cas un disc que mereix ser escoltat i gaudit mentre cremes calories, prepares un sopar pels amics o la teva parella o simplement passeges.

Més informació a http://www.nawjajean.com/

Al pot petit hi ha la bona confitura. Cesaria Evora.

Parlar d’aquesta dona menuda és fer-ho de melancolia, intimisme, sentiment, lluita. Escoltar-la és sinònim de moviment, pau, africa, sensualitat. Si, és Cesària Evora, una de les millors artistes africanes que aquell oblidat continent que es diu Àfrica ens ha donat. Nascuda a l’illa de Sao Vicente (Cabo Verde) és una de les màximes exponents d’una música africana que lluita per fer-se pressent al món. Juntament amb altres il·lustres cantants africans com Youssou N’Dour o Ismael Lô reivindiquen una forma d’entendre la música diferent al que habitualment estem obligats a escoltar a la ràdio, televisió o...a les botigues de roba.

La seva discografia és molt àmplia, en total 13 discos que inclouen els sempre socorreguts recopilatoris que hom utilitza per apropar-se d’una manera ràpida i pràctica al que teòricament és lo millor d’un artista (encara que després ja sabem que això no sempre és així).

Jo destacaria un grapat de cançons de les quals en tinc un record i una ubicació (ja se sap...quasi sempre relaciones una cançó amb un fet o un lloc en la teva vida) però com s’ha de sintetitzar dono una menció especial a “Sodade”, “Angola”, “Bondade e maldade”, “Africa Nossa”, “Sangre de Beirona” o “Beijo Robado”

Encara recordo quan, assistint a un espectacle de dansa contemporània que es feia a Guayaquil fa pocs anys i davant la meva sorpresa, van iniciar l’obra amb la cançó de “Sodade” i el misticisme que es va crear a la sala, malgrat pràcticament ningú entendre la lletra de la cançó, encaixava perfectament amb el que volia expressar la dansa: melancolia, reivindicació i felicitat.

Per cert, el seu darrer tresor musical “Rogamar” amaga molts sons amagats en una continua reivindicació del mar i de tradicions marítimes, ja sigui a través de violins, guitarres, tambors, “batucadas”, piano, etc.

Per il.lustrar-vos una mica us deixo un fabulós duet entre Cesaria i Maritza cantant Sodade http://es.youtube.com/watch?v=g3oq3kYI4A8 i com no, la seva pàgina web on –gràcies senyors de la discrogràfica!- podem escoltar troços de tota la seva discografia http://www.cesaria-evora.com/

Bon profit

Nou disc de Beck: MODERN GUILT

Suposo que la majoria, coneixereu en Beck. Sí, aquell noi que va començar amb el hit "Loser" ja fa uns quants anys, i que després va publicar el trencador "Odelay"(que ara s'ha reeditat amb extres i rareses). Bé, doncs aquest home ha anat fent discos, i sempre en dues linies diferents: una la de Odelay, amb barrejes de Folk, Electro i qualsevol estil que pugui retallar i enganxar amb un to sempre festiu i experimental. Però per altra banda, també ha fet discos més introspectius o digue'm-li tranquils com el per mi meravellós "Sea Change".

Ara acaba de treure un disc que em sembla molt bo, i en el que casa una mica les dues linies, tot i que s'acosta més a la vessant introspectiva. Més guitarres, menys to festiu però amb composicions que sorprenen i agraden alhora...El disc es diu "Modern Guilt" i el recomano fervorosament.

http://www.myspace.com/beck

Bé, això de la calor deu fer que a un se li enganxin els dits al teclat, perquè déu n'hi do el rollo que he clavat.

Bon estiuet a tots!!

NOUVELLE VAGUE

Us deixo l'enllaça a la web oficial i a la wikientrada, per si en voleu una mica d'info

I un parell de cançons del Deezer. A veure si us agraden.


La mítica (des de fa tres minuts, exactament) "Too drunk to fuck" (la vida és curiosa a vegades, perquè precisament ahir vaig fer conya d'una samarreta que tenia escrit exactament, això)

Els Amics de les Arts

Els Amics de les ARts són una altra història. Primer que us podeu descarregar tots els seus discos directament de la seva web (per la patilla) i més que bons musicalment són força divertits i són d'aquells grups que ells se lo gisan i ells se lo comen. És a dir, 4 amics amants de les arts que queden i foten discus...

Els seus últims videos (a vegades) són resultons i fins i tot els he vist per Canal 33 no se en quin programa... i han tret un nou disc fa cosa d'un mes.

El Castafiore Cabaret no està pas malament per a descobrir-los. "Exercici Seixanta" és una mena de rap experimental amb paraules amb els sò "x" com a estrella fins a l'absurd, el "Codigo Da Vinci" o "Deja Vu" són més normals i després hi ha el single A vegades que ja he esmentat.

Prometo para un rato i tornar amb coses ja més series, però és que aquests tenia ganes de compartir-los.

Linn Youki per la patilla

Linn Youki podria ser una mala traducció de "los yonkis", nom que no els vindria gens malament per descriure aquest trio amb tot de tòpics: brutal, contundent, salvatge, irreverent, descarat, original, trencador... I SÓN CATALANS.

Són un grup diferent, distorsionat fins a l'extrem (si els escolteu entendreu què vull dir) i peculiar: DOS BAIXOS I UNA BATERIA a tot drap (i una guitarra ocasional).

Al popArb (finde passat) ens van oferir un concert plè d'entrebancs (el Mac on tenien les bases se'ls va penjar més de 4 cops i ho van acabar salvant amb l'ipod) que van salvar amb dosis de bon humor i descaru... Es pot dir que més que bons el què tenen és molt de morro, un grup que en algun moment pot recordar Mendetz però guarru... vaja, que em sembla que serien el prefecte grup per tocar al Sonar a partir de les 5 de la nit.

Han titulat el primer single Ouch Miau What?, dedicat una cançó a la tortuga MariPuri, No eres tu a quien busco, una altre que es diu Flas Flas, Vic 20, Maglev, versionen (deconstrucció total) el cotxe fantástico...



Abans es dein Linn Youki Project i ja havien fet coses... pero podeu escoltar més cançons del seu projecte actual al seu myspace i al last.fm.

Més bon rotllo amb Adam Green

Els que més o menys hem anat seguint la trajectòria d'Adam Green, aquesta mena de cantautor irreverent de sò californià, amb lletres divertides cantades amb un veu profunda i música a lo Jack Johnson... vaja, folk rock de bon rotllo per nar fent... ens ha sorprés molt l'últim disc. I es que aquest germano-nordamericà, besnét ni més ni menys que del mismíssim FRANZ KAFKA, va al grà: cançons curtes, de menys de 3 minuts sovint, per explicar la història i poca cosa més... sense filigranes.

El nou disc, de bones a primeres no em va agradar gaire. Coros i vents en l'Adam Green? Què són aquest arrangament? Què se n'ha fet de la puresa i simplesa del cantautor de lletres com la de Jessica Simpson, Bluebirds,... no serà que l'èxit de la banda sonora de Juno se l'hi haurà pujat al cap?

Però no...Un cop superat el xoc, es descobreix rápidament que Morning after Midnight és un festival, casi disco funky.



I com camina Broadcast Beach i quin canvi a Cannot Get Sicker, fantástica i ben fosca... , en comparació a la happy Twee Twee Dee i Tropical Island que són les que mantenen més l'esperit de discos anteriors. You Get so Lucky incorporant unes flautes peruanes que te mueresI que la música d'Adam Green continúa emanant bon rollisme per tots els quatre costats.

Vaja, ideal per anar de camí cap a la platja aquest estiu...

Web oficial