TAMMI TERRELL i MARVIN GAYE

Buscant per internet, he trobat aquest vídeo d'un clàssic "ain't no mountain high eniugh"que cantaven el duo format per aquest dos músics. La història és una mica trista, ja que la Tammi Terrell va caure malalta i va morir sobtadament al 1970, fet que va provocar que el Marvin Gaye es retirés durant tres anys dels escenaris. La carrera d'ell a partir de llavors, és prou coneguda, però no em volia estar de fer un petit homenatge a aquesta noia, que em sembla absolutament espectacular, i capaç de fer les caigudes d'ulls més impressionants que he vist en anys... Vagi per ella.

El vídeo és a l'hora, la prova de que amb quimica com la que hi havia entre ells dos, no calen ni efectes especials, ni ballets, ni gran coreorafies. Al mig del carrer, amb el metro passant i gent abandonant l'escena...

La dècada dels 90

Encara als noranta feia varis amb cassette de la ràdio, i descobria el Nevermind de Nirvana o el Debut de la Björk, però això no impedia que tingués debilitats musicals d'aquelles que amb el temps es transformen en verdaderes CONFESSIONS!!

1: Artista (per dir-ho d'alguna manera): Snow
Cançó: Ice, ice, baby.

Sí, sí, encara ara la puc escoltar i recordo perfetament tots els detalls de la cantarella d'aquest canadencs exconvicte que es va forrar amb aquesta versió. El video no té desperdici.

http://es.youtube.com/watch?v=Vp-is6S_b_g

2: Artista: MC Hammer
Cançó: U Can't Touch This

Realment, els estilistes de llavors, ara mateix es deixen el sou al psicoanalista. Jo ho reconec, per mi, temazo.

http://www.youtube.com/watch?v=DcNUx0-XEfw&feature=related


3: Artista: KLF
Cançó: 3 a m eternal (en tenen més...)

El video recordo que va ser polèmic per començar amb uns sons de metralladora...

http://www.youtube.com/watch?v=LXEOESuiYcA&feature=related

4: Artista: C&C Music Factory
Cançó: Gonna make you sweat (everybody dance now)

M'encanta el so 90's!

http://www.youtube.com/watch?v=b714Wi4CDsQ

5: Artista: Color Me Bad
Cançó: I wanna sex you up

Si algú m'ha vist ballar, ara ho entendrà una mica més.

http://www.youtube.com/watch?v=K9li1w2sMyE


Fins aquí les meves primeres confessions en forma de hits....no patiu que tot torna i els noranta no en seran l'excepció.

GONZALES

Voldria recomanar aquest artista polifacètic EN MAJÚSCULES, que tant aviat ha passat èpoques de raper de collaret d'or i xandall, com de pianista finíssim... i ara amb nou disc, que no és ni una cosa ni l'altra...

Si és cert el que diuen que pels seus amics els coneixereu, cal dir que entre els amics d'aquest músic canadenc hi ha la FEIST (que va ser una de les primeres recomanacions del Bloc), en Jaimie Lidell (que va venir poc després) o d'altres músics de nova fornada, com en Mocky i companyia...

Aquí els podeu veure tots junts, amb una cançó del Jaimie Lidell...

Gonzales - Multiply ft. Jamie Lidell
Cargado por taodan

Agradarà més o menys, però és un tio a seguir amb una gran capacitat per fer música.

Us deixo amb una cançó del seu disc de 'solo piano' que he descobert fa poc i m'agrada molt.

Discover Gonzales!

I també, una de les cançons del darrer disc "Soft power", el vídeo de la que es presenta com a single, que podreu trobar a la seva web de MYSPACE

La dolçor feta veu. Randy Crawford

La gràcia de la música es que hi ha tanta varietat que segons el teu estat d’ànims o fins i tot aprofitant el que estiguis fent (llegint, treballant, passejant, netejant els vidres, prenen el sol a la platja, practicar la teoria de les abelles i les flors, etc.) pots canviar de registre musical i quedar-te tan ample.

Vet aquí que reconec que la veu d’aquesta senyora m’ha acompanyat en molts moments de la meva vida. La vaig descobrir arran d’una cançó que segurament molts haureu escoltat alguna vegada que es diu Fallen, en la versió a duet que van fer Randy Crawford i Sole Gimenez (Presuntos Implicados), una d’aquelles cançons que, personalment, em posen els cabells de punta. http://es.youtube.com/watch?v=_ZobluGy3Ks

Miss Crawford és una de les veus més importants del Rhythm & Blues nordamericà des de fa la pila d’anys i la seva discrografia està plena de jazz, soul i R&B. Reconeguts èxits com Cajun Moon, Knockin’ On Heaven’s Door o When I Lose My Way la van convertir en llegenda viva de la música negra. Després d’alguns anys en que la seva música no era tan popular, Quentin Tarantino -arran la banda sonora de Jackie Brown- va tornar a fer-la popular amb la seva versió d’una mitica cançó dels Crusaders...de 1979...Street Life http://es.youtube.com/watch?v=Uv8A163qT5I

Actualment la tenim de gira amb el gran Joe Sample (Crusaders) http://profile.myspace.com/index.cfm?fuseaction=user.viewprofile&friendid=120735876

Hootie & The Blowfish

Aquesta podria ser la història de molts grups musicals que veuen com la fama i l’èxit marxa quasi tan ràpid com va arribar. Els Hootie & The Blowfish varen néixer al 1986 a l’estat de Columbia de la forma en que han nascut molts altres: companys de la universitat bla bla bla…ja sabeu el que continua. Al 1993 el seu primer disc d’estudi Cracked Rear View els catapulta a lo més alt del panorama musical nord-americà, aconseguint ser l’àlbum més venut a tot el pais l’any 1995, amb cançons tan bones com Hold my hand (brutal), Let her cry o Only Wanna Be With You.

Els següents dos discos encara els manté musicalment dalt del panorama musical nord-americà. El canvi de mil·lenni no els va anar gaire bé, i des de llavors que no aixequen cap.

Encara recordo el dia que, quan era seguidor incondicional de Friends, estava assegut al menjador veient un nou capítol i, oh sorpresa, l’argument del dia eren els Hootie & The Blowfish http://es.youtube.com/watch?v=FxuJldm9UCs

Us deixo la web del grup, on per sort, podeu escoltar el disc en viu que van fer fa temps. Malauradament el directe no és del meu gust, ja que és de la època country que van tenir, i clar…no es lo mismo. http://www.hootie.com/

LES OGRES DU BARBACK

En aquest post, hi conflueixen massa coses per poder expressar-les amb paraules...

Tant sols diré que aquest és un grup que em porta records d'una època de la meva vida plena de felicitat i petons robats pels carrers.... No és que em queixi de l'avui (pas du tout), tant sols... és un record que em vé acompanyat d'un gran somriure (aquell que es somriu amb la panxa... aquell). Eren els temps de les primeres vegades... i tots sabem el que això vol dir... ;-)

Temps en que França era una utopia, feta de grâtin dauphinois i minuts que queien lentament, al telèfon.... El ogres, sempre seràn especials.

Espero que us agradin.

Discover Les Ogres de Barback!

Discover Les Ogres de Barback!

Pecats musicals: ADRIANO CELENTANO

També voldria donar el meu suport a l'iniciativa del Roger de confessar els pecats musicals. Si... sota la façana pública, hi corre un nostàlgic de les americanes de grans solapes, les ulleres de sol al cap i les cadenes d'or al pit (que per desgràcia no tinc pelut com lós yogui... ja seria ideal)

Cada estiu des d'en fa un parell, escolto amb devoció l'Adriano Celentano, que reconeixe-m'ho, té enormes cançons de guateque, com "24.000 bacci", o la sobèrbia "Si é spento il sole".

Que gran.

Discover Adriano Celentano!

THE CINEMATICS

I pa que no sigui dit que desatenem a les ànimes marxoses, us deixo també un altre grup, que podria recordar el reguitzell de grups sorgit sota el paraigües dels Franz Ferdinand, Arctic Monkeys, Kaiser Chiefs... ja sabeu, redescobrint les guitarres que clamen al cel una resposta, i les bateries que s'emparren en trencar plats i la caixa (jeje)

A mi m'han agradat força. Us deixo el link de Myspace, i un xupito al deezer, a banda de la web oficial

Discover The Cinematics!

ANDREW BIRD

Per a que el ritme no decaigui, us deixo una descoberta recent (quina gran eina és el Deezer) que conté pinzellades del gran Sufjan Stevens i potser també de l'Anthony and the Johnsons, amb la lírica del Jeff Buckley a voltes... Moltes majúscules per parlar d'un músic que conec fa poc, ho accepto... per tant, el temps i els vostres comentaris diràn...

Us deixo una cançó del deezer, i l'enllaç al seu Myspace

Discover Andrew Bird!

Confessions de migdia

Ho admeto, he caigut. Com a bon "pufesional" que soc acostumo a escoltar pràcticament tot el que pugi dels cantants o grups que recomano o, en el seu defecte, deixo al generòs públic que ens llegueix que en faci una personal valoració. Vet aquí que fa uns dies vaig parlar d'un grup irlandès, comercials ells, que es diuen The Script.

Coses de la vida, i si em permeteu continuaré dient que és per culpa de la meva mania d'anar a còrrer amb música, m'he enganxat literalment a dues cançons de les que no en vaig parlar la darrera vegada. Tinc la mala costum de poder escoltar una cançó que m'agrada tranquil.lament 50 vegades seguides, i quedar-me tan ample. I és el que em passa ara mateix.

Com a terapia crec pertinent, a banda de confessar, deixar-vos les dues maleïdes cançons per veure si algú més cau, o simplement comproveu que necessito urgentment atenció psiquiàtrica pel meu mal gust musical.

http://es.youtube.com/watch?v=IJU5UDwHFak If you see Kay

http://es.youtube.com/watch?v=8Bp13TeFNrw Breakeven

En fi, coses pitjors s'han vist...no all saints?

Rapture Riders

O lo que és lo mateix, The Doors i Blondie. Avui faig una crida internacional per a que es declari a "Rapture Riders" el millor smash up del món mundial. Aquesta increïble creació musical és la suma de dos clàssics, el primer "The Rapture" de Blondie i el segon "Riders on the Storm" dels mítics The Doors. No acostumo a defensar els smash up, més que res perque la majoria deixen molt que dessitjar i només aconsegueixen destrossar les dues cançons que es barrejen, PERÒ (en aquest cas en majúscules) em trec el barret davant de “Rapture Riders”.

Com diria cert el fundador d’aquest blog, això és calité (i no Paquito Chocolatero)

Jo es que després d'escoltar nosequantesvegades aquesta cançó crec que no tinc paraules per descriure-la.

http://es.youtube.com/watch?v=dnhKPw2NXIw

PD. Qui no mogui cap part del seu cos només començar a sentir aquesta cançó...no és humà ni té sentiments ni oïda ni ná de ná.

Pecats musicals: reivindicant les All Saints

Proposo una nova secció per a discotecla que podríem anomenar "pecats musicals". Tot tenim algun grup o cancó que ens agrada però que no ens agrada que ens agradi. Això pot passar per diferents motius però segurament el principal és pq o és molt comercial o es considera socialment poc "cool" que t'agradin. Altres vegades és pq el disc en qüestió té algun significat personal-sentimental, vaja, que porta records, etc... Però sigui com sigui no hi pots fer res, cada vegada que els sents penses internament que són bons. Així, per comencar aquesta terapia alliberadora i encoratjar-vos a participar jo confesso el que segurament és el meu pitjor pecat musical: m'agraden molt les All Saints! Never Ever, Pure Shores, I know where it's at, són clàssics intemporals que van marcar els anys 90s i que cal que siguin tinguts en compte com a tal.

Si, ja ho se, es vergonyós, però no hi puc fer res... és més, les reivindico com unes dibes del seu temps que van quedar ràpidament eclipsades per les molt pitjors Spice Girls o, salvant les distàncies, la Britney o els mai prou valorats Backstreet Boys. I es que a diferència d'aquestes les All Saints almenys intentaben escriure cancons propies, portaben un passat soul i de R&B genuí, etc... És més, el seu primer disc, que era més seu, va ser un autèntic fracàs i només va ser en el segon, ja més comercial amb l'ajuda d'uns productors brutals, que van triumfar, demostrant que almenys havien intentat altres coses.
Ara que tenim grups "cool" totalment "manufacturats" i on el què importa és el productor més que no pas la banda (algú hauria de fer un post sobre Mark Ronson) com els Gnarls Barkley, elles van ser unes pioneres i penso que actualment les podríem veure amb un punt retro-kitch que els hi faci més justícia. A això ajuden les seves biografies personals mediocres, els seus fracassos en solitari, que dues d'elles hagin arribat a participar a Gran Hermano, els seus lios amb altres cantants com el de Jamiroquai, el d'Oasis, o el de Prodigy, que fessin playback, etc...
Per tot això us recomano que intenteu escoltar-les sense prejudicis, passant de qui són, gaudint d'unes bases interessants, melodies que no estan pas gens malament i uns arranjaments impecables. Fins i tot hi ha alguna lletra que no està mal!
Però és que hi ha més, ja que tot sembla indicar que aquesta tardor treuran un nou disc!!! Potser us sembla preocupant, però ja l'estic esperant, tot i que em fa una poooor...

Spiritualized A&E

Que bé tornar de vacances i llegir propostes tant suggerents a Discotecla. Aquí va el meu granet de sorra, que es el nou disc de Spiritualized (songs in A&E) que val molt la pena. Té una mica més de folkie que la resta, la qual cosa fa que, junt amb la veu, alguns temes s'assemblin (amb perdó) als Wilco, pero es un discassu amb moltes bones cancons.

The Script, els nous U2?

Avui farem un kit kat de música no comercial per parlar d’un grup de moda a mitja Europa i que està revolucionant el panorama musical aquests darrers mesos. És un grup irlandès que es diu The Script. La publicitat (que ja sabem per a que serveix) els presenta com el relleu d’U2. No seré jo qui compari tots dos grups, així que ’estalviaré dir què penso del senyor publicista que ha pensant en això (us deveu fer una idea…). En tot cas el felicito perquè ha aconseguit el que volia, que se’n parles de The Script.

Són un grup jove, molt jove, i només tenen un disc al mercat “The Script”, publicat a principis d’any. El seu single de llançament es “We Cry” cançó melancòlica i que admeto m’agrada. El segon single que tot just s’ha escoltat aquest estiu es diu “The man who can’t be moved”. Els entesos consideren a aquest grup una barreja entre soul celta (atenció al terme), hip hop, R&B i pop. Toma ya, “me lo empaca por favor y antes de usarlo batalo bien batido”. Com sempre intento ser respectuós amb les opinions d’experts però vaja, crec que s’han passat una mica.

He escoltat part de la resta del disc i humilment per a mi es pop comercial i segons quines cançons em recorda als nostres anyorats Backstreet Boys quan es possaven carinyosos o tovets (el segon single per exemple).

Et pot agradar i et pot no agradar, això ja depen de cadascun.

Us deixo el video de We Cry i ja teniu per començar i opinar si els voleu al vostre ordinador.

http://es.youtube.com/watch?v=D7fv5dlozk8

Tanguetto, el miedo a la libertad

Aprofitant que aquestes vacances d’estiu m’ha tocat pringar a la Discotecla mentre la resta de la humanitat ha marxat a platges paradisíaques i buides (com les de Salou), ha gaudit de menjars exquisits dignes de les millors delicatessen (Burger King i Bar Paco III), ha respirat aire pur (sobretot a les cues de les carreteres) i dormit hores i hores (amb el permís de la Yoli i el Kike en el Botellón Party Lounge) us presento una de les meves descobertes obtingudes fa uns anyets mentre feia les amèriques, el electrotango.

Per sort la música continua experimentant i vet aquí la barreja entre la música electrònica i el tango. Aquest nou tipus de música sorgit a finals dels 90 principis de segle té molt seguiment a Amèrica i està sent molt ben rebuda a Europa. Hi ha diversos grups potents destacant per sobre de tots 3: Gotan Project, Bajofondo i el grup que us presento avui, Tanghetto. Dels altres ja en parlarem en altres fascicles.

“Nascuts” musicalment al 2001 ja tenen 4 discos al mercat (el darrer fa poquets mesos "El miedo a la libertad"), nominat nombroses vegades als Grammys són un autèntic fenomen a diversos països llatinoamericans (recomanable assistir a un concert seu i veure com la gent embogeix ballant). Destacaria també les versions fetes de clàssics de New Order -Blue Monday- o Depeche Mode -Enjoy the silence-

No penseu que la seva música es queda estancada entre la música electrònica i el tango, ja que han anat introduint altres músiques a les seves composicions enriquint encara més el seu so. Darrerament hem pogut descobrir jazz o candombe, entre d’altres.

I a més, són tan bona gent que tenen una web molt completa on podreu veure i sentir part de la seva discografia.

http://www.tanghetto.com/

Ai Buenos Aires... (snif)