Em sembla que no cal grans presentacions per parlar de Dave Gahan, cantant de Depeche Mode. Cul inquiet com el que més ja fa temps que de forma paral.lela a DM escriu cançons (per DM i per ell mateix) i treu discos en solitari, concretament dos: Paper Monster (2003) i Hourglass (2007).
El primer que he pogut escoltar és el nou disc del Ben Harper, "White Lies for Dark Times". És totalment recomanable, i es pot escoltar gratuitament a la seva web a través d'un audioplayer.
El segon, és el nou de la Regina Spektor, "FAR", que podeu escoltar al seu site de Myspace . Com sempre, aquesta dona aconsegeix bona música i grans cançons, amb una veu superpeculiar...
Ho confesso. Jo de jove era fan de Mecano. Sort que els anys han passat, i ara ja no ens dona vergonya reconèixer certs gustos musicals de joventut. Els mecaneros hem sortit al carrer a cridar "Una rosa es una rosa eeeeeeeeeeeees, ¡una rosa!" (molt profund, ho sé).
Com a mostra dels meus pecats us deixo la que sense dubte és la millor cançó de Mecano (i ho dic de forma subjectiva, clar). Per mi lo millor de la nostra joventut, juntament ambs els petazetas, nubes, flashes de 25 , els duels Fernando Martin-Audie Norris de bàsket, i els bollycao. Encara recordo cantant-la a viva veu a l'habitació de ma germana on estava l'únic radiocassette de casa mons pares, tot imitant -i posseit per algun dimoni- al Nacho Cano i els seus teclats.
Impressionant, sorprenent, freak, timu, enganxós, sabós, un crack. Tots aquests qualificatius contradictoris li fan justícia a aquest personatge però jo em decanto per considerarlo un MÚSIC genialment imperfecte i surrealista. En algunes coses em sembla una mena d'il·luminat semblant a l'Albert Plà o l'Albert Serra... no se... surrealista però sense ser galàctic, electrònica de fireta, organillu vuitanteru i tira milles. Per a què ens entenguem, està molt lluny de poder-li posar l'etiqueta de "calité", fins i tot diria que el tio no canta ni toca bé... i és més, el primer cop que el vaig sentir vaig dir... buffff, això no val res... però a copia de veure Rockdeluxe els deixava pels núvols i que el senyor Crepusculo es feia un lloc a tots els festivals del país i de l'estat (Privamera, PopArb, FIB, Absolut Faraday, Sonar, etc) li vaig donar una segona oportunitat que va ser la bona. Per aquells que no el conegueu mireu el videoclip aquest abans de continuar llegint (posa el "pause" a la cinta de dalt pq sinó la liaràs.. jejeje):
Ara que ja us heu conegut et deixo un espai en blanc pq afegeixis tots els adjectius calificatius que creguis que m'he deixat abans, jejeje.... realment és tot un personatge. "Escuela de zebras" y "Supercrepus" són gratuits i us els podeu descarregar gratuitament des de la seva web. http://www.crepus.com/
Ah, he posat un gadget inicial que espero que funcioni i us agradi i també ara us regalu una llista de Spotify molt guapa...
Tot tok tok... Que es pot passar? Doncs si, i possiblement, per a quedar-se! Un grup alemanys molt xulo que segurament anirà ocupant cada cop més espai en els petits comitès que es generen al voltant dels vostres MP3...
Què puc dir d'aquesta gran senyora de la cançó brasilera. Un dels màxims referents de la música popular brasilera. És una de les artistes que ha rebut més suport dels GRANS del Brasil, Caetano Veloso, Gilberto Gil, Carlinhos Brown, Seu Jorge, Arnaldo Antunes han participat en molts duets o treballs conjunts, fent de la discografia de Marisa Monte una de les més especials i boniques (per mi clar) de tot el Brasil.
Acostumo a donar-vos la brasa amb comentaris que aquesta vegada ometré.
Com ja sabeu (i sinó ja us ho dic ara) tinc fama de persona seria. I com també sabeu la meva particular contribució en aquest blog ha estat adreçada a fer-vos copartíceps de les meves filies musicals i aquelles descobertes (o no) que formen part de la meva dilatada vida. Però (sempre n’hi ha un) hi ha un personatge, perdó, músic, que va entrar tot just 7 anys a formar part de la meva història com ésser humà. Treballar en certs països té les seves avantatges, i els seus riscos, i així va ser com vaig descobrir a Paquita la del Barrio. Us demano doncs que us prengeu aquesta entrada com una forma de contribució a la sociologia mundial.
Ep, no marxeu, espereu! Aquesta senyora mereix un respecte!
Paquita és una de les més grans cantants de boleros de tota Amèrica Llatina (i part de la galàxia) i sobretot és la líder indiscutible d’un gènere musical que barreja la sonoritat més romàntica d’un clàssic bolero amb les lletres on els insults cap els homes estan a l’ordre del dia. Diuen que ha tingut una vida complicada, però diuen també que això no és excusa per dir les coses que diu...i quedar-se tan ample. Així doncs, si em permeteu, diré que és una de les més grans cantants de "boleros". Millor, no?
No sabria dir-vos amb exactitud la quantitat de discos que ha tret al mercat, i encara menys els milers de discos que ha venut. És venerada i odiada a la vegada. Hi ha estat insultada i aclamada a parts iguals en cadascun dels concerts que ha donat. No té problemes en insultar en directe a qualsevol home que intenti menysprear-la. I es que aquesta dona té força geni.
Us demano amb humiltat que dediqueu 5 minuts de la vostra vida a escoltar -i veure- Rata de dos patas. El major hit de tota la seva discografia. Entendreu el perquè!
I si encara teniu més ganes d’escoltar més cançons mítiques d’aquesta senyora teniu més a Las mujeres mandan, Si yo fuera varón, Hombres malvados, Tres veces te engañé, Tu pobre pistolita, Te lo dejo todo , i un llarg etcètera. Els títols crec que us poden ajudar a intuir la temàtica... Més de quaranta anys dedicats a la música donen per molt. I us asseguro que seguidors n'ha tingut sempre, i no dos gats precissament.
Ah!, l’amic Ricardo Arjona (el més important cantautor de tota Amèrica Central) fa un any va fer un duet amb la Paquita Ni tu ni yo .
Prometo solemnement tornar a fer entrades "normals" a partir de ja mateix. Però si no us presentava a la Paquita...reventava.
Una proposta peculiar per a aquest blog, ja que és de música antiga, però aquesta si, contrastada per l'usuari des de fa un parell d'anys. The Dowland Project és un experiment liderat per un tenor, John Potter, per revisitar la música del renaixement amb músics i instruments de Jazz. El resultat, pel meu gust, és extraordinari. Sabeu aquells moment en que un vol estar tranquil i fer qualsevol cosa (treballar, llegir...), aquesta música és ideal.
I sempre s'apren alguna cosa. Buscant per fer aquest post, he descobert el perquè de dir-se Dowland! és en homenatgen al compositor John Dowland, llaudista i cantant anglès del s. XVII, del que trobareu una breu referència a wikipedia
Us deixo amb un exemple. Segur que no agradarà a tothom, però com sempre, és una proposta, adient per orelles obertes, com les vostres... a veure si us agrada...
Els seguidors de La Habitación Roja estem d'enhorabona per partida doble. Primer, perquè falta menys per a que tregin al mercat el seu nou disc (el setè!), i segon perquè el 19 de maig es reediten els seus primers 4 discos, per desgràcia ja descatalogats.
Per la vostra salut mental i musical dono per fet que coneixeu a La Habitación Roja. Si la resposta és que no tranquils que no us excomulgaré, encara que tindria suficients motius per fer-ho.
He d'admetre que són un dels pocs grups musicals que segueixo des de fa anys, i crec que és l'únic grup espanyol que encara tinc el plaer de seguir des de que van "aparèixer". Malauradament la majoria de grups després d'uns pocs (o molts) anys decideixen separar-se, però per ara (toquem fusta) no és el cas d'aquest grup. Diuen que no hi ha res com els seus primers discos (quins records!) i que després han perdut energia.
A ses illes (les britàniques, no les d'aquí al costat) a banda de prendre té a les cinc de la tarda i no tenir necessitat de treure's el First Certificate, també canten.
Vet aquí que ens trobem amb el Charlie Winston amb un nou disc titulat Hobo, un disc ple de bones cançons, que segurament ens recordarà a altres músiques però que totes elles ens porten sons nous i frescos. Malgrat tenir a la seva família altres grans músics, ser germaníssim del gran Tom Baxter no l'ha impedit tenir presència pròpia en el que cada vegada més complicat món musical.
Tot va començar arran de Charlie Winston and the Oxymorons que el va donar a conèixer. L'any 2007 Peter Gabriel el va cridar per a que participés en la seva gira. Aquest fet coincideix amb la sortida al mercat del primer disc en solitari (editat per ell mateix) titulat Make my way (creieu que volia dir-nos alguna cosa?). La televisió i la publicitat com no li van donar el cop que necessitava per donar-se a conèixer, i una versió d'una cançó de Spencer Davis GroupI'm a man (una altra indirecta?) sonava a totes les ràdios.
A finals del 2008 va aparèixer l'últim disc del nigerià Femi Kuti titulat "Day by Day" després de 7 anys de silenci discogràfic. Però la millor manera d'endinsar-se en el món fantàstic d'aquest músic (i alguna cosa més) és començar amb el magnífic documental "Femi Kuti - Live at the Shrine" (2004), o també conegut com a African Shrine, que és molt més que un concert! Us deixo el trailer per anar fent boca pq no he trobat el documental sencer en streaming.
El nou disc de Macaco m'ha convençut de que sempre havia vist aquest tio amb certs prejudicis. La col·laboració amb els Gossos (sí, sí, els Gossos) ja va donar lloc a la fantàstica "Corren" (una cançó que camina, camina...) i després em vaig topar amb la "Moving" pel National Geographic que no estava mal i finalment, en un atac de bogeria, em vaig descarregar el disc i... m'ha agradat. No sé si serà un pecat musical... però és que el disc està molt ben cuidat, fins a l'últim detall, plè d'efectes de producció, etc... el tio s'ho ha currat i ha fet un disc alegre, optimista i primaveral molt rodó. I mentres en Manu Chao (sens dubte el rei dels multicultis) em sembla que s'ha quedat estancat, Macaco ha madurat i ha incorporat instruments diferents, nous estils i ha obert la sonoritat sense perdre l'estil. Sí, de vegades cansa el tò moralitzant, multiculti i ecològic de quasi totes les lletres i potser trobo a faltar unes lletres més personals, més sentimentals, o menys políticament correctes, i sí, ja cansa que hi hagi tants talls de veu amb frase celèbre i efectes d'altaveu (rollo manu chao) però aquests són els únics "però"s que li poso al discu que em sembla un dels millors dins d'aquest estil. Però bé, les lletres del senyor Ben Harper tenen tela i no per això deixo d'apreciar la seva música... Vaja, que us recomano que us pareu un moment a escoltar el disc sense prejudicis per afrontar amb el millor esperit aquesta primavera que es resisteix a arribar... i jo mentrestant em baixaré algún altre disc seu no fos cas que fós un fan de Macaco i no me n'hagués adonat... jejeje...
Aquí us deixo el link pq us decarregueu el disc sencer:
