Reeditando. La Habitación Roja

Els seguidors de La Habitación Roja estem d'enhorabona per partida doble. Primer, perquè falta menys per a que tregin al mercat el seu nou disc (el setè!), i segon perquè el 19 de maig es reediten els seus primers 4 discos, per desgràcia ja descatalogats.

Per la vostra salut mental i musical dono per fet que coneixeu a La Habitación Roja. Si la resposta és que no tranquils que no us excomulgaré, encara que tindria suficients motius per fer-ho.

He d'admetre que són un dels pocs grups musicals que segueixo des de fa anys, i crec que és l'únic grup espanyol que encara tinc el plaer de seguir des de que van "aparèixer". Malauradament la majoria de grups després d'uns pocs (o molts) anys decideixen separar-se, però per ara (toquem fusta) no és el cas d'aquest grup. Diuen que no hi ha res com els seus primers discos (quins records!) i que després han perdut energia.

Per una vegada i sense que serveixi de precedent no us penso donar la pallisa explicant qui són, d'on venen i a on van. Crec que escoltant una petita selecció d'aquests darrers 12 anys de bona música tindreu suficient: Mi habitación, Y, Posidonia (no em canso mai d'ella), La vida moderna, Un dia perfecto, Esta no será otra canción de amor o Eurovisión.

Charlie Winston - Hobo

A ses illes (les britàniques, no les d'aquí al costat) a banda de prendre té a les cinc de la tarda i no tenir necessitat de treure's el First Certificate, també canten.

Vet aquí que ens trobem amb el Charlie Winston amb un nou disc titulat Hobo, un disc ple de bones cançons, que segurament ens recordarà a altres músiques però que totes elles ens porten sons nous i frescos. Malgrat tenir a la seva família altres grans músics, ser germaníssim del gran Tom Baxter no l'ha impedit tenir presència pròpia en el que cada vegada més complicat món musical.

Tot va començar arran de Charlie Winston and the Oxymorons que el va donar a conèixer. L'any 2007 Peter Gabriel el va cridar per a que participés en la seva gira. Aquest fet coincideix amb la sortida al mercat del primer disc en solitari (editat per ell mateix) titulat Make my way (creieu que volia dir-nos alguna cosa?). La televisió i la publicitat com no li van donar el cop que necessitava per donar-se a conèixer, i una versió d'una cançó de Spencer Davis Group I'm a man (una altra indirecta?) sonava a totes les ràdios.

I arribem a l'any 2009 quan apareix Hobo, el seu "primer" disc, un mix de música folk i rock, que té cançons tan bones com Like a Hobo; My Name; I Love Your Smile; la gran In Your Hands (aquesta és la meva!) o Tongued Tied, entre d'altres.

Bon profit!

FEMI KUTI - LIVE AT THE SHRINE

A finals del 2008 va aparèixer l'últim disc del nigerià Femi Kuti titulat "Day by Day" després de 7 anys de silenci discogràfic. Però la millor manera d'endinsar-se en el món fantàstic d'aquest músic (i alguna cosa més) és començar amb el magnífic documental "Femi Kuti - Live at the Shrine" (2004), o també conegut com a African Shrine, que és molt més que un concert! Us deixo el trailer per anar fent boca pq no he trobat el documental sencer en streaming.

MACACO

El nou disc de Macaco m'ha convençut de que sempre havia vist aquest tio amb certs prejudicis. La col·laboració amb els Gossos (sí, sí, els Gossos) ja va donar lloc a la fantàstica "Corren" (una cançó que camina, camina...) i després em vaig topar amb la "Moving" pel National Geographic que no estava mal i finalment, en un atac de bogeria, em vaig descarregar el disc i... m'ha agradat. No sé si serà un pecat musical... però és que el disc està molt ben cuidat, fins a l'últim detall, plè d'efectes de producció, etc... el tio s'ho ha currat i ha fet un disc alegre, optimista i primaveral molt rodó. I mentres en Manu Chao (sens dubte el rei dels multicultis) em sembla que s'ha quedat estancat, Macaco ha madurat i ha incorporat instruments diferents, nous estils i ha obert la sonoritat sense perdre l'estil.
Sí, de vegades cansa el tò moralitzant, multiculti i ecològic de quasi totes les lletres i potser trobo a faltar unes lletres més personals, més sentimentals, o menys políticament correctes, i sí, ja cansa que hi hagi tants talls de veu amb frase celèbre i efectes d'altaveu (rollo manu chao) però aquests són els únics "però"s que li poso al discu que em sembla un dels millors dins d'aquest estil. Però bé, les lletres del senyor Ben Harper tenen tela i no per això deixo d'apreciar la seva música...
Vaja, que us recomano que us pareu un moment a escoltar el disc sense prejudicis per afrontar amb el millor esperit aquesta primavera que es resisteix a arribar... i jo mentrestant em baixaré algún altre disc seu no fos cas que fós un fan de Macaco i no me n'hagués adonat... jejeje...

Aquí us deixo el link pq us decarregueu el disc sencer:

http://rs348.rapidshare.com/files/213184892/MACAPP_2009_.rar

I la cançó "corren" del youtube:

RAVI SHANKAR

Un vídeo tremendo

RALPH STANLEY

Obrim també una tercera via, per als qui la italianofilia encetada recentment no us acabi de fer el pes... m'oloro que potser aviat viurem un revival del Bluegrass més tradicional dels Estats Units, i fent una mica de recerca en aquest estil de música (que desconeixia del tot) us deixo un home que és un mite. Ralph Stanley és una bèstia amb una veu increïble, i que els qui hagueu vist la peli dels Cohen "Oh, Brother, where are thou" ja heu sentit interpretant la cançó "Oh, Death" que entonava el cap del Klan i que és terrible (la lletra és crua com poques).

No és però, l'estil predominant d'ell, ni del Bluegrass...

Aquí el teniu interpretant la llavor de la peli "A man in constant sorrow" i també "Oh, Death"... Finalment, trobareu un missatge de suport de Ralph Stanley a Barak Obama. Una curiositat... que potser no ho és tant!

ANA CAROLINA

Un post imprescindible per als que us agradi la música brasileira... i la música en general, pa que nos vamos a engañá.... No coneixia a l'Ana Carolina, i he de dir que tinc la sensació d'arribar a una festa que ha començat fa hores, però tot i això, encara té corda per estona. La majoria dels vídeos del youtube no es deixen enllaçar, per tant, us proposo començar per aquest duet amb el Seu Jorge (del que ja havíem parlat anteriorment) i un cop a Youtube, no deixar-vos perdre cançons com "Garganta" o "Qem de nois dois". Té una veu que és un espectacle... o no?

LUCIO BATTISTI

Aquesta vegada, cal demanar que tothom es posi dret, ja que estem davant d'un dels clàssics. Em comentaven fa poc que aquesta és la cançó que es canta sempre que s'ajunten un grup d'italians i hi ha una guitarra a la vora. No sé què us semblarà, però té la força dels himnes que a vegades, es demana a una cançó d'aquest tipus... espero que us agradi!



Potser també us passarà a vosaltres... és una cançó que un cop l'has sentida, i la tornes a sentir, et sembla que ja la coneixes.
No és poca cosa!

Dadawa i Sevara Nazarkhan: música centroasiàtica

Doble recomenació. Perquè? Doncs perquè són petits descobriments que potser no es mereixen tota una entrada, però que són interessants, potser ratllant el freakisme: una cantant tibetana i una d'uzbeka.

La música xinesa no m'agrada gaire, i la música tradicional xinesa encara menys... i mira que ho he intentat eh... i que he pssat un bon temps per allà... però no hi ha manera, sempre que sento música tradicional em ve la imatge d'un gat desesperat miolant sense parar. Però hi ha excepcions i Dadawa, el nom artístic de Zhu Zheqin 朱哲琴 n´és una... si no fós que és tibetana... però bé, canta en xinès moltes de les cançons.
Zhu s'ha convertit en una estrella musical, fent gires i guanyant premis a la AsianMTV i últimament s'ha dedicat a viatjar i fer programes de TV de viatges... però és que té una veu que val més que l'escolteu si no és que preferiu llegir el seu blog.

Aquí podeu veure un vídeo d'un dels seus concerts al 2004 amb tot el show que porta, però us deixo amb un vídeo d'Sky Burial, una cançó que posa la pell de gallina.



I ara és el torn de la Sevara Nazarkhan una cantant uzbeka (d'Uzbekistan) que vaig descobrir quan visitava aquelles terres però que des de llavors ha fet moltes coses a nivell internacional. Però de la seva discografía només destacaría el disc Yol Bolsin (on vas?) que recull cançons tradicionals del segles XVI i XVII de l'imperi timurida (actual uzbekistan) i el més actual Sen.





I ja més recentment, como no, s'ha passat una mica al pop:

Eleftheria Arvanitaki fusiona amb flamenc.

Eleftheria Arvanitaki ve en concert el pròxim 7 de maig a Barcelona, temps de sobre per aquells que encara no la coneixeu de fer una petita inmersió en la discografía d'aquesta diva de la música grega i ara ja internacional. Encara recordo quan la vaig descobrir gràcies al Trezet y el seu mític programa de Radio3 en un càlid matí de diumenge primaveral...Suposo que molts coneixeu a la Maria Farantouri o al Mikis Theodorakis, clàssics de la música entekhno (cançó artística grega), doncs per aquí va la Eleftheria, que juntament amb la Eleni Vitalli i la Haris Alexiou serien les dives actuals de l'entekhno. I de totes elles l'Eleftheria és la que ha tingut més èxit a l'estat espanyol, on fins i tot li han publicat algun dels àlbums en castellà... i on ara ha publicat el seu últim disc titulat Mírame i que s'acosta al flamenc i canta amb castellà amb un resultat de fusió interessant amb Concha Buika y Javier Limón:



I aquí una altre del disc (Carcel de Oro) en grec:



De més antic aquí teniu un bon video on mostra tot el seu potencial amb aquest single ja clàssic Auvra i aquí ja un videoclip més recent Pare me agkalia kai pame, com aquí, però hi ha molt més d'aquesta cantant de veu grandiosa.

Algunes cançons més recents ja són més pop i no m'agraden tant... però no està malament:

Eleftheria Arvanitaki Pare me agkalia
Uploaded by Dag-lagrima

Eleftheria Arvanitaki - Os Ta Haramata
Uploaded by jief75

Per aquells interessats en música grega, un bon lloc per on començar és a través de Radio Thalassa, una radio digital de música grega de qualitat. Però ja posats, us deixo algunes altres perles gregues, com són les col·laboracions de Theodorakis i Farantouri... Imagineu-vos estar arrant de platja de bon matí o prop d'un port, etc... extremadament mediterrani.



Zorba, un clàssic entre els clàssics:


I, per cert, l'últim cop que va sonar l'Eleftheria a ICatfm va ser el dijous 11 de setembre de 2008... jejeje... allí queda...

MINA

Submergit en una nova fase d'experimentació musical, ja aviso que vindràn algunes propostes de música italiana que val la pena que coneguem. Aquí va la primera (segur que us sona), la MINA. Primer una de coneguda i després, una demostració de veu i ganes de passar-ho bé, a parts iguals. Per tancar, una cançó que és ja un clàssic: parole, parole, parole... (que gran!!)

Vagidegust!

Cut Copy

Com veieu aquí ens tornem bojos per la música en general. Una setmana ens imaginem en mig d'un concert en un castell castellà a l'Alta Edat Mitjana i la setmana següent ens traslladem a una festa boja a qualsevol discoteca de Melbourne en ple segle XXI. C'est magic!

Us presentem Cut Copy, la ja no tan nova revelació de l'indie electrònic. L'any passat van treure el segon disc In Ghost Colours, que els va confirmar com un dels grups musicals internacionals més potents i amb més futur. El seu primer disc Bright Like Neon Love va sortir al mercat al 2004, tres anys després del seu naixement com a grup. Ja llavors van demostrar que volien deixar de ser una promesa per convertir-se en una realitat. Grups tan potents com Franz Ferdinand o Bloc Party van compartir escenari amb ells a la seva primera mini gira internacional que els va donar a conèixer. D'aquell primer disc en destaquen cançons com Going Nowhere o Future.

Com ja he comentat l'any passat van treure nou disc, que la crítica l'ha definit com un disc ple d'oxigen per l'escena indie electrònica. No seré jo qui negui la màxima, però si que és cert que el disc està ple de hits que van més enllà de lo "ballable". Com a mostra aquí teniu els dos primers singles Lights & Music i Hearts on Fire. Jo ves per on prefereixo unes altres, sobretot Strangers in the wind d'una elegància inicial sublime. Com sempre, bon profit!

El mestre Savall

La Discotecla va nèixer amb la voluntat de donar a conèixer noves propostes musicals i, certament, aquesta entrada no és en sí cap nova proposta però si que serà nova per molts de vosaltres. Avui farem un canvi radical de registre musical i ens endinsarem a èpoques remotes. Segurament us quedarà una mica lluny aquesta música, però creiem que val la pena apropar-s'hi, si més no per gaudir d'una nova sonoritat.

Per aquells/es que no conegueu a Jordi Savall us el puc definir com el més important músic del món en música antiga [ahí es ná]. Nascut a Igualada fa uns quants anys, el mestre Savall té una importantíssima feina de recuperació d'un gènere musical força oblidat. La seva tasca ha permès recuperar música que va des de l'Edat Mitjana fins finals del segle XIX. La seva discografia compren més de 120 discos, sempre dedicada a la música antiga, en especial la música antiga espanyola de la n'és el màxim especialista, i màxim recuperador (sobretot de música àrab i sefardí).

Expert en viola de gamba va fundar tres grups musicals a finals del segle passat que són en l'actualitat referència internacional en música antiga: Hesperion XX -ara Hesperion XXI- de la que en formen part la seva dona, la soprano Montserrat Figueres i els seus dos fills, també reconeguts músics; La Capella Reial de Catalunya, i Le Concert des Nacions. Dels molts premis i reconeixements internacionals que ha guanyat, volem destacar l'aconseguit al 1992, amb l'obtenció d'un Cèsar francés i altres premis internacionals de prestigui per la banda sonora de la pel.lícula Tous Les Matins du Monde.

En fi, una trajectòria impressionant. Bon profit!

Una eina curiosa aplicada al blogg

http://www.wordle.net

Em serveix per presentar aquesta pàgina curiosa que he trobat i que genera núvols de paraules amb el text que tu li entris, o com en aquest cas, amb l'RSS d'un blogg. Aquest núvol és fet amb el link a discotecla... qui tingui curiositat, és a http://www.wordle.net

Fleet Foxes

Si, no seré jo qui negui aquí que Fleet Foxes són una barreja de folk americà, folk anglés, Brian Wilson, Simon & Garfunkel, indie d'anar per casa, però crec que si després d'escoltar White Winter Hymnal , Mykonos (increïble!), Tiger Mountain Peasant Song , Blue Ridge Mountains , English House o He Doesn't Know Why no has decidit afegir una carpeta més al teu mp3...tens un problema.

I aquests cinc músics de Seattle només tenen un disc al mercat. Vint-i-dos anyets té l'angelet que canta. Prometen, oi?